Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris adolescència. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris adolescència. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’abril del 2026

Un mal nombre

 Ferrante, Elena, Un mal nombre

[títol original: Storia del nuovo cognome; trad. Celia Filipetto, 2012]



"Desde niñas habíamos visto a nuestros padres zurrar a nuestras madres. Nos habíamos criado pensado que un desconocido no debía rozarnos siquiera, pero que nuestro padre, nuestro novio y nuestro marido podían darnos bofetadas cuando quisieran, por amor, para educarnos, para reeducarnos. Por lo tanto, desde que Stefano no era el odioso Marcello sino el joven al que había dicho querer muchísimo, el joven con el que se había casado y con el que había decidido vivir para siempre, debía asumir hasta el fondo la responsabilidad de su elección. Sin embargo, no todo cuadraba. A mis ojos, Lila era Lila, no una mujer cualquiera del barrio. Tras recibir un sopapo del marido, nuestras madres no adoptaban esa expresión de tranquilo desprecio que mostraba ella. Se desesperaban, lloraban, se enfrentaban a su hombre con cara de pocos amigos, lo criticaban a sus espaldas y, pese a todo, quien más quien menos, seguían apreciándolo (mi madre, por ejemplo, admiraba sin medias tintas los tejemanejes marrulleros de mi padre). Pero Lila exhibía una sumisión sin respeto [pág. 61].

"-Solo era cuestión de dinero, Lila. Hoy todo ha cambiado, eres mucho más hermosa que la muchacha vestida de verde.
Pero pensé: No es cierto, estoy mintiendo. Había algo malvado en la desigualdad, y ahora lo sabía. Actuaba en profundidad, cavaba más allá del dinero. No bastaban la caja registradora de las dos charcuterías y tampoco la de la fábrica de zapatos o la de la tienda de zapatos para ocultar nuestros orígenes. Lila misma, aunque hubiera sacado del cajón más dinero del que ya sacaba, aunque hubiese sacado millones, treinta o incluso cincuenta, no lo habría conseguido. Me había dado cuenta y, por fin, había algo que sabía mejor que ella; no lo había aprendido en aquellas calles, sino en la puerta del colegio, al observar a la chica que iba a buscar a Nino. Ella era superior a nosotras, así, sin proponérselo. Y eso resultaba insoportable" [pág. 147].

"-Siempre tengo que demostrar que puedo ser mucho mejor. -Y añadió sombría-: Cuando abrimos esta tienda, Stefano me enseñó cómo engañar con el peso; yo, al principio, le grité: Eres un ladrón, es así como ganas dinero; después no supe resistirme, le demostré que había aprendido y enseguida me inventé mis propios trucos para engañar y se los enseñé, y siempre se me ocurren otros nuevos; os engaño a todos, engaño en el peso y en mil cosas más, engaño al barrio, no te fíes de mi, Lenù, no te fíes de lo que hago y digo" [pág. 169].

"Nosotras, las chicas, cuando un tipo no se fijaba mucho en nosotras, solíamos decir que no era hombre. ¿Lo era Enzo o no lo era? Yo no entendía nada de ciertas interioridades oscuras de los varones, ninguna de nosotras entendía nada, de manera que ante cualquiera de sus manifestaciones confusas recurríamos a aquella fórmula. Algunos como los Solara, como Pasquale, como Antonio, como Donato Sarratore, incluso como Franco Mari, mi novio de la Escuela Normal, nos querían con las más variadas tonalidades -agresivas, sumisas, despistadas, atentas- pero nos querían sin lugar a duda. Otros como Alfonso, como Enzo, como Nino, eran -según tonalidades asimismo variadas- de un comedimiento distante, como si entre nosotras y ellos hubiese un muro y el esfuerzo por escalarlo fuera tarea nuestra [pág. 431]. 

"Dimos un largo paseo. Nos besamos, nos abrazamos en el paseo a orillas del Arno, le pregunté, medio en serio medio en broma si quería colarse en mi habitación. Dijo que no con la cabeza, me besó otra vez con pasión. Entre él y Antonio había bibliotecas enteras, pero se parecían" [pág. 512].

