Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nàpols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Nàpols. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’abril del 2026

Un mal nombre

 Ferrante, Elena, Un mal nombre

[títol original: Storia del nuovo cognome; trad. Celia Filipetto, 2012]



"Desde niñas habíamos visto a nuestros padres zurrar a nuestras madres. Nos habíamos criado pensado que un desconocido no debía rozarnos siquiera, pero que nuestro padre, nuestro novio y nuestro marido podían darnos bofetadas cuando quisieran, por amor, para educarnos, para reeducarnos. Por lo tanto, desde que Stefano no era el odioso Marcello sino el joven al que había dicho querer muchísimo, el joven con el que se había casado y con el que había decidido vivir para siempre, debía asumir hasta el fondo la responsabilidad de su elección. Sin embargo, no todo cuadraba. A mis ojos, Lila era Lila, no una mujer cualquiera del barrio. Tras recibir un sopapo del marido, nuestras madres no adoptaban esa expresión de tranquilo desprecio que mostraba ella. Se desesperaban, lloraban, se enfrentaban a su hombre con cara de pocos amigos, lo criticaban a sus espaldas y, pese a todo, quien más quien menos, seguían apreciándolo (mi madre, por ejemplo, admiraba sin medias tintas los tejemanejes marrulleros de mi padre). Pero Lila exhibía una sumisión sin respeto [pág. 61].

"-Solo era cuestión de dinero, Lila. Hoy todo ha cambiado, eres mucho más hermosa que la muchacha vestida de verde.
Pero pensé: No es cierto, estoy mintiendo. Había algo malvado en la desigualdad, y ahora lo sabía. Actuaba en profundidad, cavaba más allá del dinero. No bastaban la caja registradora de las dos charcuterías y tampoco la de la fábrica de zapatos o la de la tienda de zapatos para ocultar nuestros orígenes. Lila misma, aunque hubiera sacado del cajón más dinero del que ya sacaba, aunque hubiese sacado millones, treinta o incluso cincuenta, no lo habría conseguido. Me había dado cuenta y, por fin, había algo que sabía mejor que ella; no lo había aprendido en aquellas calles, sino en la puerta del colegio, al observar a la chica que iba a buscar a Nino. Ella era superior a nosotras, así, sin proponérselo. Y eso resultaba insoportable" [pág. 147].

"-Siempre tengo que demostrar que puedo ser mucho mejor. -Y añadió sombría-: Cuando abrimos esta tienda, Stefano me enseñó cómo engañar con el peso; yo, al principio, le grité: Eres un ladrón, es así como ganas dinero; después no supe resistirme, le demostré que había aprendido y enseguida me inventé mis propios trucos para engañar y se los enseñé, y siempre se me ocurren otros nuevos; os engaño a todos, engaño en el peso y en mil cosas más, engaño al barrio, no te fíes de mi, Lenù, no te fíes de lo que hago y digo" [pág. 169].

"Nosotras, las chicas, cuando un tipo no se fijaba mucho en nosotras, solíamos decir que no era hombre. ¿Lo era Enzo o no lo era? Yo no entendía nada de ciertas interioridades oscuras de los varones, ninguna de nosotras entendía nada, de manera que ante cualquiera de sus manifestaciones confusas recurríamos a aquella fórmula. Algunos como los Solara, como Pasquale, como Antonio, como Donato Sarratore, incluso como Franco Mari, mi novio de la Escuela Normal, nos querían con las más variadas tonalidades -agresivas, sumisas, despistadas, atentas- pero nos querían sin lugar a duda. Otros como Alfonso, como Enzo, como Nino, eran -según tonalidades asimismo variadas- de un comedimiento distante, como si entre nosotras y ellos hubiese un muro y el esfuerzo por escalarlo fuera tarea nuestra [pág. 431]. 

"Dimos un largo paseo. Nos besamos, nos abrazamos en el paseo a orillas del Arno, le pregunté, medio en serio medio en broma si quería colarse en mi habitación. Dijo que no con la cabeza, me besó otra vez con pasión. Entre él y Antonio había bibliotecas enteras, pero se parecían" [pág. 512].

Valoració: 5/5. Ferrante no decepciona. Entres de ple en l'univers dels barris populars de Nàpols. Estimes els seus personatges, els veus, gairebé els tens a tocar. 


divendres, 23 de gener del 2026

L'Amiga Genial

 Ferrante, Elena, L'amiga genial

(títol original: L'amica geniale, trad. Marta Hernández Pibernat, 2011).



"No enyoro la nostra infància, està plena de violència. Ens passava de tot, a casa i a fora, cada dia, però no recordo haver pensat mai que la vida que ens havia tocat fos especialment desagradable. La vida era així i prou, creixíem amb l'obligació de fer-la difícil als altres abans que els altres ens la fessin difícil a nosaltres. Esclar que m'haurien agradat les maneres amables que aconsellaven la mestra i el rector, però sentia que aquelles maneres no eren adequades per al nostre barri, encara que fossis una noia. Les dones es barallaven entre elles més que els homes, s'agafaven pels cabells, es feien mal. Fer mal era una malaltia" [pàg. 39].

