Martín Gaite, Carmen, Nubosidad variable
(1992)
Extensió virtual de memòries precàries que es resisteixen a deixar escapar experiències viscudes a través de la lectura
Martín Gaite, Carmen, Nubosidad variable
(1992)
Nothom, Amélie, Los nombres epicenos
(títol original: Les prénoms épicènes, trad. Sergi Pàmies, 2018)
Murakami, Haruki, La ciutat i les seves muralles incertes
(títol original: Machi to sono futashikana kabe, trad. Albert Nolla, 2023)
Auster, Paul, Baumgartner
(títol original: Baumgartner, trad. Ernest Riera, 2024)
"Tecumseh va lluitar per la bona causa. I això és tot és tot el que et demanaré, fill meu acabat de néixer, en les primeres hores del teu llarg viatge per convertir-te en un home que pot pensar i actuar i prendre part en el món... només això, i res més: que lluitis per la bona causa" [pàg. 155].
"És clar que en tenia, d'elecció. Tothom té elecció, i la que va fer el seu pare no era necessàriament l'opció equivocada, tot i que el va deixar amargat la resta de la seva vida, però si hagués près l'opció contrària i hagués fugit per esdevenir un professor d'història o un advocat o un cercabregues eixelebrat, segurament s'hauria torturat tota la resta de la seva vida pel pecat imperdonable d'ahver deixat la seva família a l'estacada en el moment de necessitat més gran, cosa que indicaria que no hi havia una elecció encertada o una d'equivocada, tan sols dues eleccions encertades que al final haurien acabat malament totes dues" [pàg. 161].
"... cosa que per en Baumgartner tan sols demostrava, per trilionèssima vegada en la història de la humanitat, que tots depenem els uns dels altres i que cap persona, ni tan sols la més aïllada entre nosaltres pot sobreviure sense l'ajuda dels altres. Com en el cas d'en Robinson Crusoe, que hauria mort si en Divendres no hagués aparegut per rescatar-lo" [pàg. 178].
"¿Un esdeveniment ha de ser cert per tal de ser acceptat com a cert, o la fe en la veritat d'un esdeveniment ja el converteix en vertader, encara que la cosa que suposadament va passar, de fet, no va passar? ¿I si, malgrat els teus intents per descobrir si l'esdeveniment va tenir lloc o no, arribes a un impàs d'incertesa i no pots estar segur de si la història que algú et va explicar a la terrassa d'un cafè a la ciutat d'Ivano-Frankivsk, a l'oest d'Ucraïna, derivava d'un poc conegut però verificable esdeveniment històric o era una llegenda o una fanfarroneria o un rumor sense fonament que havia passat d'un pare a un fill? I encara més important: si la història resulta que és tan astoradora i tan poderosa que se't bada la boca i tens la impressió que ha canviat o augmentat o aprofindit la teva comprensió del món, importa gaire si la història és certa o no?" [pàgs. 190-191].
NOTHOMB, AMÉLIE, Primera sangre
(títol original: Premier sang, trad.Sergi Pàmies, 2021)
"Me llevan ante el pelotón de fusilamiento. El tiempo se estira, cada segundo dura un siglo más que el anterior. Tengo veintiocho años.
Frente a mí, la muerte tiene el rostro de los doce ejecutantes. La costumbre exige que, de entre todas las armas repartidas, una esté cargada con balas de fogueo. Así cada uno de ellos puede considerarse inocente del asesinato que está a punto de perpetrarse. Dudo que esta tradición se haya respetado hoy. Ninguno de esos hombres parece necesitar una posibilidad de inocencia" [pág. 9].
"A lo lejos, divisé una torre que emergía del bosque. Pont d'Oye me sorprendió más de lo que me decepcionó. Desde allí, se veía encajonado: a medida que uno se acercaba, lo descubría erigido sobre un promontorio. Lo menos que puede decirse es que no se parecía en nada a una fortaleza: se podría haber creado para él el apelativo de debileza. Aquella elegante edificación del siglo XVII había conocido días mejores" [pág. 34].
