Records del Futur

HUSTVEDT, SIRI, 

Records del futur
[Trad. Ferran Ràfols Gesa, Barcelona, Ed. 62, 2019. 

Títol original: Memories of the future, 2019].

«El passat és fràgil, fràgil com els ossos que es fan trencadissos amb l'edat, com fantasmes vistos per la finestra o en somnis, que en el moment de llevar-te es descomponen i que l'únic que expressen és un sentiment d'incomoditat o d'angoixa, o, més rarament, una mena de satisfacció espectral» (pàg. 24).

«No oblidem que la memòria sempre és en el present. No oblidem mai que cada cop que evoquem un record som susceptibles de canviar-lo, però tampoc oblidem que aquests canvis poden fer sorgir veritats» (pàg. 228).

«Encara que vegi una persona, que l'observi mentre es mou, parla i crida de dolor, no puc donar per fet que aquesta persona tingui una ment. Perquè es veu que la ment és una cosa que no pertany a un cos. És un ens diferent, separat i invisible: "el fantasma de la màquina". Que no m'estàs demanant que demostri que l'altra persona ho és , una persona, de fet? I d'on ve, si no, aquesta ment que estàs tan segur de tenir, senyor meu? Per què n'estàs tan segur, del teu cervell? El cogito de Descartes és una illa bastida sobre la fantasia de l'autonomia absoluta. "Penso, i per tant existeixo". Però, què és pensar? Et van venir al cap just quan sorties de l'úter de la mare, les incerteses sobre l'existència d'altres cervells diferents del teu? Potser, a diferència de la resta de nosaltres, vas néixer adult. Que no s'ha desenvolupat amb el temps i en contacte amb altra gent, això que anomenes el teu "pensament", el contingut de la teva ment? Que no inclou coses com ara el llenguatge, això que esmentes com a "pensament"?, i que no és compartit per definició, el llenguatge? Et suggereixo, perquè ho sé de bona font, que no existeix cap llenguatge privat. I que potser hauries adquirit el grau d'autoconsciència necessària per descriure aquesta famosa asimetria entre el teu cervell i els dels altres, si no fossis un ésser social, si no haguessis estat mai en contacte amb els altres? De debó que et penses que pot existir un "jo" sense un "tu"? T'ho creus, que el teu cervell podria existir sense el teu cos, o sense els cossos i els cervells dels altres?» (pàgs. 302-303).

«La baronessa sabia que era un cop de puny a la cara, un genoll a l'entrecuix, una bomba enriolada. Era una agressora artística. Sabia que al món li agraden els homes poderosos, però que detesta les dones poderoses. És cert? Sí que és cert. La baronessa va ser exclossa de la història, i això, amics meus, és un assassinat. Sense sang. Sense ossos trencats, només un crim artístic, que triga anys i anys a acomplir-se, una mort lenta i terrible: les Llàgrimes d'Eros» (pàg. 323).

«-Saps, des del punt de vista acadèmic, fa temps que els proves donen preponderància al bàndol de la baronessa. U, tenim la carta que Duchamp va escriure a la seva germana, la Suzanne, dos dies després que es rebutgés l'urinari. La carta no es va descobrir fins al 1982. Duchamp hi escriu: "Una de les meves amigues, sota el pseudònim de R. Mutt, em va enviar un urinari de porcellana com si fos una escultura". Dos, sabem que un diari de l'època va informar que l'artista R. Mutt era de Filadèlfia. I, en aquella època, la baronessa vivia a Filadelfia. Tres, sabem que no va ser fins després de la mort de la baronessa i de Stieglitz que Duchamp va assumir completament l'autoria de l'urinari. Quatre, Duchamp sostenia que havia comprat la peça a l'empresa J. L. Mott Ironworks, però la J. L. Mott Ironworks no venia el model que es va enviar a l'exposició. Hi ha qui diu que ho devia recordar malament, però no sembla probable, perquè l'explicació que va donar del nom R. Mutt és que Mutt provenia de Mott. Una transposició una mica tosca, no trobes? Després va dir que se suposava que Mutt feia al·lusió al personatge dels còmics, en Mutt de Mutt and Jeff. També grinyola, oi? Una tapadora ràpida sense ni mica de l'enginy habitual del francès. Però Gammel observa que que R. Mutt es llegeix en francès com Armutt, "pobresa" en alemany, i que llegida al revés és Mutter, "mare". I ella sempre jugava amb els sons i les paraules» (pàgs. 329-330).

«Ni aleshores ni ara he vist mai gaire la utilitat dels amulets, les herbes i els encanteris, però la Patty tenia accés a secrets que jo llavors no coneixia, secrets que he reconfigurat i repensat, però el cas és que té raó: oblidem. La Patty mirava a llocs on la majoria no mirem. Mirava entre línies» (pàg. 360).

«Ara interpreto les claus d'una altra manera. Llegeixo les històries d'una altra manera. Recordo d'una altra manera. He canviat. Un home obre la porta d'una habitació i hi llença, hi porta o hi empeny tot d'objectes que pertanyen a la seva dona i els seus fills. Després tanca la porta amb clau, se la fica a la butxaca i se'n va a la feina. [...] I cap membre de la família es pregunta mai com és que ell és l'únic que té la clau. No hi pensen. La pregunta: "Per què ets tu qui té la clau?" no es forma als seus cervells. No tenen les paraules per fer-la, aquesta pregunta. S'ha de tenir una consciència plena, per saber quines preguntes et mereixes fer. Cal una consciència plena per enrabiar-se» (pàg. 390).