Canto jo i la muntanya balla

 Solà, Irene, Canto jo i la muntanya balla, 2019.

"A una li fan voler una vida petita. Una vida esquifida com una pedreta bonica. Una vida que càpiga en una butxaca. Una vida com un anell, com una avellana. A una no li diuen que es poden triar coses que no siguin petites. No li diuen que les pedres petites es perden. S'escapen pel forat d'una butxaca. I que si es perden, ja no en pots triar cap altra. Que a pedreta perduda, pedreta perduda" [pàg. 30]

"Van venir els homes i duien cistells. Van venir homes i dones i duien bosses, duien navalles. No hi ha pena si no hi ha mort. No hi ha dolor si el dolor és compartit. No hi ha dolor si el dolor és memòria i saber i vida. No hi ha dolor si ets un bolet! Van caure pluges i ens vam fer grosses. Van marxar les pluges i va venir la set" [pàg. 41].

"Jo m'ho miro tot; els camins i els arbres, el cel i el sol, els matins i les nits i les pedres i les ortigues i les tifes de les vaques i els cims i les roques, i els fums lluny, i els viaranys de senglar... tot, fent rimes. Duc la poesia a la sang, jo. I conservo tots els poemes dins de la memòria com en una caleixera endreçada. Soc una gerra plena d'aigua. D'aigua senzilla com la de les rieres i la de les fonts. Em tombo i aboco un raig de versos. I mai els col·loco sobre el paper. Per no matar-los. Perquè el paper és l'aigua dolça del riu que es perd al mar. És el lloc on fracassen totes les coses. La poesia ha de ser lliure com un rossinyol. Com un matí. Com l'aire finet del vespre. Que va a França. O no. O on vol. I perquè tampoc tinc paper, ni llapis" [pàg. 69]. 

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, poètica, bella, trista, cautivadora. 

Brillante como una cacerola

 Nothom, Amélie, i Crêvecoeur, Kikie, Brillante como una cacerola

(títol original Brillant comme une casserole, trad. Miguel Azaola, 1999)

"Nos olvidamos de todo lo que es importante. Por eso fue olvidado el admirable Palacio de las Nubes en que vivía, hace 10.234 años, el emperador del país más imperial del universo, la China" [pàg. 11]. 

"Ernest Blouch era asesino en serie lo mismo que otros son carteristas o testigos de Jehová: por ociosidad. Creía que asesinar a una mujer al día daba sentido a su pobre vida. Y cuando digo pobre, hablo tanto de miseria material como espiritual. Ernest tenía tan poca cultura como dinero. Cuando decidió amueblar el vacío de su existencia no se le ocurrió otra idea que el asesinato en serie" [pàg. 59]. 

Valoració 3/5. M'han agradat, sobre tot, el conte de l'holandés i el del referèndum.