Invisible

 Auster, Paul, Invisible

(títol original: Invisible, trad. Albert Nolla, 2009)

Avui ha mort Paul Auster i avui escric l'entrada de l'últim llibre seu que he re-llegit. L'havia llegit feia més de 10 anys i el recordava com una petita meravella, però no era capaç de recordar res més del seu argument. Avui que Paul Auster deixa d'estar al món dels visibles...la seva novel·la Invisible queda recollida en aquest blog. 

"Aquesta omissió és de lluny l'acte més censurable que he fet mai, el punt més baix de la meva carrera com a ésser humà. No tan sols va permetre que s'escapés un assassí, sinó que també va tenir l'insidiós efecte d'obligar-me a afrontar la meva feblesa moral, a reconéixer que mai no havia estat la persona que em pensava que era, que no era tan bo, tan fort ni tan valent com m'havia imaginat. Veritats horribles i implacables" [pàg. 61]

"En Bornm'havia guanyat. M'havia ensenyat una part de mi mateix que em repugnava, i per primer cop a la vida vaig saber què era odiar algú. No el perdonaria mai -i no em perdonaria mai a mi mateix" [pàg. 63]. 

"Vaig acabar l'últim poema el juny de 1973, el vaig cremar ceremoniosament a la pica de la cuina i vaig tornar als Estats Units. Havia jurat no tornar-hi fins que l'últim soldat americà hagués marxat del Vietnam, però ara tenia un nou pla i ja no tenia temps per a aquestes collonades tan idealistes. Em ficaria a les trinxeres i lluitaria només amb els punys. Adéu, literatura. Benvingut món de debó, sensori de la realitat.

Berkeley, Califòrnia. Tres anys estudiant dret. La idea era fer alguna cosa de profit, treballar al costat dels pobres, dels oprimits, fer-me amb els marginats i amb els invisibles, i veure si els podia defensar de les crueltats i de la indiferència de la societat americana. ¿Més collonades idealistes? Hi haurà qui ho pensi, però a mi no m'ho va semblar mai. De la poesia a la justícia, doncs. Justícia poètica, si vols. Perquè aquesta és la trista realitat: al món hi ha molta més poseia que justícia" [pàg.72].

"Em vaig adonar que l'enfocament havia estat equivocat. Escrivint sobre mi en primera persona, m'havia ofegat i m'havia fet invisible, havia fet que fos impossible trobar allò que buscava. M'havia de separar de mi mateix, tirar enrere i crear una mica d'espai entre jo i el meu tema (que era jo), de manera que vaig tornar al principi de la segona part i vaig començar a escriure en tercera persona. Jo es va convertir en ell, i la distància creada per aquell petit canvi em va permetre acabar el llibre" [pàg. 76]

"Hi ha diverses formes d'afàsia, s'assebenta en Walker, depenent de quina part del cervell quedi afectada -l'afàsia de Broca, l'afàsia de Wernicke, l'afàsia de conducció, l'afàsia transcortical sensorial, l'afàsia anòmica, etcètera-, i és ben intrigant, diu l'Hélène, somrient per primer cop des que han entrat al restaurant, per fi rient veritablement, és ben intrigant que el pensament no pugui existir sense el llenguatge, i si el llenguatge és una funció del cervell, hauríem de dir que el llenguatge -la capacitat d'experimentar el món mitjançant símbols- és en cert sentit una propietat física dels éssers humans, la qual cosa demostra que l'antiga dualitat cos-ànima és un autèntic disbarat, ¿oi? Adieu, Descartes. El cos i l'ànima són un" [pàgs. 164-165].