Gent normal

 Rooney, Sally, Gent normal

(títol original: Normal people, trad. Ernest Riera, 2018).

"L'any passat la Marianne es va discutir amb el professor d'Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l'interior d'un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdiscció de les regles de l'institut, No aprendràs res si t'estàs tota l'estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan" [pàg. 25].

"Per a ell, la beca és un fet material enorme, com unn creuer gegant que ha aparegut del no-res, i tot d'una pot fer uns postgrau gratuïtament, si vol, i viure a Dublín gratis, i no tornar a pensar mai més en el lloguer fins que acabi l'universitat. Tot d'una es pot passar una tarda a Viena mirant-se L'art de la pintura de Vermeer, i a fora fa calor, i si vol, després es pot pagar un got de cervesa barata ben fresca. És com si una cosa que tota la vida havia donat per suposat que era només un decorat s'hagués descobert que era real: les ciutats estrangeres existeixen, i les obres d'art famoses, i les xarxes subterrànies de metro, i les restes del mur de Berlín. Això són els diners, la substància que fa que el món sigui real. És una cosa tan corrupta i tan sexi alhora" [pàg. 186].

"Jauen de costat sota el cobrellit. En Connell és conscient que ara, si volgués, podria follar amb ella. Ella no ho explicaria a ningú. En Connell ho troba extranyament reconfortant, i es permet pensar com aniria. Ei, li diria en veu baixa. Estira't d'esquena, d'acord? I ella s'estiraria d'esquena, obedient. Hi ha tant secrets entre les persones. Quina mena de persona seria ell, si passés això? Algú molt diferent? O exactament la mateixa persona, ell mateix, sense cap diferència en absolut?

Al cap d'una estona, sent que ella diu alguna cosa que no entén. No ho he sentit, diu ell. 

No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal. 

La seva veu sona estranya, freda i distant, com si fos una gravació reproduïda quan ella no hi és o se n'ha anat a un altre lloc.

En quin sentit?, diu ell. 

No sé per què no puc fer que la gent m'estimi" [pàg. 208].

"Ja fa setmanes que té aquesta sensació, la sensació de bellugar-se per l'interior d'una pel·lícula protectora, de flotar com mercuri. El món exterior li toca la pell exterior, però no pas l'altra part d'ella mateixa, la interior. Per tant, sigui quina sigui la raó per la qual en Lukas ha dit "arribes d'hora", a la Marianne no li importa gens, li és completament igual.

A dalt en Lukas prepara l'equip. La Marianne es treu la gorra i la sacseja. En Lukas aixeca el cap, es torna a mirar el trípode. Ja t'hi acostumes, al temps?, pregunta. Ella penja la gorra darrere la porta i arronsa les espatlles. Es comença a treure l'abric. A Suècia tenim una dita, comenta ell. No existeix el mal temps, només la mala roba" [pàg. 217].

"Al funeral, al mes de gener, tothom havia dit que en Rob era una gran persona, plena de vida, un fill devot, i etcètera. Però també era una persona molt insegura, obsessionada amb la popularitat, i la seva desesperació l'havia fet cruel. No pas per primera vegada, la Marianne pensa que la crueltat no tan sols fa mal a la víctima, sinó també al perpetrador, i potser d'una manera més profunda i més permanent. No aprens res de gaire profund sobre tu mateix, quan et fan bullying; però quan en fas a algú altre, aprens una cosa que no pots oblidar mai" [pàg. 256].

Amor en cas d'emergència

 Krien, Daniela, Amor en cas d'emergència

(títol original: Die Liebe im Ernstfall, trad. Maria Bosom, 2021)

"El dia en què la Paula s'adona que és feliç és un diumenge de març" [pàg. 5].

"Amb el temps, ha acabat desconfiant de la raó, que és capaç de trobar arguments a favor i en contra de tot. D'aquesta manera, res no té valor, res és absolut, tot és relatiu. Si l'instint no els regula, la ment i l'intel·lecte no serveixen pràcticament per a res" [pàg. 79]. 

"Quan la Brida va marxar de casa els pares amb dinou anys, estava intacta. Ara, gairebé vint anys després, sembla com si li haguessin trencat tots els ossos, li haguessin llevat la pell i arrencat els cabells, li haguessin robat l'esperança i destrossat els somnis. Ja no s'assembla en res a la persona que havia estat.

