dilluns, 3 d’agost del 2020

Maquines com jo

McEEWAN, IAN, Màquines com jo i persones com vosaltres
[títol original: Machines like me, 2019. Trad. Marc Rubió].



«Reah havia escrit un llarg poema sobre la seva vida amb Turing, publicat al sumplement de The Times i després e forma de llibre. El poeta i crític Ian Hamilton havia dit en una resseny: "Vet aquí un físic tan capaç d'imaginar com de fer versos. Ara porteu-me un poeta que pugui explicar la gravetat quàntica". Quan l'Adam va aparèixer a la meva vida, vaig pensar que només un poeta, no pas una màquina, em podria explicar si la Miranda m'estimaria o em mentiria mai» [pàg. 55].

«O potser la valentia era això: estar disposat a córrer el risc que et tirin a terra, t'agafin el cap i te'l facin rebotar contra el paviment una vegada i una altra, amb conseqüències neuronals per a tota la vida. Un risc que jo no volia córrer. La covardia era això: un excés d'imaginació» [pàg. 65].

«L'aprenentatge de les màquines té els seus límits. A aquesta ment li haurem de donar unes quantes regles que la guiïn. ¿Què et sembla la prohibició de mentir? Segons l'Antic Testament, els Proverbis, crec, Déu ho considera abominable. Però la vida social està plena de mentides inofensives o fins i tot útils. ¿Com les diferenciem? ¿Qui escriurà l'algoritme d'aquella mentideta pietosa que evita que un amic es posi vermell? ¿O la mentida que envia un violador a la presó perquè, altrament, hauria quedat en llibertat? Encara no sabem com ensenyar a mentir a les màquines. ¿I la venjança? Permissible a vegades, segons vosté, si estimes la persona que es venja. Segons l'Adam, mai» [pàg. 341].

dilluns, 29 de juny del 2020

Policía


Nesbø, Jo, Policía
(títol original: Politi; trad. Carmen Montes Cano, 2018).






divendres, 5 de juny del 2020

Records del Futur

HUSTVEDT, SIRI, 
Records del futur
[Trad. Ferran Ràfols Gesa, Barcelona, Ed. 62, 2019. 
Títol original: Memories of the future, 2019].


«El passat és fràgil, fràgil com els ossos que es fan trencadissos amb l'edat, com fantasmes vistos per la finestra o en somnis, que en el moment de llevar-te es descomponen i que l'únic que expressen és un sentiment d'incomoditat o d'angoixa, o, més rarament, una mena de satisfacció espectral» (pàg. 24).

«No oblidem que la memòria sempre és en el present. No oblidem mai que cada cop que evoquem un record som susceptibles de canviar-lo, però tampoc oblidem que aquests canvis poden fer sorgir veritats» (pàg. 228).

«Encara que vegi una persona, que l'observi mentre es mou, parla i crida de dolor, no puc donar per fet que aquesta persona tingui una ment. Perquè es veu que la ment és una cosa que no pertany a un cos. És un ens diferent, separat i invisible: "el fantasma de la màquina". Que no m'estàs demanant que demostri que l'altra persona ho és , una persona, de fet? I d'on ve, si no, aquesta ment que estàs tan segur de tenir, senyor meu? Per què n'estàs tan segur, del teu cervell? El cogito de Descartes és una illa bastida sobre la fantasia de l'autonomia absoluta. "Penso, i per tant existeixo". Però, què és pensar? Et van venir al cap just quan sorties de l'úter de la mare, les incerteses sobre l'existència d'altres cervells diferents del teu? Potser, a diferència de la resta de nosaltres, vas néixer adult. Que no s'ha desenvolupat amb el temps i en contacte amb altra gent, això que anomenes el teu "pensament", el contingut de la teva ment? Que no inclou coses com ara el llenguatge, això que esmentes com a "pensament"?, i que no és compartit per definició, el llenguatge? Et suggereixo, perquè ho sé de bona font, que no existeix cap llenguatge privat. I que potser hauries adquirit el grau d'autoconsciència necessària per descriure aquesta famosa asimetria entre el teu cervell i els dels altres, si no fossis un ésser social, si no haguessis estat mai en contacte amb els altres? De debó que et penses que pot existir un "jo" sense un "tu"? T'ho creus, que el teu cervell podria existir sense el teu cos, o sense els cossos i els cervells dels altres?» (pàgs. 302-303).

