Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amor. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amor. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de novembre del 2025

Gent normal

 Rooney, Sally, Gent normal

(títol original: Normal people, trad. Ernest Riera, 2018).



"L'any passat la Marianne es va discutir amb el professor d'Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l'interior d'un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdiscció de les regles de l'institut, No aprendràs res si t'estàs tota l'estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan" [pàg. 25].

"Per a ell, la beca és un fet material enorme, com unn creuer gegant que ha aparegut del no-res, i tot d'una pot fer uns postgrau gratuïtament, si vol, i viure a Dublín gratis, i no tornar a pensar mai més en el lloguer fins que acabi l'universitat. Tot d'una es pot passar una tarda a Viena mirant-se L'art de la pintura de Vermeer, i a fora fa calor, i si vol, després es pot pagar un got de cervesa barata ben fresca. És com si una cosa que tota la vida havia donat per suposat que era només un decorat s'hagués descobert que era real: les ciutats estrangeres existeixen, i les obres d'art famoses, i les xarxes subterrànies de metro, i les restes del mur de Berlín. Això són els diners, la substància que fa que el món sigui real. És una cosa tan corrupta i tan sexi alhora" [pàg. 186].

"Jauen de costat sota el cobrellit. En Connell és conscient que ara, si volgués, podria follar amb ella. Ella no ho explicaria a ningú. En Connell ho troba extranyament reconfortant, i es permet pensar com aniria. Ei, li diria en veu baixa. Estira't d'esquena, d'acord? I ella s'estiraria d'esquena, obedient. Hi ha tant secrets entre les persones. Quina mena de persona seria ell, si passés això? Algú molt diferent? O exactament la mateixa persona, ell mateix, sense cap diferència en absolut?
Al cap d'una estona, sent que ella diu alguna cosa que no entén. No ho he sentit, diu ell. 
No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal. 
La seva veu sona estranya, freda i distant, com si fos una gravació reproduïda quan ella no hi és o se n'ha anat a un altre lloc.
En quin sentit?, diu ell. 
No sé per què no puc fer que la gent m'estimi" [pàg. 208].

"Ja fa setmanes que té aquesta sensació, la sensació de bellugar-se per l'interior d'una pel·lícula protectora, de flotar com mercuri. El món exterior li toca la pell exterior, però no pas l'altra part d'ella mateixa, la interior. Per tant, sigui quina sigui la raó per la qual en Lukas ha dit "arribes d'hora", a la Marianne no li importa gens, li és completament igual.
A dalt en Lukas prepara l'equip. La Marianne es treu la gorra i la sacseja. En Lukas aixeca el cap, es torna a mirar el trípode. Ja t'hi acostumes, al temps?, pregunta. Ella penja la gorra darrere la porta i arronsa les espatlles. Es comença a treure l'abric. A Suècia tenim una dita, comenta ell. No existeix el mal temps, només la mala roba" [pàg. 217].

"Al funeral, al mes de gener, tothom havia dit que en Rob era una gran persona, plena de vida, un fill devot, i etcètera. Però també era una persona molt insegura, obsessionada amb la popularitat, i la seva desesperació l'havia fet cruel. No pas per primera vegada, la Marianne pensa que la crueltat no tan sols fa mal a la víctima, sinó també al perpetrador, i potser d'una manera més profunda i més permanent. No aprens res de gaire profund sobre tu mateix, quan et fan bullying; però quan en fas a algú altre, aprens una cosa que no pots oblidar mai" [pàg. 256].





dimarts, 7 d’octubre del 2025

Amor en cas d'emergència

 Krien, Daniela, Amor en cas d'emergència

(títol original: Die Liebe im Ernstfall, trad. Maria Bosom, 2021)


"El dia en què la Paula s'adona que és feliç és un diumenge de març" [pàg. 5].

"Amb el temps, ha acabat desconfiant de la raó, que és capaç de trobar arguments a favor i en contra de tot. D'aquesta manera, res no té valor, res és absolut, tot és relatiu. Si l'instint no els regula, la ment i l'intel·lecte no serveixen pràcticament per a res" [pàg. 79]. 