De tant donar de mamar, els pits se li han convertit en pellofes buides. Les llargues nits sense dormir li han deixat ulleres sota els ulls i les llagrimes li han solcat el rostre.

És més sàvia que abans, però de què li serveix?

Hauria hagut de ser sàvia abans. Quan va conèixer el Götz. Quan era jove i podia escriure. La saviesa de la gent gran li sembla inútil. Als joves no els interessa la saviesa, i els grans són massa vells per treure'n algun profit" [pàg. 116]. 

Valoració: 4/5. Bona novel·la, ben enllaçada. Té un to desencisador, desesperançat, tot i que al final, la sororitat triomfa.  

La trena

 Colombani, Laetitia, La trena

(títol original: La tresse, trad. Anna Casassas, 2019)

"La Smita somriu secretament de la victòria. Ella hauria volgut que la seva mare també lluités per ella, li hauria agradat molt passar la porta de l'escola i seure entre els altres nens. I aprendre a llegir i a comptar. Però no va ser possible, el pare de la Smita no era un home bo com en Nagarajan, era un home irascible i violent. Pegava a la seva dona, com aquí fan tots. Ho repetia sovint: "Una dona no és l'igual del seu marit, sinó que li pertany". És propietat seva, la seva esclava. Ha de plegar-se a la seva voluntat. Segur que el seu pare hauria preferit salvar la vaca abans que la dona" [pàg. 19]

"La coneixia molt bé, la culpabilitat de les mares que treballen, li havia saltat al coll des del moment que havia nascut la Hannah, des del dia terrible que havia hagut de deixar-la, només amb cinc dies, als braços d'una mainadera per anar a solucionar una urgència al despatx en el qual treballava. De seguida havia entès que, en el món que es movia, no hi havia lloc per a les temporitzacions d'una mare desconsolada. Havia amagat les llàgrimes sota una capa gruixuda de maquillatge i havia anat a treballar. Se sentia dividida, esqueixada, però no ho podia confiar a ningú. Aleshores havia envejat la lleugeresa del seu marit, la fascinant lleugeresa dels homes, en els quals aquest sentiments semblava curiosament absent. Sortien de casa seva amb una facilitat insolent. Quan passaven la porta, al matí, només s'enduien la cartera amb els expedients, mentre que ella arrossegava tot el sant dia el pes de la seva culpabilitat, com una tortuga, la seva closca pesant. Al principi havia intentat lluitar contra aquest sentiment, rebutjar-lo, negar-lo, però no ho havia aconseguit. Havia acabat per fer-li un lloc a la seva vida. La culpabilitat era una vella companya que s'imposava a tot arreu sense haver-hi estat convidada. Era la tanca publicitària al mig d'un camp, la berruga al mig d'una cara, ingrata, inútil, però inevitable: hi era sempre. S'hi havia de conviure" [pàg. 35].

"Sovint resa perquè aquest remolí de pensaments que no la deixa en pau pari. De vegades passa nits senceres amb els ulls oberts. Els homes no són tots iguals davant del son, pensa. Els homes no són iguals davant de res" [pàg. 84]

"El seu metge, amoïnat, li recepta antidepressius. Segons ell, la depressió-és-una-reacció-freqüent-davant-d'una-malaltia-greu. És-un-factor-d'evolució-negatiu-per-al-cáncer. Ha-de-reaccionar. Pobre idiota, pensa la Sarah. No és ella la que està malalta, és tota la societat que caldria tractar. Hauria de protegir i acompanyar els dèbils, i en canvi els dona l'esquena, com els elefants vells que el ramat deixa enrere per deixar-los morir. En un llibre infantil sobre animals, un dia va llegir aquesta frase: "Els carnívors són útils a la natura perquè devoren els dèbils i els malalts". La seva filla es va posar a plorar. La Sarah la va consolar dient-li que els humans no segueixen aquesta llei. Es pensava que estava al costat bo de la barrera, en un món civilitzat. S'equivocava" [pàg. 173].

Valoració: 4/5. Tres relats que es creuen, sobre la lluita de 3 dones en un món dominat pel patriarcat.  

Permagel

 Baltasar, Eva, Permagel

(Club Editor, 2018)

"Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t'adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa. Al capdevall, t'has passat més d'una dècada dedicada a aprendre què importa". [pàg. 35] 

Valoració: 4/5 Bona novel·la. Té un inici més fosc, més poètic, però després es llegeix molt bé. 