Valoració: 5/5. Ferrante no decepciona. Entres de ple en l'univers dels barris populars de Nàpols. Estimes els seus personatges, els veus, gairebé els tens a tocar. 


divendres, 23 de gener del 2026

L'Amiga Genial

 Ferrante, Elena, L'amiga genial

(títol original: L'amica geniale, trad. Marta Hernández Pibernat, 2011).



"No enyoro la nostra infància, està plena de violència. Ens passava de tot, a casa i a fora, cada dia, però no recordo haver pensat mai que la vida que ens havia tocat fos especialment desagradable. La vida era així i prou, creixíem amb l'obligació de fer-la difícil als altres abans que els altres ens la fessin difícil a nosaltres. Esclar que m'haurien agradat les maneres amables que aconsellaven la mestra i el rector, però sentia que aquelles maneres no eren adequades per al nostre barri, encara que fossis una noia. Les dones es barallaven entre elles més que els homes, s'agafaven pels cabells, es feien mal. Fer mal era una malaltia" [pàg. 39].

"En conseqüència, allò d'haver adquirit ja des de quart, el meu primer curs a l'institut, una certa fama de bona estudiant aviat em va deixar de semblar cap gran cosa. Al capdavall, ¿què demostrava? Sobretot demostrava fins quin punt havia sigut fructífer estudiar amb la Lila i conversar-hi, tenir-la d'estímul i suport per endinsar-me en aquell món de fora del barri, entre les coses i les persones i els paisatges i les idees dels llibres" [pàg. 278].

"Necessitava expressar-me, tenia el cap ple fins dalt. Recorria a la Lila, especialment quan a l'escola hi havia vacances. Ens trobàvem, xerràvem en confiança. Li parlava amb tot detall de classes, dels professors. Ella m'escoltava amb atenció, i jo esperava que se sentís encuriosida i tornés a la fase en què en secret o sense amagar-se anava corrents a aconseguir els llibres que li permetien passar-me al davant. Però no ho va fer mai. Era com si una part d'ella subjectés amb fermesa les regnes de l'altra part. En canvi, aviat va sorgir una tendència seva a fer llargues intervencions, en general amb ironia" [pàg. 394].

"La mestra [...] es va posar a parlar de la Lila. L'havia vist pel carrer, de lluny. Era amb el promès, va dir, el xarcuter. Llavors va afegir una frase que recordaré sempre: 
- La bellesa que la Cerullo tenia al cap des de petita no ha trobat sortida, Greco, i li ha acabat tota a la cara, al pit, a les cuixes i al cul, llocs d'on desapareix aviat i és com si no l'haguessis tingut mai" [pàg. 421].

""Saps què és la plebs?". "Sí, sí senyoreta." Què era la plebs ho vaig saber en aquell moment, i amb molta més claredat que quan la senyoreta Oliviero m'ho havia preguntat feia anys. La plebs érem nosaltres, la plebs era aquell disputar-se el menjar i el vi, aquell barallar-se per saber a qui se servia primer i millor, aquell terra fastigós per on els cambrers passaven i tornaven a passar, aquells brindris cada cop més vulgars. La plebs era la meva mare, que havia begut i ara es deixava anar amb l'esquena contra l'espatlla del meu pare, que estava seriós, i reia amb la boca oberta de bat a bat per les al·lusions sexuals del comerciant de metall. Reien tots, fins la Lila, amb l'aspecte de qui té un paper i l'interpreta fins el final". [pàgs. 507-508].  

 Valoració: 5/5. La saga promet. Impossible només llegir el primer. 

 


divendres, 7 de novembre del 2025

Gent normal

 Rooney, Sally, Gent normal

(títol original: Normal people, trad. Ernest Riera, 2018).



"L'any passat la Marianne es va discutir amb el professor d'Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l'interior d'un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdiscció de les regles de l'institut, No aprendràs res si t'estàs tota l'estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan" [pàg. 25].

"Per a ell, la beca és un fet material enorme, com unn creuer gegant que ha aparegut del no-res, i tot d'una pot fer uns postgrau gratuïtament, si vol, i viure a Dublín gratis, i no tornar a pensar mai més en el lloguer fins que acabi l'universitat. Tot d'una es pot passar una tarda a Viena mirant-se L'art de la pintura de Vermeer, i a fora fa calor, i si vol, després es pot pagar un got de cervesa barata ben fresca. És com si una cosa que tota la vida havia donat per suposat que era només un decorat s'hagués descobert que era real: les ciutats estrangeres existeixen, i les obres d'art famoses, i les xarxes subterrànies de metro, i les restes del mur de Berlín. Això són els diners, la substància que fa que el món sigui real. És una cosa tan corrupta i tan sexi alhora" [pàg. 186].