"Quan la Brida va marxar de casa els pares amb dinou anys, estava intacta. Ara, gairebé vint anys després, sembla com si li haguessin trencat tots els ossos, li haguessin llevat la pell i arrencat els cabells, li haguessin robat l'esperança i destrossat els somnis. Ja no s'assembla en res a la persona que havia estat.
De tant donar de mamar, els pits se li han convertit en pellofes buides. Les llargues nits sense dormir li han deixat ulleres sota els ulls i les llagrimes li han solcat el rostre.
És més sàvia que abans, però de què li serveix?
Hauria hagut de ser sàvia abans. Quan va conèixer el Götz. Quan era jove i podia escriure. La saviesa de la gent gran li sembla inútil. Als joves no els interessa la saviesa, i els grans són massa vells per treure'n algun profit" [pàg. 116]. 

Valoració: 4/5. Bona novel·la, ben enllaçada. Té un to desencisador, desesperançat, tot i que al final, la sororitat triomfa.  


dijous, 11 de juliol del 2024

Baumgartner

 Auster, Paul, Baumgartner

(títol original: Baumgartner, trad. Ernest Riera, 2024)



"Viure és sentir dolor, va dir-se, i viure amb por al dolor és refusar de viure" [pàg. 70].

"Aquest és el poder de la imaginació, es diu. O, simplement, el poder dels somnis. De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Baumgartner s'ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni" [pàg. 82]. 

"Tecumseh va lluitar per la bona causa. I això és tot és tot el que et demanaré, fill meu acabat de néixer, en les primeres hores del teu llarg viatge per convertir-te en un home que pot pensar i actuar i prendre part en el món... només això, i res més: que lluitis per la bona causa" [pàg. 155]. 

"És clar que en tenia, d'elecció. Tothom té elecció, i la que va fer el seu pare no era necessàriament l'opció equivocada, tot i que el va deixar amargat la resta de la seva vida, però si hagués près l'opció contrària i hagués fugit per esdevenir un professor d'història o un advocat o un cercabregues eixelebrat, segurament s'hauria torturat tota la resta de la seva vida pel pecat imperdonable d'ahver deixat la seva família a l'estacada en el moment de necessitat més gran, cosa que indicaria que no hi havia una elecció encertada o una d'equivocada, tan sols dues eleccions encertades que al final haurien acabat malament totes dues" [pàg. 161].

"... cosa que per en Baumgartner tan sols demostrava, per trilionèssima vegada en la història de la humanitat, que tots depenem els uns dels altres i que cap persona, ni tan sols la més aïllada entre nosaltres pot sobreviure sense l'ajuda dels altres. Com en el cas d'en Robinson Crusoe, que hauria mort si en Divendres no hagués aparegut per rescatar-lo" [pàg. 178].

"¿Un esdeveniment ha de ser cert per tal de ser acceptat com a cert, o la fe en la veritat d'un esdeveniment ja el converteix en vertader, encara que la cosa que suposadament va passar, de fet, no va passar? ¿I si, malgrat els teus intents per descobrir si l'esdeveniment va tenir lloc o no, arribes a un impàs d'incertesa i no pots estar segur de si la història que algú et va explicar a la terrassa d'un cafè a la ciutat d'Ivano-Frankivsk, a l'oest d'Ucraïna, derivava d'un poc conegut però verificable esdeveniment històric o era una llegenda o una fanfarroneria o un rumor sense fonament que havia passat d'un pare a un fill? I encara més important: si la història resulta que és tan astoradora i tan poderosa que se't bada la boca i tens la impressió que ha canviat o augmentat o aprofindit la teva comprensió del món, importa gaire si la història és certa o no?" [pàgs. 190-191].  



dissabte, 8 de juny del 2024

Sed

 Nothomb, Amélie, Sed

(títol original: Soif, trad. Sergi Pàmies, 2019)



"¿Por qué se empeñaron entonces en inflingirme tan inútil infamia? El enigma del mal no es nada comparado con el de la mediocridad" [pág. 10]

"Un día alguien sostendrá que nadie es irremplazable. Yo pregono lo contrario. El amor que me consume afirma que todo el mundo es irremplazable" [pág. 67].

"Toda la condición humana se resume así: podría ser peor" [pág. 69].

"Así que se trata de eso. No conoces el amor. El amor es una historia y para contarla hace falta un cuerpo" [pág. 75].

"Acéptalo, amigo mío. Sí, estoy hablando conmigo mismo. Hay que sentir amistad por uno mismo. Amor sería desagradable: el amor implica excesos que resultaría malsano infligirse. El odio es igual pero más injusto. Soy mi amigo, siento afecto por el hombre que soy" [pág. 76].  

"Ama al prójimo como a ti mismo. Sublime enseñanza que estoy a punto de contradecir. Acepto esta ejecución monstruosa, humillante, indecente, interminable: el que acepta algo así no se ama a sí mismo" [pág. 79].

