El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

 Murakami, Haruki, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

(títol original: Shikisai wo motonai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi; trad: Jordi Mas López, 2013).

"Entre el juliol de quan feia segon a la universitat i el gener de l'any següent, en Tsukuru Tazaki va viure pensant gairebé només en la mort" [pàg. 7. Així comença la novel·la].

"Així mateix, amb l'excepció d'en Tsukuru Tazaki, es donava la causalitat que tots compartien una característica una mica anecdòtica: els seus cognoms conteniuen un color. Això va fer que, des del principi, en Tsukuru se sentís una mica diferent" [pàg. 12].

"-Encara que aconsegueixis amagar els records, que els enterris ben profundament, no pots esborrar la manera com han marcat la teva història -li va dir mirant-lo directament als ulls-. Val més que ho tinguis ben present. La història no es pot esborrar, ni canviar. Seria com matar la persona que ets" [pàg. 41].

"No es va poder estar de preguntar-se què era, en comparació amb tot el que en Haida li havia ofert, el que ell li havia pogut oferir a canvi. ¿Qué havia deixat, ell, a aquell amic?

No va poder evitar pensar que, al capdevall, estava destinat a quedar-se sol. Tots venien on era ell i al final acabaven marxant. Tots semblaven buscar alguna cosa en en Tsukuru, però no la trobaven, o si la trobaven no els agradava, i es donaven per vençuts -o es desencantaven o s'enfadaven- i se n'anaven. Desapareixien un dia de sobte. Sense cap explicació, sense acomiadar-se'n com cal, com si amb una destral, sense fer soroll però taxativament, tallessin el cordó per on encara corria la sang calenta, que encara bategava en silenci.

Sens dubte, en ell hi havia algun problema bàsic, alguna cosa que desil·lusionava a la gent. 《En Tsukuru Tazaki, que no té color》, es deia a si mateix en veu alta. No devia tenir absolutament res per oferir a la gent, al capdavall. O, ara que hi pensava, no tenia ni tan sols res per oferir-se a si mateix" [pàgs. 115-16].

"-Quan es van acabar aquells cinc mesos feia una cara força diferent. El cos també m'havia canviat, fins al punt que no em podia posar gairebé res del que portava abans. Quan em veia al mirall, tenia la sensació que m'havien ficat dins del cos d'una persona que no era jo. Pot ser, senzillament, que tot això coincidís amb un moment de la vida en què s'havien de produir aquests canvis, és clar, que m'hagués arribat l'hora de perdre el seny i que la cara i el cos em canviessin radicalment. Però el que ho va desencadenar tot va ser que m'expulséssiu del grup. El que va passar em va convertir en una persona totalment diferent" [pàg. 261].

"En aquell moment, per fi, , va aconseguir acceptar-ho tot. En Tsukuru Tazaki va entendre què hi havia al fons de l'ànima. No solament l'harmonia unia el cor de les persones, sinó també les seves ferides, el seu dolor, les seves debilitats. No hi havia cap silenci que no contingués crits de dolor, cap soledat sense sang vessada, cap guany que no passés per una pèrdua dolorosa. Aquella era l'arrel de l'autèntica harmonia" [pàg. 276].