El talento de Mr Ripley

 Highsmith, Patricia, El talento de Mr Ripley

(títol original: The Talented Mr Ripley, trad. Jordi Beltrán, 1989)

"Había limpiado la maleta con un producto especial fabricado en Inglaterra, y no es que la maleta estuviese sucia, ya que la cuidaba muy bien, sino que lo hacía para protegerla. Amaba poseer cosas, no en gran cantidad, sino unas pocas y escogidas, de las que no quería desprenderse, pensando que eran ellas lo que infundía respeto hacía uno mismo. Sus bienes le recordaban que existía y le hacían disfrutar de esa existencia. No había que darle más vueltas. ¿Y acaso eso no valía mucho? Existía. No había en el mundo mucha gente que supiera hacerlo, aun contando con el dinero necesario. En realidad no hacía falta disponer de grandes sumas de dinero, bastaba con cierta seguridad" [pág. 274]. 

La vida mentidera dels adults

 Ferrante, Elena, La vida mentidera dels adults

(títol original: La vita bugiarda degli adulti, trad. Pau Vidal, 2020)

"Dos anys abans d'anar-se'n de casa, el meu pare li va dir a la meva mare que jo era molt lletja" [pàg. 9].

" Vaig murmurar:

- Soc la Giovanna, tieta.

- Ja ho sé que ets la Giovanna, però si em tens de tornar a dir tieta ja pots tocar el dos".

Vaig fer que sí, espantadíssima. Durant uns instants li vaig mirar la cara sense maquillar, després a terra. Em va semblar d'una bellesa tan insuportable que considerar-la lletja era pràcticament una necessitat" [pàg. 49].

"Què passava, vaja, en el món dels adults, què passava pel cap de persones perfectament raonables, pels seus cossos, plens de saber? Què era que els rebaixava a la condició d'animals en qui no es podia confiar, pitjors que les serpents?

El malestar era tan intens que no vaig buscar mai respostes veritables a totes aquelles preguntes. Tan aviat com s'insinuaven les repudiava i encara avui em costen d'afrontar. Vaig començar a sospitar que el problema era el braçalet. Estava com impregnat dels humors de tota aquella història i encara que jo em guardava prou d'obrir el calaix on l'havia desat, s'imposava de tota manera, com si la resplendor de les seves pedres i del seu metall expandissin un turment" [pàg. 145].

"Quant a la cara, no tenia gens d'harmonia, ben igual que la de la Vittoria. Però l'error havia estat fer-ne una tragèdia. N'hi havia prou de mirar ni que fos un instant qui tenia el privilegi d'una cara bonica per descobrir que ocultava inferns idèntics als que expressaven les cares lletges i bastes. L'esplendor d'un rostre, i encara més si l'amabilitat el millorava, encara covava i prometia més dolor que una cara opaca" [pàg. 291].

Valoració: magnífica novel·la sobre l'abandonament de la infantesa i l'entrada en el món dels adults. 

L'Últim tren

 Roca, Maria Mercè, L'Últim tren

(Barcelona, Columna, 2003)

"Perquè els clients sempre s'acaben confessant. Saps de què parlen? Doncs de solituds, de l'orgull ferit, de batalles, perdudes o guanyades, que deixen totes el mateix mal gust; parlen de l'amor que els ha faltat, del que han donat, de gelosies que no els deixen viure, de remordiments que a vegades vénen de molt lluny... Però la majoria m'acaben explicant sempre la sensació que tenen d'haver deixat que se'ls escapés la vida. Com si, immòbils a l'andana, haguessin deixat passar un tren que era l'últim" [pàgs. 39-40]. 

"Perquè arriba un moment que ja no sé si ser just vol dir tenir pietat o tenir compassió. Més aviat avui em sembla que vol dir ser inclement" [pàg. 64]. 

"Jo no hi entenc però penso que les paraules ho emboliquen una mica tot, perquè no volen dir mai exactament el mateix per a tothom, tenen poders ocults i estan carregades de la memòria i els sentiments de cada u" [pàg. 85].

Valoració: Bona novel·la, que es llegeix en un tres i no res. 

