Presentació

Suposo que llegim de la manera que vivim. 

Intueixo que, a vegades, les lectures que fem ens posen al nostre lloc. 

Per això, potser, llegir és un camí per trobar-se a un mateix. 

Un dia, ja fa temps, li vaig sentir dir a Víctor Amela que ell, de cada llibre que llegia, apuntava una frase.

La idea em va impactar.

És clar que jo venia d'una tradició, la dels estudiants de filosofia, en la qual el que mola són els exercicis de lucidesa recolzats sobre demostracions fenomenals d'erudició. En aquells anys, sense anar més lluny, es començava a traduir a l'espanyol l'obra monumental de Hans Blumemberg. L'extraordinària empenta editorial d'aquella empresa no pot deixar de semblar-me significativa. Hans Blumemberg era per mi l'encarnació de l'oxímoron catedral postmoderna. Allò era el més in del moment.

D'acord amb l'hipercomplexitat de l'existència, amb la naturalesa calidoscòpica de qualsevol sentit, amb el caràcter oníric de tota consistència i referencialitat, el discurs només podia estar construït com un exercici laberíntic que combinés el detallisme arqueològic i l'expressivitat turneriana.

Aquella supererudició que en lloc de presentar-se enciclopèdicament ho feia sota aparences difuses, fascinava.

En aquest context, sembla ridícul que algú comparteixi obertament una cosa tan senzilla, humil i modesta com la voluntat d'anotar una única frase de cada llibre que llegeix. O bé es llegeixen llibres molt dolents, o bé s'accepta que quedin sepultades per l'oblit muntanyes d'idees.

Ara bé, a mi l'Amela sempre m'ha semblat un lúcid. 

Per això el seu mètode, que sembla sorgit de la bonhomia d'un ancià mestre d'escola, més que no pas d'un intel·lectual contemporani, em va impactar.

Anotar és fer disponible. O més concretament, disposar una idea de manera que pugui ser més fàcilment recuperada. Plató denunciava amb contundència els perills de la paraula escrita, però al mateix temps afirmava que conèixer és recordar.

Si conèixer és recordar, jo necessito anotar. Per això sorgeix aquest bloc.



PS: Si com deia Aristòtil, allò que podem pels nostres amics és com si ho poguéssim per nosaltres mateixos, suposarem que allò que coneixem, recordem i vivim pels amics és com si ho coneguéssim, recordéssim i visquéssim per nosaltres mateixos.

Per això en aquest bloc hi col·labora també l'Helena.