"Pierre Nothomb tenía el don del contacto singular con la gente: se dirigía a cada uno como si se tratara de la persona más importante de su vida. De ahí la veneración que suscitaba" [pág.64].
"El síndrome de Estocolmo se ha simplificado mucho. No se trata solo de amor. Desde el momento en el que un guardia baja un poco la voz al gritarte, desde el momento en el que un cocinero distraído te sirve una cucharada extra de rancho, desde el momento en el que alguien te escucha como un adversario digno de ese nombre, te invade una irremprimible bocanada de gratitud. Haberte librado del maltrato de la víspera es suficiente para convencerte de que eres el elegido. No es que te enamores, es que te sientes querido de una manera extraña. Se trata de una variante de la erotomanía que puede degenerar en masoquismo paradójico. El rehén que se enamora es aquel al que la convicción de ser querido le inspira un desajuste maníaco" [págs.128-129].
"Una vez en libertad, me alegré de reencontrarme con los rebeldes casi tanto como de hacerlo con los rehenes. ¡Qué alegría ver a gente y hablar con ella! No me habría permitido llevarle la contraria a Sartre y a su "El infierno son los otros", simplemente creo que el infierno me gustaba" [pág. 143].
Nothomb, Amélie, Sed
(títol original: Soif, trad. Sergi Pàmies, 2019)
"¿Por qué se empeñaron entonces en inflingirme tan inútil infamia? El enigma del mal no es nada comparado con el de la mediocridad" [pág. 10]
"Un día alguien sostendrá que nadie es irremplazable. Yo pregono lo contrario. El amor que me consume afirma que todo el mundo es irremplazable" [pág. 67].
"Toda la condición humana se resume así: podría ser peor" [pág. 69].
"Así que se trata de eso. No conoces el amor. El amor es una historia y para contarla hace falta un cuerpo" [pág. 75].
"Acéptalo, amigo mío. Sí, estoy hablando conmigo mismo. Hay que sentir amistad por uno mismo. Amor sería desagradable: el amor implica excesos que resultaría malsano infligirse. El odio es igual pero más injusto. Soy mi amigo, siento afecto por el hombre que soy" [pág. 76].
"Ama al prójimo como a ti mismo. Sublime enseñanza que estoy a punto de contradecir. Acepto esta ejecución monstruosa, humillante, indecente, interminable: el que acepta algo así no se ama a sí mismo" [pág. 79].
"En el futuro una mujer genial dirá: "Tengo más miedo de los que tienen miedo del diablo que del diablo mismo". No hace falta decir nada más" [pág. 82].
"La gran diferencia entre mi padre y yo es que él es amor mientras que yo amo" [pág. 119].
O'Farrell, Maggie, La distància que ens separa
(títol original: The distance between us, 2004, trad. A. Gombau i Arnau)
[...] Era conscient que hi havia alguna cosa en ella que no anava a l'hora: l'aspecte que tenia, o, potser, el color fosc de la pell, la manera com parlava o es comportava o les coses que deia. No podia concretar exactament què era. Però quan els professors i els amics dels pares li preguntaven, amb curiositat, amb altivesa: "Què ets?", ella sabia la resposta que esperaven: "Escocesa d'orígens italians", deia obedientment." [pàg. 75].
"L'Evie només li va fer una pregunta:
- ¿És perquè t'han trencat el cap, que et tenim aquí, reina, o perquè t'han trencat el cor?
- No ho sé -va contestar la Stella-. El cor, potser.
- Això és bo -va dir l'Evie passant-se una llima per l'ungla mentre la dona de la pantalla corria per una andana-. Els cors són més fàcils de curar que els caps" [pàg. 304].
Auster, Paul, Invisible
(títol original: Invisible, trad. Albert Nolla, 2009)
Murakami, Haruki, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge
(títol original: Shikisai wo motonai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi; trad: Jordi Mas López, 2013).
KERTÉSZ, IMRE, Sin destino
(Títol original Sorstalanság, trad. Judith Xantus Fzarvas, 1975)
Mendoza, Eduardo, Riña de Gatos
[Barcelona, Planeta, 2010]
D.Riezu, Marta, Agua y jabón
(Anagrama, 2022)