Nada crece a la luz de la luna

Nedreaas, Torborg, Nada crece a la luz de la luna
(títol original Av maneskinn gror det ingenting, 1947, trad. Mariano González Campo)

«- Está bien. Te toca. Podrás tener mi cuerpo. O mi alma. Tú eliges -dijo.
»- Puesto que no puedo tener las dos cosas, elijo tu alma.
»- Mi cuerpo es mucho más bonito -continuó- Me limito a avisarte. Además, si empiezo a hablar, te robaré toda la noche.
»- Empieza, por favor» (pàg. 20).

«Tal vez estés esperando oir una historia coherente, pero en este caso no sería verdad. La vida no es así. No hay historias coherentes» (pàg. 20).

«Ya sabes, dicen que el carácter es el destino. Pero habría que añadir: el entorno es el carácter» (pàg. 34).

«Todas las personas tienen su abismo, pero no todas lo descubren» (pàg. 55).

«Uno tiene que ser como los demás. Uno no puede pasarlo mal, al menos no peor que los demás. Y uno tampoco puede pasarlo bien. Al menos no debe mostrar que lo está pasando bien. Sí, dejarse ver alegre es lo peor de todo. Y sobre todo, uno jamás debe cambiar su habitual forma de ser» (pàg. 56).

«¿Sabes lo que me dijo un hombre una vez?... [...] Me dijo: "Nada crece a la luz de la luna"» (pàg. 69).

«El mundo ha sido construido de forma equivocada, con una especie de dispositivo que convierte a un montón de seres humanos en víctimas de la existencia mientras que unos pocos se lo pasan tremendamente bien y no logran entender por qué los demás no son felices y se dejan azotar con gusto hasta morir» (pàg. 146).

«Es increíble lo pensativa que puede parecer una oveja» (pàg. 161).

«Hay una puta en el interior de casi todas las mujeres» (pàg. 191).

«Si hay un lugar en el mundo donde uno puede convertirse en alcohólico, ese lugar es nuestra ciudad» (pàg. 195).

«Algo tan sencillo como un bocadillo de salchicha fresca volvió a ser algo importante en la vida. Mi paladar también respondió bien. Bueno, así sentí yo el regreso de la vida, como una convalesciente tras una grave dolencia. Así es la cosa. No morimos de amor» (pàg. 214).

Dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits

RUSHDIE, SALMAN, Dos anys, vuit mesis i vint-i-vuit nits

(Títol Original: Two years, eight months and twenty-eight nights, 2015, trad. Marta Pera)

«Aquesta és la història d'una jínnia, una gran princesa dels jinn, coneguda com la Princesa del Llamp a causa del seu domini de les tronades, que va estimar un mortal fa molt de temps, al segle dotze, que diríem nosaltres [...]; i de l'època de crisi, del temps desllorigat que anomenem el temps de les estranyeses, que va durar dos anys, vuit mesos i vint-i-vuit nits, és a dir, mil i una nit més» (pàg. 16-17)

«El filòsof que no podia filosofar temia que els seus fills heretessin d'ell els tristos dons que eren el seu tresor i la seva maledicció. "Tenir la pell fina, la vista llarga i la llengua fluixa", deia, "vol dir sentir amb massa intensitat, veure-hi amb massa claredat i parlar amb massa llibertat. Vol dir ser vulnerable al món quan el món es creu invulnerable, entendre la seva mutabilitat quan el món es creu immutable, percebre el que ha de venir abans que els altres se n'adonin, saber que el futur bàrbar està esbotzant les portes del present mentre altres s'aferren al passat decadent i buit. Si els nostres fills són afortunats només heretaran les teves orelles, però, lamentablement, com que són irrefutablement meus, segurament pensaran massa massa aviat, i sentiran massa massa d'hora, fins i tot coses que no es poden pensar ni sentir"» (pàg. 19).

«De manera que ell era una mena d'anti-Xahrazad, li deia Dúnia, ben bé el contrari de la rondallaire de Les mil i una nits: a Xahrazad les seves històries li salvaven la vida, i en canvi a ell li posaven la vida en perill» (pàg. 24).

«Va ser el dimecres després de la gran tempesta que el senyor Geronimo es va adonar, per primera vegada, que els peus ja no li tocaven a terra» (pàg. 32).

«Va anar cap a Kyoto, al Japó, per asseure's als peus del gran horticulista Ryonosuke Shimura, que li va ensenyar que el jardí és l'expressió externa d'una veritat interna, el lloc on els somnis de la nostra infantesa xoquen amb els arquetips de la nostra cultura, i creen bellesa» (pàg. 50).

«Els rics són obscurs per a nosaltres, sempre troben la manera de ser infeliços tot i haver eliminat totes les causes normals de la infelicitat» (pàg. 58).

«La vida descarnada, va dir ell, no val la pena de viure» (pàg. 75).

«L'estil humà era fer, la realitat humana era el canvi, els éssers humans sempre estaven creixent i encongint-se i lluitant i fracassant i anhelant i envejant, adquirint i perdent i estimant i odiant, i sent, en definitiva, interessants» (pàg. 90).

«El paràsit de la faula entrava al nadó humà per la orella al cap de poques hores d'haver nascut, i feia que les criatures exigissin coses que les perjudicaven: contes de fades, somnis impossibles, quimeres, miratges, mentides» (pàg. 137)

«I en aquest cas els unyaza, que detestaven les paradoxes quasi tant com les ficcions, podrien, paradoxalment, haver sigut exterminats per la seva pròpia certesa que una il·lusió que havien creat ells col·lectivament era la veritat» (pàg. 138).

«"Nosaltres" som l'ésser que s'explica històries a si mateix per entendre quina mena d'ésser és» (pàg. 214). 

«El significat era el marc que els humans posaven al voltant del caos de l'ésser per donar-li forma» (pàg. 226).