Colombani, Laetitia, La trena
(títol original: La tresse, trad. Anna Casassas, 2019)
"La Smita somriu secretament de la victòria. Ella hauria volgut que la seva mare també lluités per ella, li hauria agradat molt passar la porta de l'escola i seure entre els altres nens. I aprendre a llegir i a comptar. Però no va ser possible, el pare de la Smita no era un home bo com en Nagarajan, era un home irascible i violent. Pegava a la seva dona, com aquí fan tots. Ho repetia sovint: "Una dona no és l'igual del seu marit, sinó que li pertany". És propietat seva, la seva esclava. Ha de plegar-se a la seva voluntat. Segur que el seu pare hauria preferit salvar la vaca abans que la dona" [pàg. 19]
"La coneixia molt bé, la culpabilitat de les mares que treballen, li havia saltat al coll des del moment que havia nascut la Hannah, des del dia terrible que havia hagut de deixar-la, només amb cinc dies, als braços d'una mainadera per anar a solucionar una urgència al despatx en el qual treballava. De seguida havia entès que, en el món que es movia, no hi havia lloc per a les temporitzacions d'una mare desconsolada. Havia amagat les llàgrimes sota una capa gruixuda de maquillatge i havia anat a treballar. Se sentia dividida, esqueixada, però no ho podia confiar a ningú. Aleshores havia envejat la lleugeresa del seu marit, la fascinant lleugeresa dels homes, en els quals aquest sentiments semblava curiosament absent. Sortien de casa seva amb una facilitat insolent. Quan passaven la porta, al matí, només s'enduien la cartera amb els expedients, mentre que ella arrossegava tot el sant dia el pes de la seva culpabilitat, com una tortuga, la seva closca pesant. Al principi havia intentat lluitar contra aquest sentiment, rebutjar-lo, negar-lo, però no ho havia aconseguit. Havia acabat per fer-li un lloc a la seva vida. La culpabilitat era una vella companya que s'imposava a tot arreu sense haver-hi estat convidada. Era la tanca publicitària al mig d'un camp, la berruga al mig d'una cara, ingrata, inútil, però inevitable: hi era sempre. S'hi havia de conviure" [pàg. 35].
"Sovint resa perquè aquest remolí de pensaments que no la deixa en pau pari. De vegades passa nits senceres amb els ulls oberts. Els homes no són tots iguals davant del son, pensa. Els homes no són iguals davant de res" [pàg. 84]
"El seu metge, amoïnat, li recepta antidepressius. Segons ell, la depressió-és-una-reacció-freqüent-davant-d'una-malaltia-greu. És-un-factor-d'evolució-negatiu-per-al-cáncer. Ha-de-reaccionar. Pobre idiota, pensa la Sarah. No és ella la que està malalta, és tota la societat que caldria tractar. Hauria de protegir i acompanyar els dèbils, i en canvi els dona l'esquena, com els elefants vells que el ramat deixa enrere per deixar-los morir. En un llibre infantil sobre animals, un dia va llegir aquesta frase: "Els carnívors són útils a la natura perquè devoren els dèbils i els malalts". La seva filla es va posar a plorar. La Sarah la va consolar dient-li que els humans no segueixen aquesta llei. Es pensava que estava al costat bo de la barrera, en un món civilitzat. S'equivocava" [pàg. 173].
Valoració: 4/5. Tres relats que es creuen, sobre la lluita de 3 dones en un món dominat pel patriarcat.