«La baronessa sabia que era un cop de puny a la cara, un genoll a l'entrecuix, una bomba enriolada. Era una agressora artística. Sabia que al món li agraden els homes poderosos, però que detesta les dones poderoses. És cert? Sí que és cert. La baronessa va ser exclossa de la història, i això, amics meus, és un assassinat. Sense sang. Sense ossos trencats, només un crim artístic, que triga anys i anys a acomplir-se, una mort lenta i terrible: les Llàgrimes d'Eros» (pàg. 323).

«-Saps, des del punt de vista acadèmic, fa temps que els proves donen preponderància al bàndol de la baronessa. U, tenim la carta que Duchamp va escriure a la seva germana, la Suzanne, dos dies després que es rebutgés l'urinari. La carta no es va descobrir fins al 1982. Duchamp hi escriu: "Una de les meves amigues, sota el pseudònim de R. Mutt, em va enviar un urinari de porcellana com si fos una escultura". Dos, sabem que un diari de l'època va informar que l'artista R. Mutt era de Filadèlfia. I, en aquella època, la baronessa vivia a Filadelfia. Tres, sabem que no va ser fins després de la mort de la baronessa i de Stieglitz que Duchamp va assumir completament l'autoria de l'urinari. Quatre, Duchamp sostenia que havia comprat la peça a l'empresa J. L. Mott Ironworks, però la J. L. Mott Ironworks no venia el model que es va enviar a l'exposició. Hi ha qui diu que ho devia recordar malament, però no sembla probable, perquè l'explicació que va donar del nom R. Mutt és que Mutt provenia de Mott. Una transposició una mica tosca, no trobes? Després va dir que se suposava que Mutt feia al·lusió al personatge dels còmics, en Mutt de Mutt and Jeff. També grinyola, oi? Una tapadora ràpida sense ni mica de l'enginy habitual del francès. Però Gammel observa que que R. Mutt es llegeix en francès com Armutt, "pobresa" en alemany, i que llegida al revés és Mutter, "mare". I ella sempre jugava amb els sons i les paraules» (pàgs. 329-330).

«Ni aleshores ni ara he vist mai gaire la utilitat dels amulets, les herbes i els encanteris, però la Patty tenia accés a secrets que jo llavors no coneixia, secrets que he reconfigurat i repensat, però el cas és que té raó: oblidem. La Patty mirava a llocs on la majoria no mirem. Mirava entre línies» (pàg. 360).

«Ara interpreto les claus d'una altra manera. Llegeixo les històries d'una altra manera. Recordo d'una altra manera. He canviat. Un home obre la porta d'una habitació i hi llença, hi porta o hi empeny tot d'objectes que pertanyen a la seva dona i els seus fills. Després tanca la porta amb clau, se la fica a la butxaca i se'n va a la feina. [...] I cap membre de la família es pregunta mai com és que ell és l'únic que té la clau. No hi pensen. La pregunta: "Per què ets tu qui té la clau?" no es forma als seus cervells. No tenen les paraules per fer-la, aquesta pregunta. S'ha de tenir una consciència plena, per saber quines preguntes et mereixes fer. Cal una consciència plena per enrabiar-se» (pàg. 390). 

dijous, 7 de maig del 2020

Hamelín / Últimas palabras de Copito de Nieve

Juan Mayorga
Hamelín
Últimas palabras de Copito de Nieve
Dues peces independents a Teatro 1989-2014.
Segovia: La uÑa RoTa, 2015
(1a ed., Ñaque, 2005 i 2004, respectivament)



Mayorga és molt, molt bo. I molt, molt savi.
Em vaig acostar a Hamelin, ja que recordava la seva fixació amb aquest conte tradicional, i m'intrigava veure què n'havia fet. 
Després, em va resultar inevitable acostar-me a algun altre text, encara que fos molt breu.

