Ferrante, Elena, La vida mentidera dels adults
(títol original: La vita bugiarda degli adulti, trad. Pau Vidal, 2020)
"Dos anys abans d'anar-se'n de casa, el meu pare li va dir a la meva mare que jo era molt lletja" [pàg. 9].
" Vaig murmurar:
- Soc la Giovanna, tieta.
- Ja ho sé que ets la Giovanna, però si em tens de tornar a dir tieta ja pots tocar el dos".
Vaig fer que sí, espantadíssima. Durant uns instants li vaig mirar la cara sense maquillar, després a terra. Em va semblar d'una bellesa tan insuportable que considerar-la lletja era pràcticament una necessitat" [pàg. 49].
"Què passava, vaja, en el món dels adults, què passava pel cap de persones perfectament raonables, pels seus cossos, plens de saber? Què era que els rebaixava a la condició d'animals en qui no es podia confiar, pitjors que les serpents?
El malestar era tan intens que no vaig buscar mai respostes veritables a totes aquelles preguntes. Tan aviat com s'insinuaven les repudiava i encara avui em costen d'afrontar. Vaig començar a sospitar que el problema era el braçalet. Estava com impregnat dels humors de tota aquella història i encara que jo em guardava prou d'obrir el calaix on l'havia desat, s'imposava de tota manera, com si la resplendor de les seves pedres i del seu metall expandissin un turment" [pàg. 145].
"Quant a la cara, no tenia gens d'harmonia, ben igual que la de la Vittoria. Però l'error havia estat fer-ne una tragèdia. N'hi havia prou de mirar ni que fos un instant qui tenia el privilegi d'una cara bonica per descobrir que ocultava inferns idèntics als que expressaven les cares lletges i bastes. L'esplendor d'un rostre, i encara més si l'amabilitat el millorava, encara covava i prometia més dolor que una cara opaca" [pàg. 291].
Valoració: magnífica novel·la sobre l'abandonament de la infantesa i l'entrada en el món dels adults.