La intrusa

 Pujadas, Irene, La intrusa

(L'Altra editorial, Barcelona, 2025)

"Delerós de tirar un vel sobre aquestes deficiències del sistema, va assenyalar les sis persones i va continuar: El Comité atorga la Bandera Verda quan la Cosa reforça la identitat que vosté ja tenia, basada en totes les Coses que li han anat passant fins ara i que s'apilen a la Gran Batedora; atorga la Bandera Groga quan la cosa qüestiona la identitat que ja tenia però sense que sigui un daltabaix; i atorga la Bandera Vermella quan la Cosa la devasta i la destrueix i quan s'ha de tornar a aixecar com un fènix entre les cendres. El que està vivint ara mateix en serà un bon exemple, va dir el Fidel" [pàg. 38]. 

Valoració: una mica fricki, el rotllo aquest tipus La vida és así. Original, però després de les primeres pàgines, perd interès. 

El laberinto de los espíritus

 Ruiz Zafón, Carlos, El laberinto de los espíritus

(Barcelona, Planeta, 2016)

"- Nada que valga la pena en esta vida es fácil, Daniel. Cuando yo era joven pensaba que para navegar por el mundo bastaba con aprender a hacer bien tres cosas. Una: atarse los cordones de los zapatos. Dos: desnudar a una mujer a conciencia. Y tres: leer para saborear cada día una páginas compuestas con luz y destreza. Me parecía que un hombre que pisa firme, sabe acariciar y aprende a escuchar la música de las palabras vive más y, sobre todo, vive mejor. Pero los años me han enseñado que con eso no basta y que a veces la vida nos ofrece la oportunidad de aspirar a ser algo más que un bípedo que come, excreta y ocupa espacio temporal en el planeta. Y hoy el destino, con su infinita inconsciencia, ha querido ofrecerle a usted esa oportunidad" [pǵ. 20]. 

"- Las certezas reconfortan, pero sólo se aprende dudando" [pág. 184]. 

"- Ya se lo decía yo, Daniel -dijo Fermín-. Mírela, maquinando maldades como la pérfida lamia que es.

-¿Qué es una lamia?- preguntó Vargas.

- No se ofenda, artillero, pero si gastara menos pistolón y más diccionario a lo mejor no tendría que preguntar -replicó Fermín" [pág. 525].

"Entre las muchas aventuras que esconde el corazón de Barcelona existen lugares inexpugnables, abismos recónditos y, para los valientes todavía hay más, está el Registro Civil. [...]. Franqueado el portón de roble que mantenía a raya a los mortales, le esperaba un mostrador amurallado tras el cual unn hombrecillo con mirada de lechuza contemplaba cómo pasaba la vida sin amago alguno de bienvenida. 

- Buenos días -ofreció Vargas en son de paz. 

- Lo serían si estuviésemos en horario de atención al público. Como dice el cartel de la calle, de once a una, de martes a viernes. Y hoy es lunes y son las ocho y trece de la mañana. ¿No sabe usted leer?

Vargas, bregando en el arte de lidiar con ese pequeño tirano que más de un numerario en posesión de sello y timbre oficial lleva dentro, dejó caer el gesto amable y plantó su identificación a dos centímetros de las narices del recepcionista. El individuo tragó saliva.

- Usted sí que debe saber leer" [pág. 577].

"- ¿Habla usted siempre con lugares comunes o es que aprendió prosodia viendo el NoDo? -replicó el asesor bibliográfico de Sempere e hijos. [...].

- ¿Y usted? ¿Pardillo enamoradizo atrapado en la telaraña de la reina de la noche o santurrón voluntarioso?

Fernandito recapacitó.

- Más bien lo primero, supongo.

- No se avergüence, que así es la vida. El aprender a diferenciar entre por qué hace uno las cosas y por qué dice hacerlas es el primer paso para comenzar a conocerse a uno mismo. Y de ahí a dejar de ser un cretino hay un trecho [pàg. 633].

"-Mejor no nos pongamos cursis -concluyó-. Usted siga con el nihilismo y yo con los Sugus. 

-Dos valores seguros.

-Allí donde  los haya" [pág. 700]. 

"Doña Lorena, una bibliotecaria sabia que rondaba por allí por las tardes, siempre me preparaba una pila de libros que denominaba "las lectura que toda señorita debe leer y que nadie quiere que lea". Doña Lorena decía que el nivel de barbarie de una sociedad se mide por la distancia que intenta poner entre las mujeres y los libros. "Nada asusta más a un cafre que una mujer que sabe leer, escribir, pensar y encima enseña las rodillas". Durante la guerra la metieron en la cárcel de mujeres y dijeron que se había ahorcado en su celda" [pág. 769].

"-Eso es apocalíptico -reía yo, sacando lustre a una palabra que había aprendido de Fermín y cuya mención siempre me granjeaba un Sugus.

