Nadal, Ivette, Justícia poètica. Una història íntima de desgana i amor.
(Barcelona, Pòrtic, 2025)
"Hi ha melodies com persones, amb la capacitat de seduir i confondre, que a mi m'han portat fins al límit.
Parlo dels amors adúlters i descompensats en el món artístic on vaig aterrar als catorze anys. He intentat desxifrar la paraula que no és paraula i l'amor que no és amor, aquells amors que fan una vibració que sembla ressonar però que, en realitat, esquinça" [pàg.15].
"Quan no acceptem el nostre cos, no n'estem rebutjant només la imatge; estem rebutjant també una manera de ser, una història que no volem reconéixer. El frenem, no el deixem madurar ni evolucionar, i amb ell, també aturem la nostra evolució emocional" [pàg. 45].
"El dejuni és un intent desesperat de gestionar un dolor que no et poden, ni tu mateixa pots, atendre ni entendre. El dejuni és addicció i anestèsia. És una manera de desconnectar de la realitat. Així, el malestar es transforma en un símptoma, una reacció física davant la incapacitat d'expressar una necessitat més profunda" [pàg. 57].
"Diria que per aprendre a estimar primer cal aprendre a menjar. El menjar no és només una necessitat biològica; és també una forma de desig, un camí per gaudir de la vida, per connectar amb els altres, per sentir-nos vives.
L'amor, per mi, funciona de manera similar: com el menjar, necessita que el "rebost" estigui ple dels ingredients essencials per poder gestionar-se de manera saludable. I aquests ingredients no són només els nutrients del cos, sinó també els de l'ànima: confiança, respecte, seguretat emocional. Aprendre a estimar no és només un acte d'obertura cap a l'altre, sinó també un acte de cura cap a un mateix" [pàg. 71].
"Això em porta a reflexionar: com pot un nen estar ben cuidat sense necessàriament ser estimat? Com pot una persona gran rebre atenció sense afecte? Aquesta distinció ressalta entre les institucions centrades en la cura però que no ofereixen amor. [...] Però n'estic segura: sense estima no hi ha cura. Igual que sense amor no hi ha gana" [pàg. 90].
"I aleshores, vaig trobar la mirada blava del filòsof Josep Maria Esquirol. Les seves paraules van ser una esquerda de llum enmig de l'hospital. Parlava de la fragilitat no com un defecte, sinó com una condició essencial de l'existència. Parlava de la cura, de la necessitat de l'altre, d'aquesta hospitalitat que ens conforma i que ens és necessària" [pàgs. 119-120].
"Vaig començar a llegir Simone Weil (1909-1943) i santa Caterina de Siena (1347-1380), dues figures essencials per entendre l'anomenada "anorexia miraculosa", un fenomen que es referia als dejunis extrems per motius espirituals, comuns entre algunes dones de l'edat mitjana.
Caterina va adoptar dejunis rigorosos com una manera d'expressar la seva devoció i d'aconseguir una unió mística amb Déu. Weil, per la seva banda, va mostrar una tendència a la privació alimentària per un profund sentit d'empatia i solidaritat amb els qui patien. De petita, per exemple, va refusar menjar sucre perquè els soldats francesos al front no en tenien.
Tot i que les motivacions de santa Caterina i de Simone Weil diferien, totes dues van utilitzar el dejuni com a mitjà per assolir objectius espirituals o ètics. Ara, aquestes pràctiques, es poden comparar amb l'anorèxia nerviosa contemporània. Tot i que les seves arrels no provenien d'un impuls estètic, conèixer-les m'ha ajudat a entendre una altra manera d'explicar com he viscut el meu trastorn alimentari.
Malauradament, totes dues van portar el dejuni fins a la mort. No buscaven aprimar-se per raons d'imatge, sinó com una forma d'ascetisme i entrega absoluta. Però les conseqüències fisiològiques van ser les mateixes: una desnutrició progressiva que va posar fi a les seves vides.
Potser el que unia a Weil i santa Caterina era la seva creença que la malaltia i el sofriment físic són fonts primàries d'enteniment espiritual. Potser per això les seves vides i obres continuen sent objecte d'estudi i debat, perquè ofereixen perspectives úniques sobre la interacció entre cos, ment i esperit". [pàgs. 128-129].
Valoració: la Ivette va ser alumna meva fa molts anys, a l'Escola d'Art de Vic. M'ha frapat llegir pel que estava passant els anys que jo la tenia a l'aula. Sentir parlar de l'anorèxia a algú que l'ha patit ajuda també a entendre les noies que han passat i passen per aquesta colpidora experiència. 4/5.
