diumenge, 25 d’agost del 2019

La mort del comanador

Murakami, Haruki, La mort del comanador
Llibre 2: Una metàfora canviant
(títol original: Kishidancho Goroshi, 2017, trad. Albert Nolla)


《-Si pogués, m'agradaria ficar-me dins de vostè -va dir la Marie- . M'agradaria ser dins seu mentre pinta el meu retrat, per veure'm amb els seus ulls. Així potser em podria entendre millor a mi mateixa. I vostè potser també m'entendria millor.
》- Això estaria molt bé -vaig dir.
》-Ho pensa de debò?
》-És clar que ho penso de debò.
》-Però, segons com, fa por.
》-Entendre's millor un mateix?
》La Marie va assentir.
》-Per entendre't millor, has d'estirar alguna altra cosa d'algun lloc.
》-Vols dir que si no hi intervé un tercer element no et pots conèixer exactament?
》[...]
》-Si aconsegueixo pintar-te com cal, pot ser que et vegis amb els ulls amb què t'he vist jo -vaig dir-. Si me'n surto, és clar. 
》-Per això necessitem la pintura.
》-Sí, per això necessitem la pintura. I la literatura, i la música》[pàgs. 89-90]. 

《[...] és pràcticament impossible que algú pensi que vol deixar de pensar en alguna cosa i deixi de pensar-la. Pensar que vols deixar de pensar alguna cosa també és un pensament, i mentre tinguis aquest pensament estaràs pensant aquella cosa. Per deixar de pensar alguna cosa has de deixar de pensar que la vols deixar de pensar.
》-És a dir, mentre no es produeixi una amnèsia pel motiu que sigui, o mentre no hi perdem l'interès completament, els humans no ens podem escapar de les idees.
》-Els dofins sí que ho poden fer -va dir el comanador.
》- Els dofins?
》- Els dofins poden posar a dormir la part dreta o l'esquerra del cervell per separat. No ho sabíeu?》 [pàg. 98].

《Però, en aquest món hi ha coses que són absolutament correctes i coses que no ho són gens? En el món en què vivim es pot dir que hi ha un setanta per cent de probabilitats que plogui i un trenta que no plogui. La veritat deu ser una cosa semblant. Una cosa pot ser un setanta per cent certa i un trenta falsa. En aquest sentit, els corbs ho tenen més fàcil. Per als corbs, o plou o no plou. No pensen mai en percentatges》 [pàg. 346].

《Cadascun de nosaltres viu amb algun secret que no pot revelar》 [pàg. 415]

divendres, 9 d’agost del 2019

La muerte del comendador

Murakami, Haruki, La muerte del comendador 
Libro 1: Una idea hecha realidad
[títol original: Kishidancho Goroshi, 2017. Trad. Fernando Cordobés González y Yoko Ogihara]




《Cuando descubrí el cuadro de Tomohiko Amada titulado La muerte del Comendador, ya llevaba varios meses viviendo en aquella casa. En ese momento no tenía forma d saberlo, pero el cuadro provocó un cambio radical en mi vida》[pàg. 69]. 

《En ese momento no imaginé en absoluto que aquella persona acabaría entrando en mi vida y cambiándola por completo. De no haberse cruzado nuestras vidas, no me habrían sucedido las cosas que me sucedieron y mi vida podría haber caído en la oscuridad más absoluta sni que nadie tuviera noticia de ello》 [pàg. 87].

《Originariamente, el término "concentració meditativa" se refiere a alcanzar el nirvana, a descubrir la verdad absoluta. Pero para distinguir una cosa de otra, también existe la "concentración meditativa en vida", en estos casos se acondicionaba una especie de cámara bajo tierra, se colocaba una caña de bambú a modo de respiradero y, antes de enterrarse allí, los monjes se sometían a una dieta ascética durante una temporada para preparar el cuerpo con el fin de que no se descompusiera después de morir y se pudiera momificar.
》- ¿Una dieta ascética?
》- Quiere decir subsistir a base de hierbas y frutos de los árboles. No comían nada cocinado y tampoco ningún tipo de cereal, con el objetivo de eliminar toda la grasa y el agua de su cuerpo. Transformaban su organismo para que el proceso de momificación se desarrollara sin problemas, y entonces se metían bajo tierra. Sepultados en la oscuridad, sin comida ni bebida, los monjes recitaban sutras sin parar meintras golpeaban un gong o hacían sonar una campanilla. El ruido se oía a través del bambú, y cuando se interrumpía, era la señal inequívoca de que el monje había muerto. Con el paso del tiempo, su cuerpo se iba momificando. Al parecer, debía desenterrarse después de tres años y tres meses.
》- ¿Y para qué hacían eso?
》- Para convertirse en budas. Para alcanzar el nirvana sin sacrificar el cuerpo. De ese modo creían llegar a un estado en el que superaban el ciclo de la vida y de la muerte, y al hacerlo contribuían a la salvación de otros seres vivos, les facilitaban el camino al nirvana. Las momias desenterradas se instalaban en los templos, la gente les rezaba y así creían salvarse》[pàgs. 232-233].