- Así me gusta -decía Fermín-. Mientras haya chavales en pantalón corto que sepan manejar esdrújulas habrá esperanza" [pág. 870]. 

 Valoració: molt bona novel·la, que t'enganxa des del principi. Ben escrita i amb un ritme trepidant. 

Sabia llegir el cel

 O'Grady, Timothy i Pyke, Steve, Sabia llegir el cel

(títol original: I could read the sky, trad. Neil Sabatés Crowley, 1997)

"Què és el que fa la pintura, independentment de l'estil? Convida al que no és allà a fer-se present. Comença amb allò que no es pot veure. Pregunteu-li a qualsevol bon pintor. Els pintors estudien les aparences per poder entendre el que hi rau al darrere. L'art visual és aquesta persecució de l'invisible" [del pròleg de John Berger, pàg. 19].

"La feina és molt dura perquè ningú no parla. Posen set tasses d'aigua a la tetera i tallen dues llesques primes de pa per a cadascú. Em donen tres patates sense mantega per sopar. Tenen un número establert per a tot el que et donen i sempre és baix" [pàgs. 68-69].

"El que sabia fer.

Jo sabia reparar xarxes. Fer un sostre de palla. Construir escales. Fer un cistell de canyís. Escanyar la pota d'una vaca. Tallar torba. Construir una paret. Aguantar tres assalts amb en Joe al ring que el pare va posar al graner. Sabia ballar sets. Sabia llegir el cel. Fabricar un barril per al verat. Arreglar camins. Construir una barca. Farcir una sella. Posar una roda a un carro. Tancar un tracte. Preparar un camp. Fer anar l'arada, el tiràs i la ventadora. Sabia llegir el mar. Disparar recte. Fer una sabata. Esquilar ovelles. Recordar poemes. Plantar patates. Llaurar i rasclar. Llegir el vent. Criar abelles. Lligar garbes. Construir un taüt. Aguantar el beure. Sabia espantar amb històries. Sabia quina cançó havia de cantar-li a una vaca quan la munyia. Sabia tocar vint-i-set cançons amb l'acordió" [pàg. 77].

"Ara ja no hi ha marxa enrere. He de collir patates i jeure de nit en aquest paller. He d'estar a Anglaterra vivint amb porcs" [pàg. 111].

 "En P.J. tanca el llibre de cop i el deixa a terra al costat del llit.

- No sé com Déu pot pensar un moment en nosaltres amb tot el que passa a l'univers -diu" [pàg. 115]. 

"- Som els immortals - diu en P.J.. Ja porta unes quantes copes-. Tenim un nom i tenim un cos. Sempre estem a la plenitud de la vida i en forma per a la feina. Cavem els túnels, col·loquem les vies i construïm les carreteres i els edificis. Però no deixem cap altre rastre. Som desconeguts i no constem enlloc. Tenims molts noms i cap és nostre. Quan ve el dolor, i el cos s'encarcara i la feina es complica, com li ha passat a en Roscoe, ens tornem joves de nou. I continuem endavant. Som com l'ampolla que no es buida mai. Som immortals.- Sèstira al llit i sospira profundament" [pàg. 124]. 

"Mentre m'espero, miro l'home i les seves arrugues al coll. Deu ser del Pakistan, de Bangladesh potser. Està immers en el seu got de cervesa i mou els llavis i parla.  Es balanceja endavant i endarrere seguint el ritme del que diu. No ho entenc. Potser resa. Potser som el mateix, ell i jo. M'inclino una mica més avall per sentir què diu, i nota la meva presència. Aixeca la mirada. Té els ulls grocs i marrons i vermells. "Tant de bo Déu destrueixi el món", diu" [pàg. 190]. 

Puntuació: llibre de gran sensibilitat i fotografies espectaculars. 4/5

Justícia poètica

 Nadal, Ivette, Justícia poètica. Una història íntima de desgana i amor.

(Barcelona, Pòrtic, 2025)

"Hi ha melodies com persones, amb la capacitat de seduir i confondre, que a mi m'han portat fins al límit.

Parlo dels amors adúlters i descompensats en el món artístic on vaig aterrar als catorze anys. He intentat desxifrar la paraula que no és paraula i l'amor que no és amor, aquells amors que fan una vibració que sembla ressonar però que, en realitat, esquinça" [pàg.15].

