El món resplendent
Barcelona, Anagrama, 2014
(1a ed. The Blazing World, 2014).
«"Tots els esforços artístics i intel·lectuals, fins i tot les bromes, les ironies i les paròdies, funcionen molt millor a ulls del públic si el públic sap que en algun lloc rere la gran obra o la gran enganyifa hi pot localitzar una polla i un parell d'ous". [...]
En algun moment de finals dels anys noranta va començar un experiment que va trigar cinc anys a completar. Segons Brickman, Burden va contractar tres homes perquè fessin de façana pública de la seva obra artística. Es van fer tres exposicions individuals en tres galeries de Nova York, atribuïdes a Anton Tisch (1998), Phineas Q. Eldridge (2002) i l'artista conegut únicament com a Rune (2003), que de fet eren d'obra de Harriet Burden. Burden va titular el projecte global amb el nom de Màscares i va declarar que no només volia posar de manifest el biaix antifemení del món artístic, sinó que també volia desvelar les complexitats del funcionament de la percepció humana i la manera com les concepcions inconscients relatives al gènere, la raça i la fama influeixen en la comprensió que l'espectador té d'una determinada obra d'art.» (pàg. 7).
«Amb tot, m'ha semblat oportú intentar construir una mena d'història amb els diferents materials que Burden va deixar. L'Ethan Lord em va suggerir que recollís testimonis escrits o orals de gent propera a la seva mare per proporcionar perspectives addicionals sobre Màscares, i jo hi vaig accedir.» (pàg. 13).
«Els grecs sabien que les màscares del teatre no eren una disfressa sinó un mitjà de revelació». (pàgs. 67-68)
«On és la frontera entre el record i l'al.lucinació?». (pàg. 74).
«El món de l'art ha sigut bàsicament cosa d'homes. I quan s'ha fixat en les dones sovint ha sigut només per corregir badades del passat. [...]
Després de renunciar a la seva vida pública com a artista, Burden va decidir utilitzar personatges masculins per experimentar amb la percepció de la seva obra. Els resultats van ser colpidors. Quan les va presentar com a creacions d'un home, de cop i volta les seves obres van trobar un públic entusiasta». (pàg. 78)
«Per vendre art, calia "crear el desig", i el "desig", deia, "no es pot satisfer, perquè aleshores ja no és desig". El que realment s'anhela ha de faltar sempre. "Un marxant d'art ha de ser un mag de la fam"». (pàg. 93).
«Qui va ser l'imbècil que va dir que el passat era mort? El passat no és mort. Els seus fantasmes ens dominen. Em dominen. Tenen una influència estranya sobre mi, però no sé si se'ls pot fer esvair, els morts vivents». (pàg. 168).
«Jo no tenia gaire bona opinió sobre la psicoanàlisi. En Jerry Weiner, un col·lega meu, es va passar trenta anys anant a un metge de Central Park West, i que jo sàpiga va seguir sent el fill de puta malcarat i garrepa que havia sigut sempre.» (pàg. 174).
«La Harry sabia que havia fet un pacte fàustic, que havia fet un intercanvi dels que maten l'ànima, carregat de perills des del començament.» (pàg. 309).
