La crida del bosc

Jack London
La crida del bosc
Barcelona: la Magrana, 1991
(1a ed: The call of the wild, 1903)

Buck remarcava la desaparició de la seva honradesa, cosa inútil i enutjosa en l'aspra lluita per l'existència; per altra part, no robava per gust, sinó per necessitat, en secret i hàbilment, per por al bastó i a les dents. (p. 28)

No fou l'experiència el seu únic mestre, car instints adormits es despertaren en ell, i perdia a poc a poc la civilització de les generacions domesticades. (p. 28)

Buck, associant-se a aquesta queixa, barrejant fraternalment la seva veu als sanglots dels gossos mig feres, saltava d'un bot a l'abisme dels segles i retornava als seus avis, tocant al mateix origen de les coses... (p. 41)

Bèstia primitiva que, havent matat, fruïa de la mort per ell donada. (p. 45)

Els mancava totalment la meravellosa paciència pròpia dels homes d'aquells climes, els quals, tot patint durament, sabien restar compassius, dolços i humils de cor. (p. 65)

En aquesta hora, més profunda, més misteriosa i també més pròxima, ressonava la Crida, la Veu que incessantment l'atreia, des del mateix fons de la naturalesa (p. 93)

Ningú sospitava la transformació que s'operà en Buck tan aviat com s'hagué endinsat en la solitud del bosc (p. 95)

La vida instrucciones de uso

 Perec, Georges, La vida instrucciones de uso

(títol original: La Vie Mode d'Emploi, 1978, trad. Josep Escué).

《Al principio el arte del puzzle parece un arte breve, un arte de poca entidad, contenido todo él en una elemental enseñanza de la Gestalttheorie: el objecto considerado -ya se trate de un acto de percepción, de aprendizaje, un sistema fisiológico o, en el caso que nos ocupa, un puzzle de madera- no es una suma de elementos que haya que aislar y analizar primero, sino un conjunto, es decir, una forma, una estructura: el elemento no preexiste al conjunto, no es ni más inmediato ni mas antiguo, no son los elementos los que determinan el conjunto, sino el conjunto el que determina los elementos: el conocimiento del todo y de sus leyes, del conjunto y su estructura, no se puede deducir del conocimiento separado de las partes que lo componen: esto significa que podemos estar mirando una pieza de un puzzle tres días seguidos y creer que lo sabemos todo de su configuración y de su color, sin haber progresado lo más mínimo: sólo cuenta la posibilidad de relacionar esta pieza con otras y, en este sentido, hay algo común entre el arte del puzzle y el arte del go; sólo las piezas que se hayan juntado cobrarán un carácter legible, cobrarán un sentido: considerada aisladamente una pieza de un puzzle no quiere decir nada; es tan sólo una pregunta imposible, reto opaco》[pàgs. 13 i 235].