dijous, 10 d’agost del 2017

Némesis

Nesbø, Jo, Némesis
(títol original Sorgenfri, 2002, trad. C. Montes i A. Berntsen)




«Uno puede programar el cerebro para seguir cierta pauta de conducta. El cerebro se esfuerza por dominar otros impulsos y sigue las reglas programadas de antemano, pase lo que pase. Resulta útil en situaciones donde la tendencia natural del cerebro consistiría en sentir pánico. Como, por ejemplo, cuando el paracaídas no se abre. En ese caso es de esperar que el paracaidista tenga programado un protocolo de emergencia» [pàg. 77]


«La diosa Némesis, el motivo favorito de Bertol Grimmer. La diosa de la venganza. La venganza es también un motivo habitual de suicidio, ¿sabes? Uno cree que los demás tienen la culpa de que la vida haya sido un fracaso y entonces se suicida para que se sientan culpables» [pàg. 109].

«El uso de máscaras forma parte de un pequeño campo de estudio para nosotros, los psicólogos. Por ejemplo, permite darle la vuelta al concepto moderno de que el uso de una máscara nos inhibe. Las máscaras pueden despersonificarnos de modo que, por el contrario, nos sintamos más libres. ¿Por qué crees que eran tan populares los bailes de máscaras en tiempos de la reina Victoria? ¿O el empleo de máscaras en los juegos sexuales? En cambio los atracadores de bancos tienen, por supuesto, razones más prosaicas para utilizar una máscara» [pàg. 272]


dimarts, 25 de juliol del 2017

Una escletxa de llum

Camilleri, Andrea, Una escletxa de llum
(títol original Una lama di luce, 2012, trad. Pau Vidal)


«-La caixa de morts és ocupada o no?
»- Menstre, l'al·ludida caixa mortal es presenta amb la tapa tapada i per tant en conseqüència el contingut de l'esmentada mateixa resulta invisible.
»- I no l'has destapada?
»- No, i ara, atès que no he rebut ordenació al respecte quant pel que fa al destapament. Si em doneu l'ordre d'obrir-la jo l'obro. Però igualment serà inútil» [pàg. 9]

«Per un instant, mentre ho observava, un esclat de llum encegadora procedent del paller el va ferir de ple als ulls. A pesar de les ulleres, els va tancar instintivament i quan els va tornar a obrir la llum ja no hi era. Es va haver de treure les ulleres i eixugar-se els ulls, que li ploraven. Segurament havia estat un tros de vidre que havia reflectit un raig de sol» [pàg. 107]

«Se li acudí de fer un joc. Aclucar els ulls i endevinar què li havia preparat l'Adelina només ensumant. La nevera feia olor de buit. El forn, en canvi, només d'obrir-lo li va omplir els narius d'una olor doble i extasiant. No va trigar gaire a distingir-les: tagiatelle amb ragú i albergínies a la parmesana. Es pot demanar res més a la vida?» [pàg. 229]

divendres, 2 de juny del 2017

La mancha humana

Roth, Philip, La Mancha humana
(títol original The Human Stain, 2000, trad. Jordi Fibla)


«Catorce eran los alumnos de la clase, y Coleman había pasado lista al comienzo de las primeras lecciones, a fin de aprenderse sus nombres. Puesto que en la quinta semana del semestre aún había dos nombres a los que nadie respondía, a la sexta semana Coleman preguntó al inicio de la clase:
»-¿Conoce alguien a estos alumnos? ¿Tienen existencia sólida o se han hecho negro humo?
»Al cabo de unas horas se sorprendió al ser llamado por su sucesor, el nuevo decano de la facultad, para comunicarle la acusación de racismo efectuada contra él por uno de los dos alumnos que no asistían a clase, el cual resultó ser de raza negra y, pese a estar ausente, se había enterado en seguida de la expresión con la que el profesor había planteado púplicamente el problema de su ausencia» [pàg. 17]

«Antes de que se convirtiera en un decano revolucionario, antes de que llegara a ser un serio profesor de lenguas clásicas, y mucho antes de que fuese el paria de Athena, no sólo había sido un muchacho estudioso sino también encantador y seductor, lleno de estímulos, malicioso, incluso un tanto demoníaco, un dios Pan de nariz roma y patas de macho cabrío. En el remoto pasado, antes de que en su vida solo tuvieran cabida las cosas serias» [pàg. 40]