"En el futuro una mujer genial dirá: "Tengo más miedo de los que tienen miedo del diablo que del diablo mismo". No hace falta decir nada más" [pág. 82].

"La gran diferencia entre mi padre y yo es que él es amor mientras que yo amo" [pág. 119]. 

divendres, 19 de gener del 2024

dijous, 21 de setembre del 2023

Estiu

 Wharton, Edith, Estiu

(títol original: Summer, trad. Núria Parés Sellarès, 1917)



"La Charity sabia que el que havia passat en aquella horrible nit no tornaria a passar. S'adonava que, així com havia menyspreat el senyor Royall des de llavors, ell es menyspreava encara més a si mateix. Si havia demanat la presència d'una dona a la casa, no era tant per protegir-se sinó per humiliar-lo a ell. No necessitava ningú que la defensés: l'orgull humiliat del senyor Royall era la protecció més segura" [pàgs. 30-31].

"En si mateixa, aquesta indiferència no era particularment significativa, ja que el senyor Royall, igual que la majoria dels seus conciutadans, es limitava a acceptar els esdeveniments amb passivitat, com si hagués arribat a la conclusió que cap habitant de North Dormer podia tenir l'esperança de modificar-los. Però per a la Charity, que es trobava en un estat d'exaltació apassionada, hi havia alguna cosa inquietant en aquell silenci. Era gairebé com si en Lucius Harney no hagués format mai part de les seves vides: la impertorbable indiferència del senyor Royall semblava que el relegués al domini de la irrealitat" [pàg. 72]. 






dissabte, 6 d’agost del 2022

Cuchillo

 Nesbø, Jo, Cuchillo

(títol original: Kniv, traducció Lotte Katrine Tollefsen, 2019)



dilluns, 19 de novembre del 2018

Riquete el del Copete

Nothom, Amélie, Riquete el del Copete
(títol original: Riquet à la houppe, trad. Sergi Pàmies, 2016)




«A la esposa solía entristecerle no haber tenido hijos. Honorat la consolaba diciéndole:"Nosotros somos nuestros hijos"» [pàg. 11].

«-Nuestro hijo es inteligente -declaró ella.
»Tenía razón: la criatura poseía esa forma superior de inteligencia que deberíamos denominar "sentido del otro". La inteligencia clásica rara vez incluye esta virtud, comparable a la facilidad para los idiomas: los que la tienen saben que cada persona constituye un lenguaje específico y que es posible aprenderlo a condición de asimilarlo con la más extrema meticulosidad del corazón y de los sentidos. Esa es también la razón por la cual proviene de la inteligencia: se trata de comprender y conocer. Los inteligentes que no desarrollen este acceso al prójimo se convertirán, en el sentido etimológico del término, en idiotas: seres centrados en sí mismos. La época actual rebosa de idiotas inteligentes y la sociedad consigue que echemos de menos a los entrañables imbéciles de antaño» [pàg. 12].

«El sufrimiento y la injusticia siempre han existido. Con las mismas buenas intenciones que cimientan el infierno, la época moderna ha secretado atroces pomadas verbales que, en lugar de curar, extienden la superficie del mal y producen una especie de irritación permanente en la piel del desdichado. A su dolor se le añade una nube de mosquitos» [pàg. 23].

«La gente no es indiferente a la belleza extrema: la detesta a conciencia. A veces el muy feo puede despertar una ligera compasión; el muy guapo, en cambio, irrita sin piedad. La clave del éxito radica en una ligera belleza que no moleste a nadie» [pàg. 53].

«Al parecer los tesoros japoneses están concebidos para ser admirados en la oscuridad» [pàg. 61].

«[Mirar] Se trataba de observar fijamente cualquier objeto, preferentemente el más anodino, hasta que este revelaba su secreto. Para ella no existían cosas insignificantes, solo existían cosas que no habían sido observadas con el grado de profundidad necesario para hacer emerger su extrañeza» [pàg. 110].

dimarts, 31 de gener del 2017

Nada crece a la luz de la luna

Nedreaas, Torborg, Nada crece a la luz de la luna
(títol original Av maneskinn gror det ingenting, 1947, trad. Mariano González Campo)


«- Está bien. Te toca. Podrás tener mi cuerpo. O mi alma. Tú eliges -dijo.
»- Puesto que no puedo tener las dos cosas, elijo tu alma.
»- Mi cuerpo es mucho más bonito -continuó- Me limito a avisarte. Además, si empiezo a hablar, te robaré toda la noche.
»- Empieza, por favor» (pàg. 20).

