Barcelona, La butxaca, 2012
(Títol original Nejimaki-dori kuronikuro, 1994)
«Evidentment, no és que no tingués cap característica que em distingís del altres. Per exemple, estava a l'atur i em sabia de memòria el nom de tots els germans Karamàzov». (Pàg. 54).
«Durant el primer any de casats, havíem anat a visitar un home gran, el senyor Honda, un cop al mes. Era un dels mèdiums més apreciats per la família Wataya, però era tan dur d'orella que a penes sentia el que li dèiem. Portava un audiòfon, però tot i així era pràcticament sord. [...] Jo pensava que amb aquella sordesa era impossible que sentís el que li deien els esperits, però potser la cosa anava al revés, i com més sord era millor els sentia» (pàg. 70).
«- Posem que estàs tancat en un lloc molt fosc, tot sol, sense res per menjar, sense res per beure, i et vas morint a poc a poc.
»- Ha de ser terrible -vaig dir- I molt dolorós. Per poc que pugui, intentaré no morir-me així.
»- Però, escolta, ¿vols dir que la vida no és així, ja? ¿Vols dir que no estem tots tancats en un lloc fosc on ens van prenent el menjar i el beure i ens anem morint de mica en mica? Ben a poc a poc...» (pàg. 153).
«Tot i així, a diferència del que passava a Adéu a les armes, mentre era tancat a casa en silenci, mirant com avançaven les busques del rellotge i esperant que passés alguna cosa, em vaig trobar que no tenia gens de gana. I llavors vaig pensar que si no tenia gana devia ser que tampoc no tenia cap mena de realisme literari. Em vaig sentir com si fos dins una novel·la mal escrita, com si algú m'acusés de no ser real. I potser era veritat» (pàg. 237).
«En aquest capítol no hi ha cap bona notícia» (pàg. 242).
«En les novel·les russes, normalment les cartes es tiraven al foc una nit d'hivern. No es cremaven mai un matí d'estiu, i menys ruixades amb oli. Però en aquest trist món realista en què vivim, hi ha gent com jo que crema cartes amarat de suor un matí d'estiu. En aquest món, no pots fer sempre el que vols. A vegades no pots esperar que arribi l'hivern» (pàg. 408).
«Em sembla que la majoria de gent (sempre hi ha alguna excepció, és clar) viu convençuda que la vida, o el món, o digues-n'hi com vulguis, és (o hauria de ser) un lloc lògic i coherent. És una cosa que sovint penso quan parlo amb la gent que m'envolta. Sempre que passa alguna cosa, tant se val que sigui en el pla personal com en el social, la gent diu: "De fet, això és així per això o per allò", i els altres responen: "Ah, sí, és clar", però jo no ho tinc tan clar. [...] Els meus pares [...] es pensen que el món és tan lògic i coherent com els plànols d'una casa nova en una zona residencial de luxe, i estan convençuts que si ho fas tot d'una manera lògica i coherent al final tot surt bé» (pàgs 627-628).
