L'Últim tren

 Roca, Maria Mercè, L'Últim tren

(Barcelona, Columna, 2003)

"Perquè els clients sempre s'acaben confessant. Saps de què parlen? Doncs de solituds, de l'orgull ferit, de batalles, perdudes o guanyades, que deixen totes el mateix mal gust; parlen de l'amor que els ha faltat, del que han donat, de gelosies que no els deixen viure, de remordiments que a vegades vénen de molt lluny... Però la majoria m'acaben explicant sempre la sensació que tenen d'haver deixat que se'ls escapés la vida. Com si, immòbils a l'andana, haguessin deixat passar un tren que era l'últim" [pàgs. 39-40]. 

"Perquè arriba un moment que ja no sé si ser just vol dir tenir pietat o tenir compassió. Més aviat avui em sembla que vol dir ser inclement" [pàg. 64]. 

"Jo no hi entenc però penso que les paraules ho emboliquen una mica tot, perquè no volen dir mai exactament el mateix per a tothom, tenen poders ocults i estan carregades de la memòria i els sentiments de cada u" [pàg. 85].

Valoració: Bona novel·la, que es llegeix en un tres i no res.