"Quan no acceptem el nostre cos, no n'estem rebutjant només la imatge; estem rebutjant també una manera de ser, una història que no volem reconéixer. El frenem, no el deixem madurar ni evolucionar, i amb ell, també aturem la nostra evolució emocional" [pàg. 45].

 "El dejuni és un intent desesperat de gestionar un dolor que no et poden, ni tu mateixa pots, atendre ni entendre. El dejuni és addicció i anestèsia. És una manera de desconnectar de la realitat. Així, el malestar es transforma en un símptoma, una reacció física davant la incapacitat d'expressar una necessitat més profunda" [pàg. 57].

"Diria que per aprendre a estimar primer cal aprendre a menjar. El menjar no és només una necessitat biològica; és també una forma de desig, un camí per gaudir de la vida, per connectar amb els altres, per sentir-nos vives. 

L'amor, per mi, funciona de manera similar: com el menjar, necessita que el "rebost" estigui ple dels ingredients essencials per poder gestionar-se de manera saludable. I aquests ingredients no són només els nutrients del cos, sinó també els de l'ànima: confiança, respecte, seguretat emocional. Aprendre a estimar no és només un acte d'obertura cap a l'altre, sinó també un acte de cura cap a un mateix" [pàg. 71].

"Això em porta a reflexionar: com pot un nen estar ben cuidat sense necessàriament ser estimat? Com pot una persona gran rebre atenció sense afecte? Aquesta distinció ressalta entre les institucions centrades en la cura però que no ofereixen amor. [...] Però n'estic segura: sense estima no hi ha cura. Igual que sense amor no hi ha gana" [pàg. 90]. 

"I aleshores, vaig trobar la mirada blava del filòsof Josep Maria Esquirol. Les seves paraules van ser una esquerda de llum enmig de l'hospital. Parlava de la fragilitat no com un defecte, sinó com una condició essencial de l'existència. Parlava de la cura, de la necessitat de l'altre, d'aquesta hospitalitat que ens conforma i que ens és necessària" [pàgs. 119-120]. 

"Vaig començar a llegir Simone Weil (1909-1943) i santa Caterina de Siena (1347-1380), dues figures essencials per entendre l'anomenada "anorexia miraculosa", un fenomen que es referia als dejunis extrems per motius espirituals, comuns entre algunes dones de l'edat mitjana.

Caterina va adoptar dejunis rigorosos com una manera d'expressar la seva devoció i d'aconseguir una unió mística amb Déu. Weil, per la seva banda, va mostrar una tendència a la privació alimentària per un profund sentit d'empatia i solidaritat amb els qui patien. De petita, per exemple, va refusar menjar sucre perquè els soldats francesos al front no en tenien.

Tot i que les motivacions de santa Caterina i de Simone Weil diferien, totes dues van utilitzar el dejuni com a mitjà per assolir objectius espirituals o ètics. Ara, aquestes pràctiques,  es poden comparar amb l'anorèxia nerviosa contemporània. Tot i que les seves arrels no provenien d'un impuls estètic, conèixer-les m'ha ajudat a entendre una altra manera d'explicar com he viscut el meu trastorn alimentari.

Malauradament, totes dues van portar el dejuni fins a la mort. No buscaven aprimar-se per raons d'imatge, sinó com una forma d'ascetisme i entrega absoluta. Però les conseqüències fisiològiques van ser les mateixes: una desnutrició progressiva que va posar fi a les seves vides.

Potser el que unia a Weil i santa Caterina era la seva creença que la malaltia i el sofriment físic són fonts primàries d'enteniment espiritual. Potser per això les seves vides i obres continuen sent objecte d'estudi i debat, perquè ofereixen perspectives úniques sobre la interacció entre cos, ment i esperit". [pàgs. 128-129].

 

Valoració: la Ivette va ser alumna meva fa molts anys, a l'Escola d'Art de Vic. M'ha frapat llegir pel que estava passant els anys que jo la tenia a l'aula. Sentir parlar de l'anorèxia a algú que l'ha patit ajuda també a entendre les noies que han passat i passen per aquesta colpidora experiència. 4/5. 

Ocàs i fascinació

 Baltasar, Eva, Ocàs i fascinació

[Barcelona, 2024]

"Vaig descobrir que el desig de matar no tenia res a veure amb el d'estimar. S'estima sense voler. Es mata a consciència. El mal no és una força, és un concepte. Designa el rebuig i les seves conseqüències quan són inadmissibles. És per això que es pot parlar del mal però no se'l pot comprendre" [pàgs. 17-18].  