"Jauen de costat sota el cobrellit. En Connell és conscient que ara, si volgués, podria follar amb ella. Ella no ho explicaria a ningú. En Connell ho troba extranyament reconfortant, i es permet pensar com aniria. Ei, li diria en veu baixa. Estira't d'esquena, d'acord? I ella s'estiraria d'esquena, obedient. Hi ha tant secrets entre les persones. Quina mena de persona seria ell, si passés això? Algú molt diferent? O exactament la mateixa persona, ell mateix, sense cap diferència en absolut?
Al cap d'una estona, sent que ella diu alguna cosa que no entén. No ho he sentit, diu ell. 
No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal. 
La seva veu sona estranya, freda i distant, com si fos una gravació reproduïda quan ella no hi és o se n'ha anat a un altre lloc.
En quin sentit?, diu ell. 
No sé per què no puc fer que la gent m'estimi" [pàg. 208].

"Ja fa setmanes que té aquesta sensació, la sensació de bellugar-se per l'interior d'una pel·lícula protectora, de flotar com mercuri. El món exterior li toca la pell exterior, però no pas l'altra part d'ella mateixa, la interior. Per tant, sigui quina sigui la raó per la qual en Lukas ha dit "arribes d'hora", a la Marianne no li importa gens, li és completament igual.
A dalt en Lukas prepara l'equip. La Marianne es treu la gorra i la sacseja. En Lukas aixeca el cap, es torna a mirar el trípode. Ja t'hi acostumes, al temps?, pregunta. Ella penja la gorra darrere la porta i arronsa les espatlles. Es comença a treure l'abric. A Suècia tenim una dita, comenta ell. No existeix el mal temps, només la mala roba" [pàg. 217].

"Al funeral, al mes de gener, tothom havia dit que en Rob era una gran persona, plena de vida, un fill devot, i etcètera. Però també era una persona molt insegura, obsessionada amb la popularitat, i la seva desesperació l'havia fet cruel. No pas per primera vegada, la Marianne pensa que la crueltat no tan sols fa mal a la víctima, sinó també al perpetrador, i potser d'una manera més profunda i més permanent. No aprens res de gaire profund sobre tu mateix, quan et fan bullying; però quan en fas a algú altre, aprens una cosa que no pots oblidar mai" [pàg. 256].





dimecres, 27 d’agost del 2025

La vida mentidera dels adults

 Ferrante, Elena, La vida mentidera dels adults

(títol original: La vita bugiarda degli adulti, trad. Pau Vidal, 2020)



"Dos anys abans d'anar-se'n de casa, el meu pare li va dir a la meva mare que jo era molt lletja" [pàg. 9].

" Vaig murmurar:
- Soc la Giovanna, tieta.
- Ja ho sé que ets la Giovanna, però si em tens de tornar a dir tieta ja pots tocar el dos".
Vaig fer que sí, espantadíssima. Durant uns instants li vaig mirar la cara sense maquillar, després a terra. Em va semblar d'una bellesa tan insuportable que considerar-la lletja era pràcticament una necessitat" [pàg. 49].

"Què passava, vaja, en el món dels adults, què passava pel cap de persones perfectament raonables, pels seus cossos, plens de saber? Què era que els rebaixava a la condició d'animals en qui no es podia confiar, pitjors que les serpents?
El malestar era tan intens que no vaig buscar mai respostes veritables a totes aquelles preguntes. Tan aviat com s'insinuaven les repudiava i encara avui em costen d'afrontar. Vaig començar a sospitar que el problema era el braçalet. Estava com impregnat dels humors de tota aquella història i encara que jo em guardava prou d'obrir el calaix on l'havia desat, s'imposava de tota manera, com si la resplendor de les seves pedres i del seu metall expandissin un turment" [pàg. 145].

"Quant a la cara, no tenia gens d'harmonia, ben igual que la de la Vittoria. Però l'error havia estat fer-ne una tragèdia. N'hi havia prou de mirar ni que fos un instant qui tenia el privilegi d'una cara bonica per descobrir que ocultava inferns idèntics als que expressaven les cares lletges i bastes. L'esplendor d'un rostre, i encara més si l'amabilitat el millorava, encara covava i prometia més dolor que una cara opaca" [pàg. 291].

Valoració: magnífica novel·la sobre l'abandonament de la infantesa i l'entrada en el món dels adults. 




dijous, 4 d’abril del 2024

El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

 Murakami, Haruki, El noi sense color i els seus anys de pelegrinatge

(títol original: Shikisai wo motonai Tazaki Tsukuru to, kare no junrei no toshi; trad: Jordi Mas López, 2013).


"Entre el juliol de quan feia segon a la universitat i el gener de l'any següent, en Tsukuru Tazaki va viure pensant gairebé només en la mort" [pàg. 7. Així comença la novel·la].

"Així mateix, amb l'excepció d'en Tsukuru Tazaki, es donava la causalitat que tots compartien una característica una mica anecdòtica: els seus cognoms conteniuen un color. Això va fer que, des del principi, en Tsukuru se sentís una mica diferent" [pàg. 12].

"-Encara que aconsegueixis amagar els records, que els enterris ben profundament, no pots esborrar la manera com han marcat la teva història -li va dir mirant-lo directament als ulls-. Val més que ho tinguis ben present. La història no es pot esborrar, ni canviar. Seria com matar la persona que ets" [pàg. 41].

"No es va poder estar de preguntar-se què era, en comparació amb tot el que en Haida li havia ofert, el que ell li havia pogut oferir a canvi. ¿Qué havia deixat, ell, a aquell amic?
No va poder evitar pensar que, al capdevall, estava destinat a quedar-se sol. Tots venien on era ell i al final acabaven marxant. Tots semblaven buscar alguna cosa en en Tsukuru, però no la trobaven, o si la trobaven no els agradava, i es donaven per vençuts -o es desencantaven o s'enfadaven- i se n'anaven. Desapareixien un dia de sobte. Sense cap explicació, sense acomiadar-se'n com cal, com si amb una destral, sense fer soroll però taxativament, tallessin el cordó per on encara corria la sang calenta, que encara bategava en silenci.
Sens dubte, en ell hi havia algun problema bàsic, alguna cosa que desil·lusionava a la gent. 《En Tsukuru Tazaki, que no té color》, es deia a si mateix en veu alta. No devia tenir absolutament res per oferir a la gent, al capdavall. O, ara que hi pensava, no tenia ni tan sols res per oferir-se a si mateix" [pàgs. 115-16].

"-Quan es van acabar aquells cinc mesos feia una cara força diferent. El cos també m'havia canviat, fins al punt que no em podia posar gairebé res del que portava abans. Quan em veia al mirall, tenia la sensació que m'havien ficat dins del cos d'una persona que no era jo. Pot ser, senzillament, que tot això coincidís amb un moment de la vida en què s'havien de produir aquests canvis, és clar, que m'hagués arribat l'hora de perdre el seny i que la cara i el cos em canviessin radicalment. Però el que ho va desencadenar tot va ser que m'expulséssiu del grup. El que va passar em va convertir en una persona totalment diferent" [pàg. 261].

"En aquell moment, per fi, , va aconseguir acceptar-ho tot. En Tsukuru Tazaki va entendre què hi havia al fons de l'ànima. No solament l'harmonia unia el cor de les persones, sinó també les seves ferides, el seu dolor, les seves debilitats. No hi havia cap silenci que no contingués crits de dolor, cap soledat sense sang vessada, cap guany que no passés per una pèrdua dolorosa. Aquella era l'arrel de l'autèntica harmonia" [pàg. 276]. 





dissabte, 23 de març del 2024

Sin destino

 KERTÉSZ, IMRE, Sin destino

(Títol original Sorstalanság, trad. Judith Xantus Fzarvas, 1975)


"Me acordé también del caso de los panaderos e intenté explicarle que no la odiaban a ella como persona, puesto que ni siquiera la conocían, sino más bien la idea de que era "judía". Entonces reconoció que ella también había llegado a la misma conclusión, pero que no comprendía nada, puesto que no sabía exactamente qué significaba ser judío. Annamária le dijo que, como todos sabíamos, se trataba de una religión. Pero a ella no le preocupaba eso, sino su signficado. "Al fin y al cabo uno tiene derecho a saber por qué le odian", opinó" [pág. 47]. 

"Me preguntaron si veía el nombre de alguna localidad. Y sí, lo vi: eran dos palabras que a la luz del sol se distinguían perfectamente; el cartel colgaba del lado más estrecho del edificio, debajo del techo, justo enfrente de nuestro vagón: "Auschwitz-Birkenau", eso leí, estaba escrito con las típicas letras alemanas, altas y onduladas. Traté en vano de acordarme de mis estudios de geografía, los demás tampoco tenían idea de dónde estábamos" [pág. 81].
"Me imaginé entonces que se habrían reunido unos cuantos hombres maduros, no unos niñatos, unos señores bien vestidos, condecorados con medallas y que fumaban puros, probablemente comandantes, y habrían pedido no ser molestados. A uno se le habría ocurrido lo del gas, a otro lo de la ducha, a un tercero lo del jabón, un cuarto añadió lo de las flores, y así sucesivamente. Algunas de las ideas habrían sido discutidas, enmendadas, otras habrían sido aceptadas en seguida, y entonces todos se habrían puesto de pie (no sé por qué, pero me pareció indispensable imaginar que se ponían de pie) para chocar las manos. Me resultó muy fácil imaginar la escena. El plan de los comandantes se materializaría tras gran dedicación y mucho ajetreo, y el éxito del espectáculo - yo mismo podía controlarlo- estaba más que asegurado" [págs. 110-111].

"Así me di cuenta de que hasta en Auschwitz uno puede aburrirse, en el supuesto de ser uno de los privilegiados que se lo puedan permitir. Esperábamos, siempre esperábamos -si lo pienso bien- que no ocurriera nada. Ese aburrimiento y esa espera son las impresiones que mejor definen, al menos para mí, la situación en Auschwitz" [paǵ. 117]. 

"Sin embargo, se producían muy pocos suicidios, no era la regla, eso lo reconocía todo el mundo. Yo me enteré de unos cuantos casos, oía los comentarios y las opiniones: algunos los desaprobaban por completo, otros lo comprendían, los conocidos lo lamentaban, pero todos parecían estar hablando de un hecho excepcional, lejano, extraño y difícil de explicar, de un acto frívolo o quizás incluso respetable pero de todas formas de algo que era consecuencia de una conducta precipitada.
"Lo principal era no abadonarse; algo siempre pasará porque nunca ha pasado que algo no pasara, eso me enseñó Bandi Citrom, afirmación llena de sabiduría que él había aprendido en el campo de trabajo" [pág. 132].

"Nunca lo hubiese creído y, sin embargo, es una verdad como un templo: en ninguna otra circumstancia importa tanto llevar una vida ordenada, ejemplar y hasta virtuosa como estando preso" [pág. 133].

"Era justamente eso lo que me molestaba, me preocupaba, me volvía inseguro: porque mirándolo bien, no podía encontrar ninguna razón aceptable, lógica o admisible para estar justamente allí y no en otro lugar" [pág. 192].

"Por mucho que escuchara, siempre hablaban de lo mismo, la libertad, pero no decían ni una sola palabra de la sopa. Yo estaba, por supuesto, muy contento de que fuéramos libres, pero no podía evitar pensar que el día anterior no había ocurrido nada por el estilo pero teníamos sopa" [pág. 215].

"Con el rostro iluminado, me enseñó la casas entre las cuales estábamos avanzando y me preguntó qué sentía al estar de nuevo en casa, al ver la ciudad que había tenido que abandonar. Le dije: "Odio". Se calló pero luego observó que lamentablemente comprendía mi sentimiento. Opinaba que "en ciertas circunstancias" hasta el odio podía tener su razón de ser, su función, su "utilidad", y que él comprendía perfectamente o quién odiaba yo. "A todo el mundo", respondí" [pág. 224].

"Yo había vivido un destino determinado; no era ése mi destino pero lo había vivido. No comprendía como no les entraba en la cabeza que ahora tendría que vivir con ese destino, tendría que relacionarlo con algo, conectarlo con algo, al fin y al cabo ya no podía bastar con decir que había sido un error, una equivocación, un caso fortuito o que simplemente no había ocurrido. [...] Incluso así les dije lo que quería: que nunca empezamos una nueva vida sino que seguimos viviendo la misma de siempre. Yo había dado unos pasos y no otros, y puedo decir que dentro de mi propio destino siempre había actuado con honradez" [pág. 235].

"Incluso allá, al lado de las chimeneas había habido, entre las torturas, en los intervalos de las torturas algo que se parecía a la felicidad" [pág. 235].

dilluns, 10 de juliol del 2023

No y yo

 de Vigan, Delphin, No y yo

(títol original: No et moi, trad. Juan Carlos Durán, 2007)



"Cuando era pequeña, quería ser un semáforo, en el mayor cruce que existiera, creía que no había nada más digno, más respetable, que regular la circulación, pasar del rojo al verde y del verde al rojo para proteger a la gente" [pág. 39].

"Ahora sé de una vez por todas que no se pueden borrar las imágenes, ni menos aún las grietas invisibles que surgen en el fondo del vientre, esas que no se borran, ni las evocaciones ni los recuerdos que despiertan cuando cae la noche o por la mañana temprano, que no se borra el eco de los gritos y, aún menos, el del silencio" [pág, 44-45]. 

"La mujer del bar de enfrente recogió al perro de Mouloud. Uno sí puede llevarse los perros a casa, pero a los sin techo no [...]
"Somos capaces de enviar aviones supersónicos y cohetes al espacio, de identificar a un criminal a partir de un cabello o de una minúscula partícula de piel, de crear un tomate que se conserva tres semanas en el frigirífico sin una arruga, de almacenar en un chip microscópico miles de millones de datos. Somos capaces de dejar morir a gente en la calle" [pág.70]. 

"- Se dice por ahí que la gente que está en la calle está rota. Al cabo de un tiempo, ya no pueden vivir normalmente.

- Me da igual lo que digan.

- Lo sé, pero...

- El problema son los peros, precisamente, pero con los peros no se hace nunca nada.

- Eres pequiñita y muy grande, Pepita, y tienes razón" [pág. 105].

"Entonces pensé en los adverbios y las conjunciones que indican una ruptura en el tiempo (de pronto, de golpe), una oposición (sin embargo, no obstante, a pesar de que) o una concesión (mientras, incluso si, aunque), solo podía pensar en eso, intentaba enumerarlos en mi cabeza, hacer un inventario, no podía decir nada, nada de nada, porque a mi alrededor todo se desvanecía, las paredes y la luz.

Entonces pensé que la gramática lo había previsto todo, los desengaños, las derrotas y los marrones en general" [pág. 156].


divendres, 24 de juny del 2022

Alguien a quien conoces

 Shari Lapena, Alguien a quien conoces

(títol original: Someone We Know, traduït per Martín Schifino, 2021)



«Olivia nota tensión en la voz de Glenda. Últimamente todas parecen tensas cuando hablan de sus hijos. Antes no era así. Se sentaban cerca de la piscina para niños, charlaban y reían, con la serenidad de quien supone que sus hijos van a ser inteligentes, hermosos y sensatos. Los padres siempre parecen hacerse una idea demasiado optimista del talento y el futuro de sus hijos cuando son pequeños, piensa Olivia; tal vez así es como logran seguir adelante» [pàg. 137].


dilluns, 30 de març del 2020

Celia en la revolución

Fortún, Elena, Celia en la revolución
[1a reimpresión marzo 2016]


La novela de Fortún se publicó en 1987 en Aguilar, la editorial que había editado todas las entregas de Celia antes y después de la guerra, y lo que sucedió con este libro fue misteriosísimo, un caso único. Apenas publicado, desapareció de las librerías y únicamente en el mercado de viejo ha ido apareciendo desde entonces, con cuentagotas, algún que otro ejemplar, siempre a precios fabulosos, de todo punto infrecuentes en un libro reciente, lo que habla de su carácter excepcional》[Pàg. 9, pròleg d'Andrés Trapiello].

《¡Esto es la revolución! Yo me había figurado las revoluciones con muchedumbres aullando por las calles, hombres subidos a los árboles y  las farolas pidiendo cabezas; banderas y oradores que gesticulan en los balcones... Tal vez todo eso lo he visto en algún cuadro de la revolución de Francia... Aquí hay silencio, polvo, suciedad, calor y hombres que ocupan el tranvia con fusiles al hombro... pero que en lugar de atacar parece que nos defienden de un enemigo misterioso y oculto bajo la tierra... No se trabaja en las edificaciones ni en las obras de la calle... tal vez tampoco se trabaje en las fábricas... Los obreros se han ido a la sierra a luchar contra los fascistas o andan por las calles con el fusil preparado. ¿Quiénes son los que por las noches fusilan? Y ¿a quién fusilan?》[Pàg. 58]

《-¡Vamos mujer! ¿Estás llorando? ¡Mujer! Te aseguro que yo no era yo... ¡Si soy incapaz de matar a una mosca! ¡Más veces tengo salvadas mariposas calentándolas al sol sobre la palma de la mano! Es eso... es el salvaje que llevamos dentro... el contagio... la honrilla de que no le crean a uno un blandengue... ¡Mujer! ¡A ver si me vas a tomar rabia ahora!... Aunque a veces yo  me la tengo por haber sido capaz de hacer una cosa como esa... pero más rabia tengo al que tuvo la culpa de todo... ¡A ese sí! ¡A ese lo fusilaba ahora mismo sin que me temblara la mano!
》-¡Tal vez no era el obispo el que fusilasteis!
》-Tal vez. ¡Cualquiera sabe! Para el caso es igual... era un pobre hombre, y pobres mujeres y pobes hombres...》 [Pàg. 182 ].

《Hay luna estas noches y la ciudad, indefensa y blanca, se ofrece a la muerte en silencio... 
¡Qué horror, Dios mío!... A veces me escurro entre los dos colchones de la cama, pero, ¿qué adelantaré con ello si se hunde la casa sobre mí? Es este el tercer piso y hay dos encima...》[Pàg. 239 ]. 

《-¡Chica, qué tipo! Pero ¿tú estás segura de que éste es tu jardinero?
》-Claro... Juan García.
》-Pues yo juraría que era un título de Castilla. El Duque de Alba no nos hubiera hecho los honores en la mesa con más elegancia. ¿Te has fijado cómo nos servía el vino? ¡Es magnífico...! y luego, esta conversación literario-filosófica que había comenzado...
》-Es un caso de adaptación al medio...
》-¿Qué adaptación? ¡Superación...! Es un caso único...
》Fifina se queda pensativa y luego me pregunta:
》-¿Y este hombre no piensa escapar?
》-Parece que no...
》-Pues Franco lo fusila en cuanto entre...[Pàg. 334 ].

diumenge, 4 de març del 2018

Em vaig casar amb un comunista

Roth, Philip, Em vaig casar amb un comunista
(títol original: I Married a comunist, 1998, trad. Xavier Pàmies)


«"En la societat", ens ensenyava el senyor Ringold, "pensar és la transgressió més gran de totes". "El pensament crític", afegia, picant la taula amb els nusos dels dits per recalcar cada síl·laba, "és la subversió màxima"» [pàg. 11].

«Només sabeu que en Hitler ha començat alguna cosa. Només sabeu que la junta de reclutamentus ha cridat. ¿Sabeu què crec? Que repetiríeu tot el que han fet els alemanys si fóssiu al seu lloc. Trigaríem una mica més a arribar-hi pel que té de democràtica la nostra societat, però acabaríem sent completament feixistes, amb dictador inclòs, arrossegats pels qui escupen les mateixes estupideses que escopiu vosaltres» [pàg. 65].

«I la idea de la cabanya, al capdavall, no és original de l'Ira, sinó que té una història. És de Rousseau. És de Thoreua. El lenitiu de la cabanya primitiva; el lloc on quedes reduït a l'essència de tu mateix, on retornes -encara que no sigui el lloc d'on véns- per purificar-te i exonerar-te de la lluita; el lloc on et desvesteixes i et desprens del uniformes que has portat i les disfresses que t'has posat, on abandones el baldament i la rancúnia, la contemporització amb el món i la confrontació amb el món, la manipulació que fas del món i el maltractament que en reps» [pàg. 95].

«Li vaig dir que s'ho mirés des de l'òptica darwinista: la ràbia t'ha de fer eficaç; aquesta és la funció que té de cara a la supervivència. És per això que serveix la ràbia; però, si et fa ineficaç, fuge'n com de la pesta» [pàg. 101].

«¿Oi que cada família infeliç és infeliç a la seva manera? Doncs jo em limito a descriure't de quina manera és infeliç aquella família» [pàg. 111].

«Hauria volgut dir-li: "Estàs pendent de l'amenaça que no és. El que a tu t'amenaça no és el capitalisme imperialista, ni els teus actes públics, sinó la teva vida privada. Sempre ha sigut així i sempre ho serà» [pàg. 112].

«El respecte i l'estimació que l'Ira sentia per en Horace Bixton em va fer veure, tot i la meva joventut, que existia un món senzill de gent senzilla i satisfaccions senzilles al qual l'Ira hauria pogut pertànyer i on totes les seves passions enceses, tot allò de què estava dotat (mal dotat) per envestir contra la societat s'hauria pogut adreçar i fins i tot pacificar. Potser amb un fill traçut com en Frank de qui sentir-se orgullós i una dona que sabia caçar i cuinar un esquirol; potser apropiant-se aquesta mena de coses properes, com ara saber-se fer ell mateix la carn; potser portant un granota i una gorra caqui i escoltant com refilen els ocells... Però potser ni tan sols així; potser viure, com en Horace, sense cap gran enemic, hauria resultat per a l'Ira una vida encara més difícil de passar del que ja ho era» [pàg. 246].

«Quan em faig la pregunta de com he arribat on sóc, la resposta em sorprèn: "Escoltant"» [pàg. 274].

«D'aquella habitació se'n treia una impressió clara: la relació entre llibertat i disciplina, la relació entre llibertat i solitud, la relació entre llibertat i càstig» [pàg. 280].

«Quan qui coneixes és un individu que està dominat per una sola idea, que respon d'aquella idea i prou i veu de forma quasi matemàtica què ha de fer per seguir una vida honrada, llavors penses com vaig pensar jo: Aquest és el meu món!» [pàg. 290].

«Li vaig dir que havia passat tota la vida esperant-se que esclatés la guerra de classes, i que havia acabat tenint lloc ni més ni menys que a la sala d'estar de casa seva» [pàg. 318]. 

«Però és així sempre: quan la tragèdia humana s'ha consumat, es deixa a les mans dels periodistes perquè la banalitzin i la converteixin en espectacle» [pàg. 348].

«Guarda't de la utopia de l'aïllament; guarda't de la utopia de la cabanya al bosc, del refugi contra la ràbia i la pena; de la solitud inexpugnable. Així va acabar l'Ira; i molt abans del dia que caigués mort» [pàg. 387].

«- Tot és error; ¿és això, el que vol dir?-vaig dir jo-. Existeix l'error i prou. És l'essència d'aquesta vida. Ningú troba el seu lloc a la vida; la vida consisteix en això.» [pàg. 392].
   


dijous, 3 de desembre del 2015

Matar al padre

Nothomb, Amélie, Matar al padre
Barcelona, Anagrama, 2013
(Títol original Tuer le père, 2011)


«- El objetivo de la magia es lograr que otro llegue a dudar de la realidad.
»Joe asintió.
»- Así pues -continuó Norman-, la magia es para los demás, no para uno mismo.» (pàg. 27).

«Los sabios afirman que nada tiene sentido. Los enamorados poseen una sabiduría más profunda que la de los sabios. El que ama no duda ni por un instante del sentido de las cosas» (pàg. 31)

«Me adora igual que un chaval de quince años adora a su padre. O sea, siente deseos de matarme» (pàgs. 35-36).

«Podía apreciarse en su forma hierática de estar, el uno junto al otro, como un rey y una reina de la época micénica, sin intercambiar más que su belleza y su majestuosidad. La fascinación que emanaba de la yuxtaposición de aquellos dos seres soberbios les confería la categoría de tótems» (pàg. 46).

«El espíritu carece de peso y de cifras, es innombrable. Hacer malabarismos disfraza la materia de espíritu y le confiere a ésta las propiedades de aquél» (pàg. 76).

«Es el combate sin vencedor entre Dionisio y Apolo, la contínua alternancia del peligro y del dominio, de la locura y la inteligencia, del deseo y de la plenitud» (pàg. 78)

«Nadie vive la totalidad de su cuerpo como los grandes bailarines» (pàg. 81).