«El que aprende a morir, aprende a no servir» (p.382)

                        *               *             *

«Montero: No entendemos qué está pasando. 
Raquel: No intenten entenderlo enseguida. Obsérvenlo. Obsérvense» (p. 396)

«Necesitaría ser cien años más viejo para juzgar un asunto así» (p. 402)

«Necesitaría ser mil años más viejo para encontrar las palabras que mi hijo necesita oir» (p. 402)

«Yo busco la verdad. El origen del mal, eso es lo que yo busco» (p. 404)

«Acotador: "Proyecto". Está hablando de un niño de diez años. "Proyecto". La palabra debería retumbar en el teatro. Palabras: "Escuela Hogar", "Dirección General de Protección de la Infancia", "Derechos Humanos". Esta es una obra sobre el lenguaje. Sobre cómo se forma y cómo se deforma el lenguaje.» (p. 412)


diumenge, 5 d’abril del 2020

Golpéate el corazón

Amélie Nothomb
Golpéate el corazón
Traducció: Sergi Pàmies
Barcelona: Anagrama, 2019
(1a ed., París: Albin Michel, 2017)

«Si le hubieran dicho que formar parte de la juventud dorada en una ciudad de provincias no auguraba nada extraordinario, no lo habría creído. No tenía ningún placer particular, solo sabía que sería grandioso. Por la mañana, cuando se despertaba, sentía en su corazón un gigantesco impulso y se dejaba llevar por aquel entusiasmo.
Cuando las chicas de su curso hablaban de su porvenir, Marie se partía de risa para sus adentros: boda, hijos, casa..., ¿Cómo podían conformarse con eso? ¡Qué estupidez reducir sus esperanzas a unas simples palabras, y más aún a unas palabras tan mezquinas! Marie no les ponía nombre a sus expectativas, saboreaba sus infinitas dimensiones.» (pp. 8-9)

«No había límites al poder de su abuela para convertir el mundo en un lugar interesante.» (p. 27)

«Tempestad en el cráneo» (p. 95)

«"La estupidez consiste en querer concluir", escribio Flaubert. Pocas veces se confirmaba esa afirmación como en las disputas, donde se identificaba al imbécil por su obsesión por querer tener la última palabra» (p. 144)

La novel·la de Nothomb se suposa que es vertebra com una història sobre la figura materna, la seva possible absència, la necessitat de cercar-la, les possibilitats de trobar-la (i les d'enganyar-se a l'hora de reconèixer-la). Sense ser el relat que més ens hagi entusiasmat de l'autora, ens toca relativament de prop quan s'endinsa en la relació que s'estableix entre la protagonista, Diane, i una professora de la universitat. Els autors d'aquest bloc han recordat, inevitablement, algunes de les seves peripècies a la UB (i de quina manera han perviscut com a experiències). Potser per això, un cert regust del relat ens ha resultat familiar...    

El monstruo

Ismaíl Kadaré
El monstruo
Madrid: Anaya, 1995
(1a ed., en forma abreujada: Nëntori, 1965. Pocs mesos després, prohibida a Albania durant 25 anys)
(1a ed., text complet, Paris: Fayard, 1991)




«Desde aquella memorable mañana en el hotel, a la memoria de Gent Ruvina acudían cada vez con mayor frecuencia los acontecimientos de Troya, en particular el Caballo de madera que había acabado convirtiéndose en su perdición. (...) Se sentía cada vez más inclinado a poner en duda toda la crónica del desarrollo de la viejísima historia.» (pp. 35-36)

«El Constructor sonrió. ¡Oh Dios, exactamente igual que entonces!, se dijo. ¿Igual que entonces...?, repitió. Pero, ¿cuándo había sucedido aquello con anterioridad? Su memoria había sido siempre confusa, como toda memoria compuesta de reminiscencias heredadas de generaciones humanas ya extinguidas, hecha de imágenes instintivas más que de recuerdos propiamente dichos.» (p. 99)

