Les gratituds

 De Vigan, Delphine, Les gratituds

(títol original: Les gratitudes; trad. Jordi Martín Lloret, 2019). 

"T'has demanat mai quants cops al dia deies gràcies? Gràcies per la sal, per la porta, per la informació. 
Gràcies pel canvi, pel pa, pel paquet de tabac.
Gràcies de cortesia, per convenció social, automàtics, mecànics. Quasi buits. 
A vegades omesos.
A vegades exageradament subratllats: Gràcies a tu. Gràcies per tot. Mil gràcies. 
Moltíssimes gràcies. 
Gràcies professionals: Gràcies per la resposta, per l'atenció, per la col·laboració.
T'has demanat mai quantes vegades a la vida havies dit gràcies de debó? Un gràcies de veritat. L'expressió de la teva gratitud, del teu reconeixement. del teu deute.
A qui?
Al professor que et va guiar cap als llibres? Al noi que va intervenir el dia que et van agredir pel carrer? Al metge que et va salvar la vida? 
A la vida mateixa?" [pàgs. 11-12]. 

"Quan vaig a veure la Michka, observo les residents. Les molt molt velles, les mitjanament velles, les no tan velles, i a vegades em venen ganes de preguntar-los: encara us acaricia algú? Us abraça algú? Quant fa que una altra pell no entra en contacte amb la vostra?

Quan m'imagino de gran, de molt gran, quan m'intento veure d'aquí a quaranta o cinquata anys, el que sembla més dolorós, més insoportable, és la idea que ja ningú no em toqui. La desaparació progressiva o brusca del contacte físic" [pàg. 95]. 

"Soc logopeda. Treballo amb les paraules i amb el silenci. Les coses que no es diuen. Treballo amb la vergonya, amb el secret, amb els penediments. Treballo amb l'absència, amb els records desapareguts, i amb aquells que ressorgeixen, darrere un nom, una imatge, un perfum. Treballo amb els dolors d'ahir i amb els d'avui. Amb les confidències. 

I amb la por de morir.

Això forma part de la meva feina.

Però el que no em deixa de sorprendre, el que m'al·lucina fins i tot, el que -encara avui, després de més de deu anys de pràctica- em talla l'alè a vegades, és la perennitat dels dolors d'infantesa. Una empremta ardent, incandescent, malgrat els anys. Que no s'esborra" [pàg. 114].

"Envellir és aprendre a perdre.

Encaixar, cada setmana o gairebé, una deficiència nova, una alteració nova, un dany nou. Això és el que veig. 

I ja no hi ha res més a la columna dels beneficis" [pàg. 128].

Valoració: 5/5. Preciosa novel·la, tot i que molt trista, sobre el dolor d'envellir i els afers pendents.  

Baumgartner

 Auster, