Les gratituds

 De Vigan, Delphine, Les gratituds

(títol original: Les gratitudes; trad. Jordi Martín Lloret, 2019). 

"T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies? Gràcies per la sal, per la porta, per la informació. 
Gràcies pel canvi, pel pa, pel paquet de tabac.
Gràcies de cortesia, per convenció social, automàtics, mecànics. Quasi buits. 
A vegades omesos.
A vegades exageradament subratllats: Gràcies a tu. Gràcies per tot. Mil gràcies. 
Moltíssimes gràcies. 
Gràcies professionals: Gràcies per la resposta, per l'atenció, per la col·laboració.
T'has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debó? Un gràcies de veritat. L'expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement. del teu deute.
A qui?
Al professor que et va guiar cap als llibres? Al noi que va intervenir el dia que et van agredir pel carrer? Al metge que et va salvar la vida? 
A la vida mateixa?" [pàgs. 11-12]. 

"Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. Les molt molt velles, les mitjanament velles, les no tan velles, i a vegades em venen ganes de preguntar-los: encara us acaricia algú? Us abraça algú? Quant fa que una altra pell no entra en contacte amb la vostra?

Quan m'imagino de gran, de molt gran, quan m'intento veure d'aquí a quaranta o cinquata anys, el que sembla més dolorós, més insoportable, és la idea que ja ningú no em toqui. La desaparació progressiva o brusca del contacte físic" [pàg. 95]. 

"Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l'absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d'ahir i amb els d'avui. Amb les confidències. 

I amb la por de morir.

Això forma part de la meva feina.

Però el que no em deixa de sorprendre, el que m'al·lucina fins i tot, el que -encara avui, després de més de deu anys de pràctica- em talla l'alè a vegades, és la perennitat dels dolors d'infantesa. Una empremta ardent, incandescent, malgrat els anys. Que no s'esborra" [pàg. 114].

"Envellir és aprendre a perdre.

Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig. 

I ja no hi ha res més a la columna dels beneficis" [pàg. 128].

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, tot i que molt trista, sobre el dolor d'envellir i els afers pendents.  

No y yo

 de Vigan, Delphin, No y yo

(títol original: No et moi, trad. Juan Carlos Durán, 2007)

"Cuando era pequeña, quería ser un semáforo, en el mayor cruce que existiera, creía que no había nada más digno, más respetable, que regular la circulación, pasar del rojo al verde y del verde al rojo para proteger a la gente" [pág. 39].

"Ahora sé de una vez por todas que no se pueden borrar las imágenes, ni menos aún las grietas invisibles que surgen en el fondo del vientre, esas que no se borran, ni las evocaciones ni los recuerdos que despiertan cuando cae la noche o por la mañana temprano, que no se borra el eco de los gritos y, aún menos, el del silencio" [pág, 44-45]. 

"La mujer del bar de enfrente recogió al perro de Mouloud. Uno sí puede llevarse los perros a casa, pero a los sin techo no [...]

"Somos capaces de enviar aviones supersónicos y cohetes al espacio, de identificar a un criminal a partir de un cabello o de una minúscula partícula de piel, de crear un tomate que se conserva tres semanas en el frigirífico sin una arruga, de almacenar en un chip microscópico miles de millones de datos. Somos capaces de dejar morir a gente en la calle" [pág.70]. 

"- Se dice por ahí que la gente que está en la calle está rota. Al cabo de un tiempo, ya no pueden vivir normalmente.

- Me da igual lo que digan.

- Lo sé, pero...

- El problema son los peros, precisamente, pero con los peros no se hace nunca nada.

- Eres pequiñita y muy grande, Pepita, y tienes razón" [pág. 105].

"Entonces pensé en los adverbios y las conjunciones que indican una ruptura en el tiempo (de pronto, de golpe), una oposición (sin embargo, no obstante, a pesar de que) o una concesión (mientras, incluso si, aunque), solo podía pensar en eso, intentaba enumerarlos en mi cabeza, hacer un inventario, no podía decir nada, nada de nada, porque a mi alrededor todo se desvanecía, las paredes y la luz.

Entonces pensé que la gramática lo había previsto todo, los desengaños, las derrotas y los marrones en general" [pág. 156].