"Vaig concloure que ningú veia el món real perquè el món no es mira, s'inventa. L'inventem amb les poques eines que portem a dins" [pàgs. 26-27].

"Surto de la botiga perplexa. Un vell pot semblar un indigent només perquè li falten dents i porta dues trenes. Als set anys jo anava igual i semblava una nena. Ara tinc estudis i una feina i estic a punt de dormir al carrer. Dormir al carrer" [pàg. 33].

"El sol m'arriba a la cara com si sortís d'un aspersor situat molt més enllà de les fulles tendres dels arbres. La seva llum em refresca, de la mateixa manera que avui la pluja podria cremar-me. Si no tingués cervell, seria un matí ben agrdable" [pàg. 35]. 

"Contràriament al que es diu, em fa l'efecte que l'esperança no és en les creences, sinó que neix amb les decisions. Se sol representar com una llum, una flameta. Romanços! L'esperança són metres quilómetres de camí que t'apareixen al davant quan tot el que tenies era un abisme. L'esperança es pot tocar, es pot trepitjar, és terra ferma!" [pàg. 38]. 

Valoració: la primera part, excel·lent. La segona encara l'estic paint...  

El libro de las hermanas

 Nothom, Amélie, El libro de las hermanas

[títol original: Le livre des soers, trad. Sèrgi Pàmies, París 2022]

"Así, Laetitia nació en plenitud, cuando Tristane la descubrió a la edad de cuatro años y medio. Laetitia ignoraría siempre que el corazón podía morirse de hambre, Tristane jamás podría olvidarla. Al mismo tiempo que su amor surgió una brecha: Laetitia nunca sentiría la angustia de no ser amada, Tristane la conservaría eternamente" [pág. 45]. 

"Las chiquillas solo vivían el instante presente. En el Génesis, hubo una noche y hubo una mañana. En el tiempo de la infancia, solo existe el ahora" [pág. 53].

"Supo que sería su falla, que incluso veinte o cuarenta años más tarde, bastarían esas dos palabras para paralizarla. "Cada alma tiene su herida, esta es la mía", decretó. Es raro tener una sabiduría tan rotunda con ocho años" [pág. 69].

"- [...] Amar no es sacrificarse. Si renunciara a París por ti, a la Sorbona, a esos estudios, te estaría queriendo mal" [págs. 130-131].

"Y luego estaba París. Desembarcar en esa ciudad desconocida se te subía a la cabeza. Estudiar letras Letras allí tenía algo de pleonasmo. París era literatura. No había ningún barrio, ninguna calle, que no evocara algún pilar de la literatura" [pág. 135].

Puntuació 4/5. A vegades em costa una mica la fredor de Nothom.

Bridgerton. An offer from a Gentleman

 Julia Quinn, Bridgerton. An offer from a Gentleman

(2001)

"People saw what they expected to see. And Benedict Bridgerton surely didn't expect to see a fine lady of the ton in the guise of a humble housemaid" [pàg. 104].

" -It's complicated.

- Nothing is ever as complicated as it is in one's mind" [pàg. 313].

Valoració: És el conte de la Ventafocs a l'Anglaterra del segle XIX. Novel·la del gènere romàntic, però ben escrita, no la pots deixar. Si busques bona literatura, no és l'opció, però és entretinguda.    

Canto jo i la muntanya balla

 Solà, Irene, Canto jo i la muntanya balla, 2019.

"A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S'escapen pel forat d'una butxaca. I que si es perden, ja no en pots triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda" [pàg. 30]

"Van venir els homes i duien cistells. Van venir homes i dones i duien bosses, duien navalles. No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet! Van caure pluges i ens vam fer grosses. Van marxar les pluges i va venir la set" [pàg. 41].

"Jo m'ho miro tot; els camins i els arbres, el cel i el sol, els matins i les nits i les pedres i les ortigues i les tifes de les vaques i els cims i les roques, i els fums lluny, i els viaranys de senglar... tot, fent rimes. Duc la poesia a la sang, jo. I conservo tots els poemes dins de la memòria com en una caleixera endreçada. Soc una gerra plena d'aigua. D'aigua senzilla com la de les rieres i la de les fonts. Em tombo i aboco un raig de versos. I mai els col·loco sobre el paper. Per no matar-los. Perquè el paper és l'aigua dolça del riu que es perd al mar. És el lloc on fracassen totes les coses. La poesia ha de ser lliure com un rossinyol. Com un matí. Com l'aire finet del vespre. Que va a França. O no. O on vol. I perquè tampoc tinc paper, ni llapis" [pàg. 69]. 

