Les gratituds

 De Vigan, Delphine, Les gratituds

(títol original: Les gratitudes; trad. Jordi Martín Lloret, 2019). 

"T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies? Gràcies per la sal, per la porta, per la informació. 
Gràcies pel canvi, pel pa, pel paquet de tabac.
Gràcies de cortesia, per convenció social, automàtics, mecànics. Quasi buits. 
A vegades omesos.
A vegades exageradament subratllats: Gràcies a tu. Gràcies per tot. Mil gràcies. 
Moltíssimes gràcies. 
Gràcies professionals: Gràcies per la resposta, per l'atenció, per la col·laboració.
T'has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debó? Un gràcies de veritat. L'expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement. del teu deute.
A qui?
Al professor que et va guiar cap als llibres? Al noi que va intervenir el dia que et van agredir pel carrer? Al metge que et va salvar la vida? 
A la vida mateixa?" [pàgs. 11-12]. 

"Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. Les molt molt velles, les mitjanament velles, les no tan velles, i a vegades em venen ganes de preguntar-los: encara us acaricia algú? Us abraça algú? Quant fa que una altra pell no entra en contacte amb la vostra?

Quan m'imagino de gran, de molt gran, quan m'intento veure d'aquí a quaranta o cinquata anys, el que sembla més dolorós, més insoportable, és la idea que ja ningú no em toqui. La desaparació progressiva o brusca del contacte físic" [pàg. 95]. 

"Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l'absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d'ahir i amb els d'avui. Amb les confidències. 

I amb la por de morir.

Això forma part de la meva feina.

Però el que no em deixa de sorprendre, el que m'al·lucina fins i tot, el que -encara avui, després de més de deu anys de pràctica- em talla l'alè a vegades, és la perennitat dels dolors d'infantesa. Una empremta ardent, incandescent, malgrat els anys. Que no s'esborra" [pàg. 114].

"Envellir és aprendre a perdre.

Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig. 

I ja no hi ha res més a la columna dels beneficis" [pàg. 128].

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, tot i que molt trista, sobre el dolor d'envellir i els afers pendents.  

Amor en cas d'emergència

 Krien, Daniela, Amor en cas d'emergència

(títol original: Die Liebe im Ernstfall, trad. Maria Bosom, 2021)

"El dia en què la Paula s'adona que és feliç és un diumenge de març" [pàg. 5].

"Amb el temps, ha acabat desconfiant de la raó, que és capaç de trobar arguments a favor i en contra de tot. D'aquesta manera, res no té valor, res és absolut, tot és relatiu. Si l'instint no els regula, la ment i l'intel·lecte no serveixen pràcticament per a res" [pàg. 79]. 

"Quan la Brida va marxar de casa els pares amb dinou anys, estava intacta. Ara, gairebé vint anys després, sembla com si li haguessin trencat tots els ossos, li haguessin llevat la pell i arrencat els cabells, li haguessin robat l'esperança i destrossat els somnis. Ja no s'assembla en res a la persona que havia estat.

De tant donar de mamar, els pits se li han convertit en pellofes buides. Les llargues nits sense dormir li han deixat ulleres sota els ulls i les llagrimes li han solcat el rostre.

És més sàvia que abans, però de què li serveix?

Hauria hagut de ser sàvia abans. Quan va conèixer el Götz. Quan era jove i podia escriure. La saviesa de la gent gran li sembla inútil. Als joves no els interessa la saviesa, i els grans són massa vells per treure'n algun profit" [pàg. 116]. 

Valoració: 4/5. Bona novel·la, ben enllaçada. Té un to desencisador, desesperançat, tot i que al final, la sororitat triomfa.  

Canto jo i la muntanya balla

 Solà, Irene, Canto jo i la muntanya balla, 2019.

"A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S'escapen pel forat d'una butxaca. I que si es perden, ja no en pots triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda" [pàg. 30]

"Van venir els homes i duien cistells. Van venir homes i dones i duien bosses, duien navalles. No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet! Van caure pluges i ens vam fer grosses. Van marxar les pluges i va venir la set" [pàg. 41].

"Jo m'ho miro tot; els camins i els arbres, el cel i el sol, els matins i les nits i les pedres i les ortigues i les tifes de les vaques i els cims i les roques, i els fums lluny, i els viaranys de senglar... tot, fent rimes. Duc la poesia a la sang, jo. I conservo tots els poemes dins de la memòria com en una caleixera endreçada. Soc una gerra plena d'aigua. D'aigua senzilla com la de les rieres i la de les fonts. Em tombo i aboco un raig de versos. I mai els col·loco sobre el paper. Per no matar-los. Perquè el paper és l'aigua dolça del riu que es perd al mar. És el lloc on fracassen totes les coses. La poesia ha de ser lliure com un rossinyol. Com un matí. Com l'aire finet del vespre. Que va a França. O no. O on vol. I perquè tampoc tinc paper, ni llapis" [pàg. 69]. 

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, poètica, bella, trista, cautivadora. 

