Allen, Woody, A propòsit de no res. Autobiografia
[títol original: Apropos of Nothing, 2020, trad. Helena Lamuela]
《No sabia què fer. Casar-nos havia sigut útil: havíem marxat de casa els pares i ens havíem abocat al món. Jo era una novaiorquès amb una feina. Ella, una estudian de filosofia a la Hunter. M'ensenyava filosofia i la matèria em va enamorar. Llegíem junts i vam llogar un estudiant de la Universitat de Columbia perquè vingués a casa i comentéssim plegats una obra important cada setmana. Però les discussions que teníem sobre el lliure albir i les mònades, per més que fossin acalorades, no eren ni de bon tros tan combatives com les que teníem sobre el nostre matrimoni. Em vaig adonar que estava perdut quan, en una discussió filosòfica, la Harlene va demostrar que jo no existia》 [pàg. 110].
《Per al paper que va acabar fent en Jeff Daniels, primer vaig triar en Michael Keaton, un actor meravellós, però hi havia dos problemes. En Michael tenia un aire tan contemporani a la pantalla que em costava que fos creïble com a personatge dels anys treinta. Per acabar-ho d'adobar, tot just acabava de ser pare, i com que la criatura no el deixava dormir en tota la nit, venia a treballar, molt comprensiblement, fent cara de son. Costa dir a un actor que el substituexes, perquè la seva inseguretat natural sempre els fa pensar que és perquè no t'agrada com actuen. Vam substituir en Michael per una troballa de la Juliet Taylor. Era un actor que ella insistia que que conegués i jo m'hi resistia per mandra, timidesa, sentiments autodestructius o el que fos, però quan en Jeff va entrar a la sala i va llegir en veu alta, se'ns va aixecar l'ànim. Vam saber que l'havíem encertat de ple. Vet aquí una anècdota del tot banal i inútil: havíem rodat un tros de pel·lícula amb en Michael Keaton, incloent-hi una presa zenital llarga, de nit, al parc d'atraccions abandonat que surt a la història. La petita silueta fosca que ronda amunt i avall no és en Jeff Daniels, sinó en Michael Keaton. Ens vam imaginar que ningú no se n'adonaria i no ens venia de gust passar-nos tota la nit desperts, passant fred, per gastar-nos un dineral tornant a rodar una escena tan incòmoda. En tot cas, us he avisat que era banal》[pàg. 316].
《En tot cas, uns quants anys més tard, es va fer una versió musical de Bales sobre Broadway al teatre. La Susan Stroman en va fer un muntatge fantàstic. Al començament havia estat reticent a dixar-los fer l'adaptació, però quan vaig veure el que n'havia fet la Susan, vaig quedar bocabadat i en vaig estar orgullós. A la meva dona li va agradar més que la pel·lícula. Amb tot, la crítica no va ser tan entusiasta i només va estar en cartell mig any. En Sartre va dir "L'infern són els altres". Jo només hi faria un petit canvi: "L'infern és el gust dels altres"》[pàg. 353].
