(títol original: I Married a comunist, 1998, trad. Xavier Pàmies)
«"En la societat", ens ensenyava el senyor Ringold, "pensar és la transgressió més gran de totes". "El pensament crític", afegia, picant la taula amb els nusos dels dits per recalcar cada síl·laba, "és la subversió màxima"» [pàg. 11].
«Només sabeu que en Hitler ha començat alguna cosa. Només sabeu que la junta de reclutamentus ha cridat. ¿Sabeu què crec? Que repetiríeu tot el que han fet els alemanys si fóssiu al seu lloc. Trigaríem una mica més a arribar-hi pel que té de democràtica la nostra societat, però acabaríem sent completament feixistes, amb dictador inclòs, arrossegats pels qui escupen les mateixes estupideses que escopiu vosaltres» [pàg. 65].
«I la idea de la cabanya, al capdavall, no és original de l'Ira, sinó que té una història. És de Rousseau. És de Thoreua. El lenitiu de la cabanya primitiva; el lloc on quedes reduït a l'essència de tu mateix, on retornes -encara que no sigui el lloc d'on véns- per purificar-te i exonerar-te de la lluita; el lloc on et desvesteixes i et desprens del uniformes que has portat i les disfresses que t'has posat, on abandones el baldament i la rancúnia, la contemporització amb el món i la confrontació amb el món, la manipulació que fas del món i el maltractament que en reps» [pàg. 95].
«Li vaig dir que s'ho mirés des de l'òptica darwinista: la ràbia t'ha de fer eficaç; aquesta és la funció que té de cara a la supervivència. És per això que serveix la ràbia; però, si et fa ineficaç, fuge'n com de la pesta» [pàg. 101].
«¿Oi que cada família infeliç és infeliç a la seva manera? Doncs jo em limito a descriure't de quina manera és infeliç aquella família» [pàg. 111].
«Hauria volgut dir-li: "Estàs pendent de l'amenaça que no és. El que a tu t'amenaça no és el capitalisme imperialista, ni els teus actes públics, sinó la teva vida privada. Sempre ha sigut així i sempre ho serà» [pàg. 112].
«El respecte i l'estimació que l'Ira sentia per en Horace Bixton em va fer veure, tot i la meva joventut, que existia un món senzill de gent senzilla i satisfaccions senzilles al qual l'Ira hauria pogut pertànyer i on totes les seves passions enceses, tot allò de què estava dotat (mal dotat) per envestir contra la societat s'hauria pogut adreçar i fins i tot pacificar. Potser amb un fill traçut com en Frank de qui sentir-se orgullós i una dona que sabia caçar i cuinar un esquirol; potser apropiant-se aquesta mena de coses properes, com ara saber-se fer ell mateix la carn; potser portant un granota i una gorra caqui i escoltant com refilen els ocells... Però potser ni tan sols així; potser viure, com en Horace, sense cap gran enemic, hauria resultat per a l'Ira una vida encara més difícil de passar del que ja ho era» [pàg. 246].
«Quan em faig la pregunta de com he arribat on sóc, la resposta em sorprèn: "Escoltant"» [pàg. 274].
«D'aquella habitació se'n treia una impressió clara: la relació entre llibertat i disciplina, la relació entre llibertat i solitud, la relació entre llibertat i càstig» [pàg. 280].
«Quan qui coneixes és un individu que està dominat per una sola idea, que respon d'aquella idea i prou i veu de forma quasi matemàtica què ha de fer per seguir una vida honrada, llavors penses com vaig pensar jo: Aquest és el meu món!» [pàg. 290].
«Li vaig dir que havia passat tota la vida esperant-se que esclatés la guerra de classes, i que havia acabat tenint lloc ni més ni menys que a la sala d'estar de casa seva» [pàg. 318].
«Però és així sempre: quan la tragèdia humana s'ha consumat, es deixa a les mans dels periodistes perquè la banalitzin i la converteixin en espectacle» [pàg. 348].
«Guarda't de la utopia de l'aïllament; guarda't de la utopia de la cabanya al bosc, del refugi contra la ràbia i la pena; de la solitud inexpugnable. Així va acabar l'Ira; i molt abans del dia que caigués mort» [pàg. 387].
«- Tot és error; ¿és això, el que vol dir?-vaig dir jo-. Existeix l'error i prou. És l'essència d'aquesta vida. Ningú troba el seu lloc a la vida; la vida consisteix en això.» [pàg. 392].