"En conseqüència, allò d'haver adquirit ja des de quart, el meu primer curs a l'institut, una certa fama de bona estudiant aviat em va deixar de semblar cap gran cosa. Al capdavall, ¿què demostrava? Sobretot demostrava fins quin punt havia sigut fructífer estudiar amb la Lila i conversar-hi, tenir-la d'estímul i suport per endinsar-me en aquell món de fora del barri, entre les coses i les persones i els paisatges i les idees dels llibres" [pàg. 278].

"Necessitava expressar-me, tenia el cap ple fins dalt. Recorria a la Lila, especialment quan a l'escola hi havia vacances. Ens trobàvem, xerràvem en confiança. Li parlava amb tot detall de classes, dels professors. Ella m'escoltava amb atenció, i jo esperava que se sentís encuriosida i tornés a la fase en què en secret o sense amagar-se anava corrents a aconseguir els llibres que li permetien passar-me al davant. Però no ho va fer mai. Era com si una part d'ella subjectés amb fermesa les regnes de l'altra part. En canvi, aviat va sorgir una tendència seva a fer llargues intervencions, en general amb ironia" [pàg. 394].

"La mestra [...] es va posar a parlar de la Lila. L'havia vist pel carrer, de lluny. Era amb el promès, va dir, el xarcuter. Llavors va afegir una frase que recordaré sempre: 
- La bellesa que la Cerullo tenia al cap des de petita no ha trobat sortida, Greco, i li ha acabat tota a la cara, al pit, a les cuixes i al cul, llocs d'on desapareix aviat i és com si no l'haguessis tingut mai" [pàg. 421].

""Saps què és la plebs?". "Sí, sí senyoreta." Què era la plebs ho vaig saber en aquell moment, i amb molta més claredat que quan la senyoreta Oliviero m'ho havia preguntat feia anys. La plebs érem nosaltres, la plebs era aquell disputar-se el menjar i el vi, aquell barallar-se per saber a qui se servia primer i millor, aquell terra fastigós per on els cambrers passaven i tornaven a passar, aquells brindris cada cop més vulgars. La plebs era la meva mare, que havia begut i ara es deixava anar amb l'esquena contra l'espatlla del meu pare, que estava seriós, i reia amb la boca oberta de bat a bat per les al·lusions sexuals del comerciant de metall. Reien tots, fins la Lila, amb l'aspecte de qui té un paper i l'interpreta fins el final". [pàgs. 507-508].  

 Valoració: 5/5. La saga promet. Impossible només llegir el primer. 

 


dimecres, 27 d’agost del 2025

La vida mentidera dels adults

 Ferrante, Elena, La vida mentidera dels adults

(títol original: La vita bugiarda degli adulti, trad. Pau Vidal, 2020)



"Dos anys abans d'anar-se'n de casa, el meu pare li va dir a la meva mare que jo era molt lletja" [pàg. 9].

" Vaig murmurar:
- Soc la Giovanna, tieta.
- Ja ho sé que ets la Giovanna, però si em tens de tornar a dir tieta ja pots tocar el dos".
Vaig fer que sí, espantadíssima. Durant uns instants li vaig mirar la cara sense maquillar, després a terra. Em va semblar d'una bellesa tan insuportable que considerar-la lletja era pràcticament una necessitat" [pàg. 49].

"Què passava, vaja, en el món dels adults, què passava pel cap de persones perfectament raonables, pels seus cossos, plens de saber? Què era que els rebaixava a la condició d'animals en qui no es podia confiar, pitjors que les serpents?
El malestar era tan intens que no vaig buscar mai respostes veritables a totes aquelles preguntes. Tan aviat com s'insinuaven les repudiava i encara avui em costen d'afrontar. Vaig començar a sospitar que el problema era el braçalet. Estava com impregnat dels humors de tota aquella història i encara que jo em guardava prou d'obrir el calaix on l'havia desat, s'imposava de tota manera, com si la resplendor de les seves pedres i del seu metall expandissin un turment" [pàg. 145].

"Quant a la cara, no tenia gens d'harmonia, ben igual que la de la Vittoria. Però l'error havia estat fer-ne una tragèdia. N'hi havia prou de mirar ni que fos un instant qui tenia el privilegi d'una cara bonica per descobrir que ocultava inferns idèntics als que expressaven les cares lletges i bastes. L'esplendor d'un rostre, i encara més si l'amabilitat el millorava, encara covava i prometia més dolor que una cara opaca" [pàg. 291].

Valoració: magnífica novel·la sobre l'abandonament de la infantesa i l'entrada en el món dels adults.