Murakami, Haruki, La ciutat i les seves muralles incertes
(títol original: Machi to sono futashikana kabe, trad. Albert Nolla, 2023)
" Érem xicot i xicota? La nostra relació es podia qualificar d'aquesta manera? No ho sabia. Però com a mínim en aquella època, durant quasi un any, els nostres cors van estar units sense que s'hi barregés res més. I durant aquest temps vam erigir i compartir un món secret i especial que era només nostre -l'estranya ciutat emmurallada" [pág. 30].
"Només és la meva opinió, però penso que en aquest món no hi ha ningú que no guardi algun secret dins el cor. És una cosa imprescindible per poder sobreviure en aquest món. No trobes?" [pàg. 38].
"Cada dia cuinava, anava al gimnàs per estar en forma, ho mantenia tot ben endreçat i, quan tenia temps lliure, em dedicava a llegir. El més important per fer vida de solter és seguir una regularitat -encara que de vegades sigui molt difícil traçar una línia clara entre regularitat i monotonia" [pàgs. 150-151].
"Quaranta anys... Si ho comptava des dels disset, ja en feia vint-i-tres que t'esperava. Durant tot aquell temps no havia tingut notícies teves. El silenci i la buidor continuaven estant ben a prop meu, com sempre. En aquell moment ja m'havia acostumat del tot a la seva presència. O més ben dit, ja formaven part de mi. El silenci i la buidor... Sense ells ja era impossible definir qui era" [pàg. 151].
"La realitat i la irrealitat van entrar en conflicte i es van confondre dins el meu cervell. Em trobava just la llindar entre aquest món i l'altre. Aquell lloc era el punt exacte en què la consciència i la no-consciència entraven en contacte, i jo havia d'escollir a quin dels dos mons volia pertànyer" [pàg. 162].
"I no creu que, a més del cos i de la ment, també existeix l'ànima?
El senyor Koyasu va frunzir una mica els llavis i es va quedar pensarós.
- Sí, és clar. També he pensat en l'ànima. Però com més hi penso, més em sembla que l'ànima amaga un misteri profund. Des que soc mort i m'he convertit en un espectre, o millor dit, sobretot des que m'he convertit en un espectre, encara ho entenc menys. Molta gent fa servir la paraula "ànima" alegrement, però no hi ha ningú que me n'hagi donat una explicació o una definició clara i comprensible. És una paraula que es fa servir amb tanta freqüència i en tantes situacions diferents que, tot i que vagament, estem convençuts que l'ànima existeix dins nostre. Però quan et morts t'adones que l'ànima no es pot veure amb els ulls ni es pot tocar amb les mans. I es impossible fer-hi res especial. Tal com jo ho veig, només podem confiar en la consciència i en la memòria" [pàg. 267].
"Tot i així, buscant-ho amb el Google, qualsevol podia saber en menys de deu segons si havia nascut en dimecres o no. El noi ho podia saber en només un segon. Ara bé, com que no era un duel de l'oest, de què li servia saber-ho en un segon en lloc de deu? Em va saber una mica de greu per ell. Aquest mon era un lloc cada dia més pràctic i menys romàntic" [pàg. 386].
"-Sempre t'ha agradat estar sol, doncs?
- No hi ha ningú a qui li agradi estar sol. Enlloc, diria -vaig respondre- Tothom busca algú o alguna cosa. L'únic que canvia és la manera de buscar-la" [pàg. 426].
"García Márquez i aquella novel·la colombiana en què no calia separar els vius dels morts.
Què era real i què era irreal? En aquest món existien realment coses com les muralles que separessin la realitat de la irrealitat?
Creia que sí, que les muralles potser existien. No, sens dubte existien. Però eren unes muralles d'allò més incertes. Que anaven canviant de forma i de consistència segons la situació i el rival a què s'enfrontaven. Com un ésser viu" [pàg. 510].