«[Laocoonte] Siento que cada día que pasa mis esperanzas disminuyen. Los caminos me son cerrados uno tras otro. Me encuentro atado de pies y manos. Pero la más terrible de las ataduras es la que me impide expresarme. Él puede haber dicho que acabarían cerrándome la boca, pero en realidad ya lo han hecho. No soy más que un ser petrificado. Una momia egipcia. Tal vez incluso peor, pues, según dicen, por la expresión de una momia puede adivinarse algo acerca de los últimos instantes del individuo al que envolvieron en vendas; sin embargo, yo me perderé en las tinieblas. En compañía de la verdad» (p. 129)

«Si la invención de la escritura constituía una de las más grandes tragedias del hombre en general, debido a que, en sentido estricto, aherrojaba con las cadenas de los signos su libre pensamiento, dicha innovación resultaba para los aedos cien veces más fatal. Encontraban menos dificultad en imaginar el fin del mundo que pensar sus cantos inmovilizados sobre tablillas, crucificados, ¡oh, dioses!, con los punzones, como los condenados a muerte.(...)
Retenerlas [las baladas] en una tablilla es lo mismo que meterlas en un ataúd» (p. 133)

«-Hay quien pretende que la memoria se hereda -observó Robert. -Si fuera verdad, podría creerse entonces que la immortalidad del alma no es más que la memoria transmitida de generación en generación» (p.150)

«Después de sus palabras se hizo un prolongado silencio, que no podía ser roto por cualquiera,  sino únicamente por el mismo que lo había originado» (p. 152)

«Lo presentía, pero tenía miedo de ponerme a hacer cálculos. Temía que con el cálculo frío se rompería pronto el hechizo» (p. 156)

«No existe iluminación que se preste mejor a la separación de dos personas que la luz de neón, pensó él. Las caras parecen frías, lejanas, cada una tiene su secreto que se guarda para sí.» (p. 156)

«A ambos lados de la carretera, la planicie se desplegaba en la distancia, con aquel ladrido extraviado de perros en sus confines, que multiplicaba su inmensidad.» (p. 161)


En general, cal dir que la relectura de l'episodi del cavall de Troia que es fa al capítol V és fascinant: un exemple paradigmàtic de lectura, qüestionament, interpretació, revisió i reinterpretació del mite. És a dir, un exercici eminent de pensament en diàleg amb la tradició, en aquest cas, amb la tradició en majúscules. 

Un cop acabada la lectura, és gairebé impossible no cercar a internet comentaris de la novel·la que ens acompanyin en la nostra lectura. En el meu cas, ho reconec sense recança, també per mirar de minvar la perplexitat davant de la història que se'ns explica. L'anàlisi de José Carlos Rodrigo Breto, al seu blog enlakadaria, dedicat a l'obra de Kadaré, m'ha semblat mooolt interessant i, certament, dona unes claus de lectura molt útils pels més despistats com jo (tot i que no el llegiria abans que el text de Kadaré per no condicionar-ne excessivament la interpretació). En deixo aquí al link... i constància del meu agraïment!!!

dilluns, 30 de març del 2020

Celia en la revolución

Fortún, Elena, Celia en la revolución
[1a reimpresión marzo 2016]


La novela de Fortún se publicó en 1987 en Aguilar, la editorial que había editado todas las entregas de Celia antes y después de la guerra, y lo que sucedió con este libro fue misteriosísimo, un caso único. Apenas publicado, desapareció de las librerías y únicamente en el mercado de viejo ha ido apareciendo desde entonces, con cuentagotas, algún que otro ejemplar, siempre a precios fabulosos, de todo punto infrecuentes en un libro reciente, lo que habla de su carácter excepcional》[Pàg. 9, pròleg d'Andrés Trapiello].