«Tal vez estés esperando oir una historia coherente, pero en este caso no sería verdad. La vida no es así. No hay historias coherentes» (pàg. 20).

«Ya sabes, dicen que el carácter es el destino. Pero habría que añadir: el entorno es el carácter» (pàg. 34).

«Todas las personas tienen su abismo, pero no todas lo descubren» (pàg. 55).

«Uno tiene que ser como los demás. Uno no puede pasarlo mal, al menos no peor que los demás. Y uno tampoco puede pasarlo bien. Al menos no debe mostrar que lo está pasando bien. Sí, dejarse ver alegre es lo peor de todo. Y sobre todo, uno jamás debe cambiar su habitual forma de ser» (pàg. 56).

«¿Sabes lo que me dijo un hombre una vez?... [...] Me dijo: "Nada crece a la luz de la luna"» (pàg. 69).

«El mundo ha sido construido de forma equivocada, con una especie de dispositivo que convierte a un montón de seres humanos en víctimas de la existencia mientras que unos pocos se lo pasan tremendamente bien y no logran entender por qué los demás no son felices y se dejan azotar con gusto hasta morir» (pàg. 146).

«Es increíble lo pensativa que puede parecer una oveja» (pàg. 161).

«Hay una puta en el interior de casi todas las mujeres» (pàg. 191).

«Si hay un lugar en el mundo donde uno puede convertirse en alcohólico, ese lugar es nuestra ciudad» (pàg. 195).

«Algo tan sencillo como un bocadillo de salchicha fresca volvió a ser algo importante en la vida. Mi paladar también respondió bien. Bueno, así sentí yo el regreso de la vida, como una convalesciente tras una grave dolencia. Así es la cosa. No morimos de amor» (pàg. 214).


dissabte, 4 d’abril del 2015

Adiós a las armas

Hemingway, Ernest
Adiós a las armas
Barcelona, Círculo de Lectores, 2014
(1a ed. A Farewell to Arms, 1929)


«- Estàs sucio -dijo-. Lávate. ¿Dónde has estado? ¿Qué has hecho? Cuéntamelo todo. 
- En todas partes. En Milán, en Florencia, en Roma, en Nápoles, en Villa San Giovanni, en Messina, en Taormina...
- Pareces un horario de trenes. ¿Has tenido alguna aventura?
- Sí.
- ¿Dónde?
- En Milano, en Firenze, en Roma, en Napoli...». (pág. 17)

«- Si dejásemos de combatir, las cosas empeorarían.
- No podrían ir peor -objetó Passini, respetuosamente-. No hay nada peor que la guerra. 
- La derrota.
- No lo creo -respondió Passini, siempre respetuoso-. ¿Qué es la derrota? Que vuelves a casa.
- Que te persiguen. Que te quitan la casa. Y a tus hermanas.» (pág. 58).

«Cuando te levantaban de la cama para llevarte a la sala de vendajes podías asomarte a la ventana y ver las tumbas nuevas en el jardín. Junto a la puerta había un soldado dedicado a hacer cruces y a escribir en ellas el nombre, el rango y el regimiento de los hombres enterrados allí.» (pág. 85).

«Tal vez las guerras ya no se ganaran. Era posible que durasen eternamente. Tal vez fuese otra guerra de los Cien Años» (pág. 130).

«- En realidad no te da miedo la lluvia, ¿verdad?
- Cuando estoy contigo, no.
- ¿Por qué te asusta?
- No lo sé.
- Dímelo.
- No me obligues.
- Dímelo.
- No.
- Dímelo.
- De acuerdo. Me da miedo porque a veces me imagino muerta bajo la lluvia.» (pág. 139).

«- ¿Quién dijo eso?
- ¿Que el cobarde muere mil muertes y el valiente sólo una?
- Claro. ¿Quién fue?
- No lo sé.
- Probablemente un cobarde. Conocía bien a los cobardes, pero no a los valientes. El valiente muere dos mil muertes si es inteligente. Lo que pasa es que no lo dice.» (pág. 154)

«- De modo que sí ha leído usted.
- Sí, pero nada bueno.
- Pensaba que El señor Britling era un estudio excelente del alma de la clase media inglesa.
- No sé nada del alma. 
- Pobrecillo. Nadie sabe nada del alma. ¿Es usted croyant?
- De noche.» (pág. 280). 