«Hacer el amor con Lester nunca era divertido..., según Faunia, él no sabía hacerlo. "Era demasiado estúpido incluso para follar bien"» [pàg. 45]

«-De joven nunca me relacioné con mujeres feas -dijo él-, pero en la marina tenía un amigo, un tal Fariello, cuya especialidad eran las feas. Allá, en Norfolk, si íbamos a un baile en una iglesia, si acudíamos de noche al local de las USO, Fariello iba en línea recta hacia la chica más fea. Cuando me reí de él, me dijo que no sabía lo que me estaba perdiendo. Me explicó que estaban frustradas. "No son tan guapas como las emperatrices que tu eliges, así que harán cualquier cosa que quieras", me dijo» [pàg. 50] 

«Aquí, en los Berkshires, tenemos gente, tanto palurdos como profesores universitarios, que no modificará sus valores para ceder cortésmente el paso a la revolución sexual. Fieles de mentalidad estrecha, rigoristas del decoro, toda clase de personas retrógradas deseosas de desenmascarar y castigar a hombres como usted. Podrían hacer que las cosas se le pongan duras, Coleman... y no precisamente como lo hace la Viagra» [pàg. 101]

«Más adelante, el supervisor de la escuela de Enseñanza media clausuró la piscina para que los chicos blancos no tuvieran que bañarse con los de color. Era una gran piscina, utilizada para las clases de natación y las prácticas de un equipo de natación, parte del programa de educación física durante años, pero como hubo objeciones por parte de algunos padres de los chicos blancos para quienes trabajaban los padres de los chicos negros, los que trabajaban como criados, chóferes y jardineros, vaciaron la piscina y la cubrieron de tierra» [pàg. 155]

«Eso es lo que Faunia detesta de él..., el carácter privilegiado de su sufrimiento» [pàg. 285]

«Él no tiene la voz apropiada. No conoce el lenguaje de los grajos. A los otros no les gusta verle ahí afuera. Finalmente bajó y vino a mí, porque yo estaba afuera. Lo habrían matado.
»- Eso es lo que pasa cuando a uno lo crían a mano -dijo Faunia-, es lo que ocurre por haber estado toda la vida con gente como nosotros. La mancha humana» [pàg. 294]

«Como dice la fantasía de nuestro orgullo desmesurado, estamos hecho a imagen de Dios, de acuerdo, pero no del nuestro..., sino del de los antiguos griegos. Dios vicioso. Dios corrompido. Un dios de la vida si jamás ha existido. Dios a imagen del hombre» [pàg. 295]

«La verdad no se revela de golpe [...] La verdad acerca de nosotros es interminable. Como lo son las mentiras» [pàg. 379]

«Pero lo peligroso del odio es que, una vez empiezas a sentirlo, lo experimentas cien veces más de lo que esperabas. Una vez empiezas, no puedes detenerte. No conozco nada más difícil de dominar que el odio. Es más fácil dejar de beber que dominar el odio, y ya es decir» [pàg. 394]

  

dimecres, 26 d’abril del 2017

Northanger Abbey

Austen, Jane, Northanger Abbey
London, Vintage, 2008
(1a edició: 1818)



«No one who had ever seen Catherine Morland in her infancy, would have supposed her born to be an heroine» [pàg. 3]

«Mrs Allen was one of that numerous class of females, whose society can raise no other emotion than surprise at there being any men in the world who could like them well enough to marry them» [pàgs. 9-10]

«Catherine listened with astonishment; she knew not how to reconcile two such very different accounts of the same thing; for she had not been brought up to undestand the propensities of a rattle, nor to know to how many idle assertions and imprudent falsehoods the excess of vanity will lead» [pàg. 16]

«Here Catherine secretly acknowledged the power of love; for, though exceedingly fond of her brother, and partial to all his endowments, she han never in her life thought him handsome» [pàg. 109]

«Remember that we are English, that we are Christians. Consult your own understanding, your own sense of the probable, your own observation of what is passing around you -Does your education prepare us for such atrocities? Do our laws connive at them? Could they be perpetrated without being known, in a country like this, where social and literary intercourse is on such a footing; where every man is surrounded by a neighbourhood of voluntary spies, and where roads and newspapers lay every thing open?» [pàg. 187]