《¡Esto es la revolución! Yo me había figurado las revoluciones con muchedumbres aullando por las calles, hombres subidos a los árboles y  las farolas pidiendo cabezas; banderas y oradores que gesticulan en los balcones... Tal vez todo eso lo he visto en algún cuadro de la revolución de Francia... Aquí hay silencio, polvo, suciedad, calor y hombres que ocupan el tranvia con fusiles al hombro... pero que en lugar de atacar parece que nos defienden de un enemigo misterioso y oculto bajo la tierra... No se trabaja en las edificaciones ni en las obras de la calle... tal vez tampoco se trabaje en las fábricas... Los obreros se han ido a la sierra a luchar contra los fascistas o andan por las calles con el fusil preparado. ¿Quiénes son los que por las noches fusilan? Y ¿a quién fusilan?》[Pàg. 58]

《-¡Vamos mujer! ¿Estás llorando? ¡Mujer! Te aseguro que yo no era yo... ¡Si soy incapaz de matar a una mosca! ¡Más veces tengo salvadas mariposas calentándolas al sol sobre la palma de la mano! Es eso... es el salvaje que llevamos dentro... el contagio... la honrilla de que no le crean a uno un blandengue... ¡Mujer! ¡A ver si me vas a tomar rabia ahora!... Aunque a veces yo  me la tengo por haber sido capaz de hacer una cosa como esa... pero más rabia tengo al que tuvo la culpa de todo... ¡A ese sí! ¡A ese lo fusilaba ahora mismo sin que me temblara la mano!
》-¡Tal vez no era el obispo el que fusilasteis!
》-Tal vez. ¡Cualquiera sabe! Para el caso es igual... era un pobre hombre, y pobres mujeres y pobes hombres...》 [Pàg. 182 ].

《Hay luna estas noches y la ciudad, indefensa y blanca, se ofrece a la muerte en silencio... 
¡Qué horror, Dios mío!... A veces me escurro entre los dos colchones de la cama, pero, ¿qué adelantaré con ello si se hunde la casa sobre mí? Es este el tercer piso y hay dos encima...》[Pàg. 239 ]. 

《-¡Chica, qué tipo! Pero ¿tú estás segura de que éste es tu jardinero?
》-Claro... Juan García.
》-Pues yo juraría que era un título de Castilla. El Duque de Alba no nos hubiera hecho los honores en la mesa con más elegancia. ¿Te has fijado cómo nos servía el vino? ¡Es magnífico...! y luego, esta conversación literario-filosófica que había comenzado...
》-Es un caso de adaptación al medio...
》-¿Qué adaptación? ¡Superación...! Es un caso único...
》Fifina se queda pensativa y luego me pregunta:
》-¿Y este hombre no piensa escapar?
》-Parece que no...
》-Pues Franco lo fusila en cuanto entre...[Pàg. 334 ].

dijous, 2 de gener del 2020

Fantasma

Nesbø, Jo, Fantasma
[títol original: Gjenferd, trad. Carmen Montes i Ada E. Berntsen, 2017]


《Cuando Harry Hole se marchó a vivir a Hong Kong creyó que su vida cambiaría para siempre: dejaba atrás su pasado en Oslo y su carrera como detective. Sin embargo, un acontecimiento del todo insospechado le hace regresar una vez más a su ciudad natal: Oleg, el niño que ayudó a criar y a quien tanto quiso, ha sido arrestado, acusado de asesinato. Harry no cree que Oleg sea un asesino, así que decide volver a Oslo para tratar de encontrar al verdadero culpable. Sin embargo, hay muchas pruebas que señalan a Oleg como asesino... Harry Hole está fuera del cuerpo de policía, pero, en virtud de sus contactos de otros tiempos, se verá inmerso en el mundo más lumpen de Oslo: peligrosas bandas de traficantes han puesto en circulación una nueva droga de algo potencialmente mortífero que se está volviendo muy popular entre los consumidores. Este es un caso muy especial para Harry, muy personal: deberá enfrentarse a su pasado y a una verdad incómoda sobre Oleg》[text de la contraportada].