Les gratituds

 De Vigan, Delphine, Les gratituds

(títol original: Les gratitudes; trad. Jordi Martín Lloret, 2019). 

"T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies? Gràcies per la sal, per la porta, per la informació. 
Gràcies pel canvi, pel pa, pel paquet de tabac.
Gràcies de cortesia, per convenció social, automàtics, mecànics. Quasi buits. 
A vegades omesos.
A vegades exageradament subratllats: Gràcies a tu. Gràcies per tot. Mil gràcies. 
Moltíssimes gràcies. 
Gràcies professionals: Gràcies per la resposta, per l'atenció, per la col·laboració.
T'has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debó? Un gràcies de veritat. L'expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement. del teu deute.
A qui?
Al professor que et va guiar cap als llibres? Al noi que va intervenir el dia que et van agredir pel carrer? Al metge que et va salvar la vida? 
A la vida mateixa?" [pàgs. 11-12]. 

"Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. Les molt molt velles, les mitjanament velles, les no tan velles, i a vegades em venen ganes de preguntar-los: encara us acaricia algú? Us abraça algú? Quant fa que una altra pell no entra en contacte amb la vostra?

Quan m'imagino de gran, de molt gran, quan m'intento veure d'aquí a quaranta o cinquata anys, el que sembla més dolorós, més insoportable, és la idea que ja ningú no em toqui. La desaparació progressiva o brusca del contacte físic" [pàg. 95]. 

"Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l'absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d'ahir i amb els d'avui. Amb les confidències. 

I amb la por de morir.

Això forma part de la meva feina.

Però el que no em deixa de sorprendre, el que m'al·lucina fins i tot, el que -encara avui, després de més de deu anys de pràctica- em talla l'alè a vegades, és la perennitat dels dolors d'infantesa. Una empremta ardent, incandescent, malgrat els anys. Que no s'esborra" [pàg. 114].

"Envellir és aprendre a perdre.

Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig. 

I ja no hi ha res més a la columna dels beneficis" [pàg. 128].

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, tot i que molt trista, sobre el dolor d'envellir i els afers pendents.  

L'Últim tren

 Roca, Maria Mercè, L'Últim tren

(Barcelona, Columna, 2003)

"Perquè els clients sempre s'acaben confessant. Saps de què parlen? Doncs de solituds, de l'orgull ferit, de batalles, perdudes o guanyades, que deixen totes el mateix mal gust; parlen de l'amor que els ha faltat, del que han donat, de gelosies que no els deixen viure, de remordiments que a vegades vénen de molt lluny... Però la majoria m'acaben explicant sempre la sensació que tenen d'haver deixat que se'ls escapés la vida. Com si, immòbils a l'andana, haguessin deixat passar un tren que era l'últim" [pàgs. 39-40]. 

"Perquè arriba un moment que ja no sé si ser just vol dir tenir pietat o tenir compassió. Més aviat avui em sembla que vol dir ser inclement" [pàg. 64]. 

"Jo no hi entenc però penso que les paraules ho emboliquen una mica tot, perquè no volen dir mai exactament el mateix per a tothom, tenen poders ocults i estan carregades de la memòria i els sentiments de cada u" [pàg. 85].

Valoració: Bona novel·la, que es llegeix en un tres i no res.