«Of the Alps and Pyrenees, with their pine forests and their vices, they might give a faithful delineation; and Italy, Switzerland, and the South of France, might be as fruitful in horrors as they were there represented» [pàg. 189]

dissabte, 15 d’abril del 2017

Petirrojo

Nesbø, Jo, Petirrojo
(títol orginal Rødstrupe, 2000, trad. Carmen Montes Cano)

«-Pero te equivocas si crees que es la venganza lo que buscamos, Harry. Ya sabemos que no es posible construir una sociedad sobre la base de la venganza. De ahí que el primer gobierno negro mayoritario instituyese una comisión para esclarecer los abusos cometidos durante la época del aparheid. No se trata de venganza, sino de reconicimiento y perdón. Eso ha curado muchas heridas y solo le ha reportado beneficios a la sociedad». [pàg. 197]

«-La mayoría de los soldados que lucharon con los alemanes cumplieron sus sentencias y se reinsertaron después en la sociedad. Muchos de ellos se las arreglaron sorprendentemente bien, pese al sambenito de traidores de la patria. Lo que tal vez no sea tan extraño; suele suceder que son las personas con buenos recursos las que se posicionan en situaciones críticas, como la guerra». [pàg. 227].

«En el frente había un tipo al que llamábamos el Petirrojo. Igual que el pájaro. Y él me enseñó que la manera más humana de matar era usando la bayoneta. La vena carótida va directamente del corazón al cerebro y, en el momento en que cortas la connexión, el cerebro se vacía de oxígeno y la muerte cerebral es inmediata. El corazón late tres, a lo sumo cuatro veces, antes de dejar de moverse por completo. El único problema es que es muy difícil. Gudbrand, al que llamábamos el Petirrojo, era un maestro, pero yo estuve luchando con mi madre durante veinte minutos sin conseguir causarle más que algunas heridas. Al final, tuve que pegarle un tiro». [pàg. 249]

«El experto en escuchas cuyos servicios habían utilizado en Sidney le había explicado a Harry que, con niveles de sonido bajos, el oído humano amplifica el área de frecuencias donde se localiza la voz humana.
Harry pensó que había en ello algo reconfortante: lo último que uno deja de oír antes del silencio total es la voz humana» [pàg. 390]

«¡Joder! Cada día está peor. ¿Has visto qué clase de gente admiten hoy en la academia de policía? Hasta la carrera de magisterio atrae a más genios». [pàg. 419]

«- Cierto. Y esos son los aspectos que hacen del trastorno de personalidad múltiple una enfermedad tan fascinante. Tengo un informe de un paciente, una de cuyas personalidades fumaba sin cesar, mientras que la otra jamas tocó un cigarrillo. Y si se tomaba la tensión cuando la personalidad activa era la del fumador, siempre estaba un veinte por ciento más alta. Por otro lado, las mujeres con trastorno de personalidad múltiple han declarado tener la menstruación varias veces al mes, porque cada personalidad tiene su propio ciclo. [...] En un caso célebre, descrito por el doctor Osherson, una de las personalidades era heterosexual, mientras que la otra era homosexual» [pàg. 476].


dimecres, 1 de febrer del 2017

Confessions d'un culer defectuós

Sergi Pàmies
Confessions d'un culer defectuós
Barcelona: Empúries, 2016



Aquest llibre ens el va regalar ma mare pensant en l'Helena, que és la part culer de la parella. Tanmateix, el vaig acabar llegint jo, en part per curiositat i ajudat per la seva brevetat, però sobretot per poder recordar el meu pare mentre llegia les reflexions d'en Pàmies. He somrigut imaginant les seves reaccions, les d'un tribunero recalcitrant, davant d'un text que repassa bona part dels llocs comuns de l'univers culer amb el saludable punt d'ironia tan característic de l'autor.

«Diuen que els esquimals tenen quaranta maneres d'anomenar la neu. Els culers tenim quaranta maneres d'anomenar un jugador dolent però només si és dels nostres» (p. 21)

Dels que recorda Pàmies, jo recordo a mon pare utilitzar amb vehemència el de «toia» i «pepa».