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, poètica, bella, trista, cautivadora. 

Brillante como una cacerola

 Nothom, Amélie, i Crêvecoeur, Kikie, Brillante como una cacerola

(títol original Brillant comme une casserole, trad. Miguel Azaola, 1999)

"Nos olvidamos de todo lo que es importante. Por eso fue olvidado el admirable Palacio de las Nubes en que vivía, hace 10.234 años, el emperador del país más imperial del universo, la China" [pàg. 11]. 

"Ernest Blouch era asesino en serie lo mismo que otros son carteristas o testigos de Jehová: por ociosidad. Creía que asesinar a una mujer al día daba sentido a su pobre vida. Y cuando digo pobre, hablo tanto de miseria material como espiritual. Ernest tenía tan poca cultura como dinero. Cuando decidió amueblar el vacío de su existencia no se le ocurrió otra idea que el asesinato en serie" [pàg. 59]. 

Valoració 3/5. M'han agradat, sobre tot, el conte de l'holandés i el del referèndum. 

Los peligros de fumar en la cama

 Mariana Enríquez, Los peligros de fumar en la cama

(1a edición 2017 / 2022 Barcelona, Anagrama)

"Señalaba con el dedo hacia fuera, hacia la ventada y la calle, y así me di cuenta de que era de día. Es raro ver un muerto de día. Le pregunté qué quería pero como respuesta seguió señalando como en una película de terror.

Me levanté y salí corriendo hacia la cocina, a buscar los guantes que usaba para lavar los platos. La angelita me siguió. Apenas una primera muestra de su personalidad demandante. No me amedrantó. Con los guantes puestos la agarré del cogotito y apreté. No es muy coherente intentar ahorcar a un muerto, pero no se puede estar desesperado y ser razonable al mismo tiempo" (pág. 17).

"Julieta revolvió la ensalada y dijo que era normal en Barcelona.

- No hay ciudad de España con más locos. En Madrid no hay tantos, en Zaragoza menos; mi hermano dice que en Sevilla tampoco. Es acá. Lleno de locos sueltos, yo no sé" (pág. 79).

" - Es como si..., es un delirio lo que te voy a decir. Pero bueno, A veces pienso que los locos no son personas, no son reales. Serían como encarnaciones de la locura de la ciudad, válvulas de escape. Si no estuvieran, nos matamos entre nosotros o nos morimos de estrés, o qué sé yo, nos cargamos a esos guardia urbanos hijos de puta que no te dejan sentarte en la escalera del Museo, en la plaza del  Àngels..." (pág. 80).

"A esa edad suena música en la cabeza, todo el tiempo, como si transmitiera una radio en la nuca, bajo el cráneo. Esa música un día empieza a bajar de volumen o sencillamente se detiene. Cuando eso pasa, uno deja de ser adolescente. Pero no era el caso, ni de cerca, de la época en qué hablábamos con los muertos. Entonces la música estaba a todo volumen y sonaba com Slayer, Reign in Blood" (pág. 217).

 

Valoració: 5/5

Hamnet

 O'Farrell, Maggie, Hamnet

(títol original Hamnet, trad. Marc Rubió, 2020)

"Qualsevol, pensa l'Eliza, que descrigui el morir com un "adormir-se" o com una cosa "plàcida" és que no ha presenciat mai aquest moment. La mort és violenta, la mort és una lluita. El cos s'aferra a la vida, com l'heura a una paret, i no es deixa anar fàcilment, no es rendeix sense plantar cara" (pàg. 245).

"L'Agnes veu que la seva madrastra es llepa els llavis, com si tastés un menjar exquisit o els tingués impregnats d'una cosa dolça. Torna a pensar en el que li va dir al Bartholomew, fa anys, a la plaça del mercat: que a la Joan li agrada estar acompanyada en la seva insatisfacció perpètua. ¿Com es proposa enfonsar l'Agnes ara? ¿Quina informació té que pugui empunyar, com si fos una espasa, i brandar en aquesta habitació, en aquesta casa on habiten l'Agnes i les seves filles, on intenten viure tan bé com poden en presència d'unes absències enormes i pertorbadores?" (pàg. 330).