«- El espíritu no envejece ni se vuelve más sabio.
- Usted es sabio.
- No, he ahí la gran falacia: la sabiduría de los viejos. No se vuelven más sabios, sino más cautos.
- Tal vez en eso consista la sabiduría.
- Es una sabiduría muy poco deseable. ¿Qué es lo que más valora en este mundo?
- A la persona que más quiero.
- A mí me ocurre igual. Eso no es sabiduría.» (pág. 281). 

«- ¿Y las naciones más jóvenes siempre ganan las guerras?
- Tienden a hacerlo por un tiempo.
- ¿Y qué ocurre después?
- Se vuelven viejas.
- Antes ha dicho que no era usted más sabio.
- Mi querido amigo, esto no es sabiduría. Es cinismo.» (pág. 282)

«- Casi he terminado -dijo-. Cariño, pensarás que soy tonta, pero ¿por qué está el camarero en el baño?
- Chis... está esperando para bajar las maletas.
- Qué amable.
- Es un antiguo amigo -dije-. Una vez casi le envié tabaco de pipa.» (pág. 286).


diumenge, 1 de març del 2015

Sputnik, mi amor

Murakami, Haruki
Sputnik, mi amor
Barcelona, Tusquets, 2014
(1a ed. Supûtoniku no koibito, 1999)


«A Sumire le preocupaba seriamente cómo poder llegar a ser tan salvaje y auténtica como los personajes de los libros de Kerouak». (pág. 10)

«- Kerouak, Kerouak... ¡Ah! Ése debe ser un sputnik, ¿verdad?
Sumire no logró entender a qué venía aquello. Con el cuchillo y el tenedor suspendidos en el aire, reflexionó unos instantes. 
-¿Sputnik? ¡Pero si el Sputnik es un satélite artificial soviético, el primero que fue lanzado al espacio, en la década de los cincuenta! Y Jack Kerouak es un escritor americano. Claro que la época sí que coincide, pero....
[...] Sumire, entonces, cayó finalmente en la cuenta.
- ¡Beatnik!» (pág. 12)

«- Espera un momento -atajó Sumire después de una pequeña pausa-. ¿Tú haces siempre el amor imaginándote un pepino dentro de la nevera una tarde de verano?
- No siempre.
- ¿Pero sí a veces?
- A veces sí -reconocí.
Sumire hizo una mueca y sacudió varias veces la cabeza.
- Eres más raro de lo que pareces.
- Todos los seres humanos tenemos nuestras rarezas -repliqué yo.» (pág. 52)

«- Quizás tú no lo sepas -dijo Myû con voz calmada y depositando la copa sobre la mesa-, pero lo que tienes ante ti no es mi yo auténtico. Hace catorce años me convertí en la mitad de lo que era. ¡Hubiera sido magnífico conocerte cuando yo era enteramente yo! Pero es inútil pensar en ello ahora.» (pág. 57)

«Me veo atrapado por la clásica paradoja que conlleva la proposición: "¿Quién soy?". Si se trata de una simple cantidad de información, no habría nadie en este mundo que pudiera aportar más datos que yo. No obstante, al hablar sobre mí, ese yo de quien estoy hablando queda automáticamente limitado, condicionado y empobrecido en manos de otro que soy yo mismo en tanto que narrador -víctima de mi sistema de valores, de mi sensibilidad, de mi capacidad de observación y de otros muchos condicionamientos reales-. En consecuencia, ¿hasta qué punto se ajusta a la verdad el "yo" que retrato? Es algo que me inquieta terriblemente. Es más, me ha preocupado siempre.» (pág. 65)

«¿Sabes qué significa sputnik en ruso? En inglés sería travelling companion. Compañero de viaje. El otro día, buscando una palabra en el diccionario, lo encontré por causalidad. Bien pensado, es una extraña coincidencia. ¿Por qué pondrían los rusos un nombre tan raro a un satélite artificial? No era más que un infeliz trozo de metal que daba una vuelta tras otra, completamente solo, alrededor de la tierra.» (pág. 114)

«¿Por qué tenemos que quedarnos todos tan solos? Pensé. ¿Qué necesidad hay? Hay tantísimas personas en este mundo que esperan, todas y cada una de ellas, algo de los demás, y que, no obstante, se aíslan tanto las unas de las otras. ¿Para qué? ¿Se nutre acaso el planeta de la soledad de los seres humanos para seguir rotando?» (pág. 210).