«De seguida em vaig adonar que els culers estaven molt més units contra el Madrid que no pas a favor del Barça» (p. 46)

«Jo entenc el futbol més com una qüestió estetètica i una patologia sentimental que no pas com una passió simbòlica o representativa» (p. 49)

Una cita d'Enric González dins el capítol dedicat a l'Espanyol:

«En mi opinión, a los madridistas, barcelonistas y otros seguidores habituados al éxito les pasa un poco eso. No han tenido tiempo de formarse una fe a prueba de cualquier fiasco. ¿Pierden una final? No pasa nada, ya han ganado finales antes y dan por supuesto que las ganarán después, más pronto o más tarde. Pueden sentirse tristes, pero jamás han experimentado el auténtico vacío existencial de quines sospechan, con bastante fundamento, que dios se ha largado para siempre. Que legarán a sus descendientes una fe hecha de esperanzas incumplidas. Que todo este sufrimiento solo puede tener una explicación metafísica y que no obtendrán recompensa en este mundo. Solo quienes padecen este vacío se acercan al fútbol de una manera realmente religiosa» (p. 61)

Del capítol sobre Cruyff:

«A diferència del que passa amb tants i tants humans, que som l'estricta conseqüència dels nostres encerts i els nostres errors, en els genis aquesta comptabilitat seria inapropiada, injusta i, sobretot, ineficaç a l'hora d'analitzar la realitat» (p. 132-133)

«Si els errors i les contradiccions no li són útils, els ignora. Si els pot reconvertir en munició per tenir raó més endavant i reafirmar-se en les seves idees, els aprofita. I si comprova que li serveixen per millorar, deixen de ser errors. Primera conclusió, doncs: Cruyff sempre té raó. Segona conclusió: fins i tot quan no té raó» (p. 134)

El text està farcit de cites, que donen un to poètic a allò que altrament seria prosa ben escrita... però no aniria més enllà de la que es podria llegir en un diari esportiu. Per exemple, aquests versos de Joan Vinyoli (p. 141):

«La vida val només per moments
inesperats d'intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona»

Una batalleta que em va fer gràcia i una justificació (convertida en capítol). La primera, la del dia que compartint un àpat amb Johann Cruyff mentre miraven un partit del Barça, aquest anava dient «Xavi», «Xavi», en diferents moments... i en Pàmies acaba descobrint que es refereix als moments en què la pilota passarà (o hauria de passar) pel jugador. Això és entendre el joc.

La segona és el capítol "Silenci" en el qual es justifica l'actitud liceuesca de l'afició del Camp Nou. Haig de reconèixer que em va agradar l'argument. En el fons, no és pas una mostra d'indolència, sinó de sensibilitat. El públic es desperta quan se li ofereix alguna cosa de valor. Una justificació molt catalana.



dimarts, 31 de gener del 2017

Nada crece a la luz de la luna

Nedreaas, Torborg, Nada crece a la luz de la luna
(títol original Av maneskinn gror det ingenting, 1947, trad. Mariano González Campo)


«- Está bien. Te toca. Podrás tener mi cuerpo. O mi alma. Tú eliges -dijo.
»- Puesto que no puedo tener las dos cosas, elijo tu alma.
»- Mi cuerpo es mucho más bonito -continuó- Me limito a avisarte. Además, si empiezo a hablar, te robaré toda la noche.
»- Empieza, por favor» (pàg. 20).

«Tal vez estés esperando oir una historia coherente, pero en este caso no sería verdad. La vida no es así. No hay historias coherentes» (pàg. 20).

«Ya sabes, dicen que el carácter es el destino. Pero habría que añadir: el entorno es el carácter» (pàg. 34).

«Todas las personas tienen su abismo, pero no todas lo descubren» (pàg. 55).

«Uno tiene que ser como los demás. Uno no puede pasarlo mal, al menos no peor que los demás. Y uno tampoco puede pasarlo bien. Al menos no debe mostrar que lo está pasando bien. Sí, dejarse ver alegre es lo peor de todo. Y sobre todo, uno jamás debe cambiar su habitual forma de ser» (pàg. 56).

«¿Sabes lo que me dijo un hombre una vez?... [...] Me dijo: "Nada crece a la luz de la luna"» (pàg. 69).

