La crida del bosc

Jack London
La crida del bosc
Barcelona: la Magrana, 1991
(1a ed: The call of the wild, 1903)

Buck remarcava la desaparició de la seva honradesa, cosa inútil i enutjosa en l'aspra lluita per l'existència; per altra part, no robava per gust, sinó per necessitat, en secret i hàbilment, per por al bastó i a les dents. (p. 28)

No fou l'experiència el seu únic mestre, car instints adormits es despertaren en ell, i perdia a poc a poc la civilització de les generacions domesticades. (p. 28)

Buck, associant-se a aquesta queixa, barrejant fraternalment la seva veu als sanglots dels gossos mig feres, saltava d'un bot a l'abisme dels segles i retornava als seus avis, tocant al mateix origen de les coses... (p. 41)

Bèstia primitiva que, havent matat, fruïa de la mort per ell donada. (p. 45)

Els mancava totalment la meravellosa paciència pròpia dels homes d'aquells climes, els quals, tot patint durament, sabien restar compassius, dolços i humils de cor. (p. 65)

En aquesta hora, més profunda, més misteriosa i també més pròxima, ressonava la Crida, la Veu que incessantment l'atreia, des del mateix fons de la naturalesa (p. 93)

Ningú sospitava la transformació que s'operà en Buck tan aviat com s'hagué endinsat en la solitud del bosc (p. 95)