Aquest deu ser el lloc

 O'Farrell, Maggie, Aquest deu ser el lloc

(títol original: This Must Be the Place, trad. Marc Rubió, 2017)

"També penso -i això se m'caba d'acudir- i és possible que em casés amb la meva primera dona com a reacció a la Nicola (no pas per despit, una expressió que no m'agrada per a una situació així: sens dubte els homo sapiens som uns éssers més complexos i sensibles que això, sens dubte les nostres tries depenen de matisos més subtils). Jo sempre havia pensat que el matrimoni era en certa manera una reacció a la mort de la meva mare: vaig buscar-hi estabilitat, solidesa, evasió, però ara em pregunto si no va tenir alguna cosa a veure amb la meva separació de la Nicola" (pàg. 233).

"Va rebre una pila de cartes d'en Paul, algunes amb dos mesos de retard, retingudes en alguna de les misterioses xarxes que hi ha en època de guerra; en va llegir unes quantes; les altres les va guardar a la caixa de llautó que tenia sota el llit. Va estar hores tancada al lavabo, fins que el seu germà va donar cops a la porta perquè el deixés entrar, per l'amor de Déu, tinc una urgència. I a la biblioteca va dur a terme una recerca sobre l'amor a primera vista. La Teresa no era una romàntica" (pàg. 270).

"En Calvin li inspira gelosia i pena simultàniament. Ell encara la té, aquesta plenitud, aquesta energia. Ara és allà al llit elàstic, amb els cinc sentits posats en el llit elàstic, i no el preocupa res més, no pensa: ¿però ara què? O: ¿i si? Li inspira pena perquè ara sap que això se li acabarà. Haurà de perdre unes quantes pells; es despertarà algun dia amb unes ulleres noves, invisibles" (pàg. 452).

Crònica de l'ocell que dóna corda al món

Murakami, Haruki, Crònica de l'ocell que dóna corda al món
Barcelona, La butxaca, 2012
(Títol original Nejimaki-dori kuronikuro, 1994)

«Evidentment, no és que no tingués cap característica que em distingís del altres. Per exemple, estava a l'atur i em sabia de memòria el nom de tots els germans Karamàzov». (Pàg. 54).

«Durant el primer any de casats, havíem anat a visitar un home gran, el senyor Honda, un cop al mes. Era un dels mèdiums més apreciats per la família Wataya, però era tan dur d'orella que a penes sentia el que li dèiem. Portava un audiòfon, però tot i així era pràcticament sord. [...] Jo pensava que amb aquella sordesa era impossible que sentís el que li deien els esperits, però potser la cosa anava al revés, i com més sord era millor els sentia» (pàg. 70).

«Una peroració sobre la importància dels canvis d'oli que pogués fer Eric Dolphy fent sonar el seu clarinet baix al Dalai Lama al llit de mort hauria estat més profitosa i més efectiva que qualsevol conversa que poguéssim mantenir en Noboru Wataya i jo» (pàg. 110).

«- Posem que estàs tancat en un lloc molt fosc, tot sol, sense res per menjar, sense res per beure, i et vas morint a poc a poc.
»- Ha de ser terrible -vaig dir- I molt dolorós. Per poc que pugui, intentaré no morir-me així.
»- Però, escolta, ¿vols dir que la vida no és així, ja? ¿Vols dir que no estem tots tancats en un lloc fosc on ens van prenent el menjar i el beure i ens anem morint de mica en mica? Ben a poc a poc...» (pàg. 153).

«Tot i així, a diferència del que passava a Adéu a les armes, mentre era tancat a casa en silenci, mirant com avançaven les busques del rellotge i esperant que passés alguna cosa, em vaig trobar que no tenia gens de gana. I llavors vaig pensar que si no tenia gana devia ser que tampoc no tenia cap mena de realisme literari. Em vaig sentir com si fos dins una novel·la mal escrita, com si algú m'acusés de no ser real. I potser era veritat» (pàg. 237).

«En aquest capítol no hi ha cap bona notícia» (pàg. 242).

«En les novel·les russes, normalment les cartes es tiraven al foc una nit d'hivern. No es cremaven mai un matí d'estiu, i menys ruixades amb oli. Però en aquest trist món realista en què vivim, hi ha gent com jo que crema cartes amarat de suor un matí d'estiu. En aquest món, no pots fer sempre el que vols. A vegades no pots esperar que arribi l'hivern» (pàg. 408). 

«Em sembla que la majoria de gent (sempre hi ha alguna excepció, és clar) viu convençuda que la vida, o el món, o digues-n'hi com vulguis, és (o hauria de ser) un lloc lògic i coherent. És una cosa que sovint penso quan parlo amb la gent que m'envolta. Sempre que passa alguna cosa, tant se val que sigui en el pla personal com en el social, la gent diu: "De fet, això és així per això o per allò", i els altres responen: "Ah, sí, és clar", però jo no ho tinc tan clar. [...] Els meus pares [...] es pensen que el món és tan lògic i coherent com els plànols d'una casa nova en una zona residencial de luxe, i estan convençuts que si ho fas tot d'una manera lògica i coherent al final tot surt bé» (pàgs 627-628).