«El mundo ha sido construido de forma equivocada, con una especie de dispositivo que convierte a un montón de seres humanos en víctimas de la existencia mientras que unos pocos se lo pasan tremendamente bien y no logran entender por qué los demás no son felices y se dejan azotar con gusto hasta morir» (pàg. 146).

«Es increíble lo pensativa que puede parecer una oveja» (pàg. 161).

«Hay una puta en el interior de casi todas las mujeres» (pàg. 191).

«Si hay un lugar en el mundo donde uno puede convertirse en alcohólico, ese lugar es nuestra ciudad» (pàg. 195).

«Algo tan sencillo como un bocadillo de salchicha fresca volvió a ser algo importante en la vida. Mi paladar también respondió bien. Bueno, así sentí yo el regreso de la vida, como una convalesciente tras una grave dolencia. Así es la cosa. No morimos de amor» (pàg. 214).


dilluns, 2 de gener del 2017

Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits

RUSHDIE, SALMAN, Dos anys, vuit mesis i vint-i-vuit nits

(Títol Original: Two years, eight months and twenty-eight nights, 2015, trad. Marta Pera)

«Aquesta és la història d'una jínnia, una gran princesa dels jinn, coneguda com la Princesa del Llamp a causa del seu domini de les tronades, que va estimar un mortal fa molt de temps, al segle dotze, que diríem nosaltres [...]; i de l'època de crisi, del temps desllorigat que anomenem el temps de les estranyeses, que va durar dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits, és a dir, mil i una nit més» (pàg. 16-17)

«El filòsof que no podia filosofar temia que els seus fills heretessin d'ell els tristos dons que eren el seu tresor i la seva maledicció. "Tenir la pell fina, la vista llarga i la llengua fluixa", deia, "vol dir sentir amb massa intensitat, veure-hi amb massa claredat i parlar amb massa llibertat. Vol dir ser vulnerable al món quan el món es creu invulnerable, entendre la seva mutabilitat quan el món es creu immutable, percebre el que ha de venir abans que els altres se n'adonin, saber que el futur bàrbar està esbotzant les portes del present mentre altres s'aferren al passat decadent i buit. Si els nostres fills són afortunats només heretaran les teves orelles, però, lamentablement, com que són irrefutablement meus, segurament pensaran massa massa aviat, i sentiran massa massa d'hora, fins i tot coses que no es poden pensar ni sentir"» (pàg. 19).

«De manera que ell era una mena d'anti-Xahrazad, li deia Dúnia, ben bé el contrari de la rondallaire de Les mil i una nits: a Xahrazad les seves històries li salvaven la vida, i en canvi a ell li posaven la vida en perill» (pàg. 24).

«Va ser el dimecres després de la gran tempesta que el senyor Geronimo es va adonar, per primera vegada, que els peus ja no li tocaven a terra» (pàg. 32).

«Va anar cap a Kyoto, al Japó, per asseure's als peus del gran horticulista Ryonosuke Shimura, que li va ensenyar que el jardí és l'expressió externa d'una veritat interna, el lloc on els somnis de la nostra infantesa xoquen amb els arquetips de la nostra cultura, i creen bellesa» (pàg. 50).

«Els rics són obscurs per a nosaltres, sempre troben la manera de ser infeliços tot i haver eliminat totes les causes normals de la infelicitat» (pàg. 58).

«La vida descarnada, va dir ell, no val la pena de viure» (pàg. 75).

«L'estil humà era fer, la realitat humana era el canvi, els éssers humans sempre estaven creixent i encongint-se i lluitant i fracassant i anhelant i envejant, adquirint i perdent i estimant i odiant, i sent, en definitiva, interessants» (pàg. 90).

«El paràsit de la faula entrava al nadó humà per la orella al cap de poques hores d'haver nascut, i feia que les criatures exigissin coses que les perjudicaven: contes de fades, somnis impossibles, quimeres, miratges, mentides» (pàg. 137)

«I en aquest cas els unyaza, que detestaven les paradoxes quasi tant com les ficcions, podrien, paradoxalment, haver sigut exterminats per la seva pròpia certesa que una il·lusió que havien creat ells col·lectivament era la veritat» (pàg. 138).

«"Nosaltres" som l'ésser que s'explica històries a si mateix per entendre quina mena d'ésser és» (pàg. 214). 

«El significat era el marc que els humans posaven al voltant del caos de l'ésser per donar-li forma» (pàg. 226).