dissabte, 2 de novembre del 2013

Allegro ma non troppo

Carlo M. Cipolla
Allegro Ma non troppo
Madrid: Crítica, 2012
(1a ed. Bolonia: Il Mulino, 1988)




Las leyes fundamentals de la estupidez humana (cap. II)

No puc estar-me de citar les famoses lleis:

«La Primera Ley Fundamental de la estupidez humana afirma sin ambigüedad que:

Siempre e inevitablemente cada uno de nosotros subestima el número de individuos estúpidos que circulan por el mundo» (p. 61)

«Creo firmemente que la estupidez es una prerrogativa indiscriminada de todos y cualquier grupo humano, y que tal prerrogativa está uniformemente distribuida según una proporción constante. Este hecho está expresado científicamente en la Segunda Ley Fundamental, que dice así:

La probabilidad de que una persona determinada sea estúpida es independiente de cualquier otra característica de la misma persona» (p. 64)

«La Tercera Ley Fundamental aclara explícitamente que:

Una persona estúpida es una persona que causa un daño a otra persona o grupo de personas sin obtener, al mismo tiempo, un provecho para sí , o incluso obteniendo un perjuicio» (p. 76)

«Debido al comportamiento errático del estúpido, no se pueden prever todas sus acciones y reacciones, y muy pronto uno se verá arruinado y destruido por sus imprevisibles acciones. Todo esto aparece claramente sintetizado en la Cuarta Ley Fundamental, que afirma:

Las personas no estúpidas subestiman siempre el potencial nocivo de las personas estúpidas. Los no estúpidos, en especial, olvidan constantemente que en cualquier momento y lugar, y en cualquier circunstancia, tratar y/o asociarse con individuos estúpidos se manifiesta infaliblemente como un costosísimo error» (p. 94-95)

«Es preciso añadir que de la cinco leyes fundamentals, la Quinta es, desde luego, la más conocida y su corolario se cita con mucha frecuencia. Esta ley afirma que:

La persona estúpida es el tipo de persona más peligrosa que existe

El corolario de la ley dice así:

El estúpido es más peligroso que el malvado» (p.97-98)

Segurament, el fragment que més m'agrada del llibre és aquest:

«Se pueden prever las acciones de un malvado, sus sucias maniobras y sus deplorables aspiraciones, y muchas veces se pueden preparar las oportunas defensas. Con una persona estúpida todo esto es absolutamente imposible. Tal como está implícito en la Tercera Ley Fundamental, una criatura estúpida os perseguirá sin razón, sin un plan preciso, en los  momentos y lugares más improbables y más impensables. No existe modo alguno racional de prever si, cuándo, cómo y por qué, una criatura estúpida llevará a cabo su ataque. Frente a un individuo estúpido, uno está completamente desarmado.

Puesto que las acciones de una persona estúpida no se ajustan a las reglas de la racionalidad, de ello se deriva que:

a) Generalmente el ataque nos coge por sorpresa;
b) Incluso cuando se tiene conocimiento del ataque, no es posible organizar una defensa racional, porque el ataque, en sí mismo, carece de cualquier tipo de estructura racional» (p. 90-91)

Afegeixo encara un darrer apunt, elemental, subtil i interessant, que es vincula amb els textos de Mill sobre la llibertat i l'utilitarisme que per qüestions professionals tants comps em toca recordar:

«Al considerar la acción de Ticio, y al valorar los beneficios o las pérdidas que Ticio obtiene, se debe tener en cuenta el sistema de valores de Ticio; pero para determinar la ganancia o la pérdida de Cayo es basolutamente indispensable tomar como referencia el sistema de valores de Cayo, y no el de Ticio. Con demasiada frecuencia se olvida esta norma del fair play, y muchos problemas surgen precisamente del hecho  que no se respeta este principio de conducta cívica» (p. 73)

Per cert, el primer capítol del llibre és un assaig independent, que porta per titol "El papel de las especias (y de la pimienta en particualr) en el desarrollo económico de la Edad Media". No és tan edificant com l'anterior, però és igualment divertit!!!

divendres, 1 de novembre del 2013

Presentació


Suposo que llegim de la manera que vivim. 
Intueixo que, a vegades, les lectures que fem ens posen al nostre lloc. 
Per això, potser, llegir és un camí per trobar-se a un mateix. 


Un dia, ja fa temps, li vaig sentir dir a Víctor Amela que ell, de cada llibre que llegia, apuntava una frase.

La idea em va impactar.

És clar que jo venia d'una tradició, la dels estudiants de filosofia, en la qual el que mola són els exercicis de lucidesa recolzats sobre demostracions fenomenals d'erudició. En aquells anys, sense anar més lluny, es començava a traduir a l'espanyol l'obra monumental de Hans Blumemberg. L'extraordinària empenta editorial d'aquella empresa no pot deixar de semblar-me significativa. Hans Blumemberg era per mi l'encarnació de l'oxímoron catedral postmoderna. Allò era el més in del moment.

D'acord amb l'hipercomplexitat de l'existència, amb la naturalesa calidoscòpica de qualsevol sentit, amb el caràcter oníric de tota consistència i referencialitat, el discurs només podia estar construït com un exercici laberíntic que combinés el detallisme arqueològic i l'expressivitat turneriana.



Aquella supererudició que en lloc de presentar-se enciclopèdicament ho feia sota aparences difuses, fascinava.

En aquest context, sembla ridícul que algú comparteixi obertament una cosa tan senzilla, humil i modesta com la voluntat d'anotar una única frase de cada llibre que llegeix. O bé es llegeixen llibres molt dolents, o bé s'accepta que quedin sepultades per l'oblit muntanyes d'idees.

Ara bé, a mi l'Amela sempre m'ha semblat un lúcid. 

Per això el seu mètode, que sembla sorgit de la bonhomia d'un ancià mestre d'escola, més que no pas d'un intel·lectual contemporani, em va impactar.

Anotar és fer disponible. O més concretament, disposar una idea de manera que pugui ser més fàcilment recuperada. Plató denunciava amb contundència els perills de la paraula escrita, però al mateix temps afirmava que conèixer és recordar.

Si conèixer és recordar, jo necessito anotar. Per això sorgeix aquest bloc.



PS: Si com deia Aristòtil, allò que podem pels nostres amics és com si ho poguéssim per nosaltres mateixos, suposarem que allò que coneixem, recordem i vivim pels amics és com si ho coneguéssim, recordéssim i visquéssim per nosaltres mateixos.

Per això en aquest bloc hi col·labora també l'Helena.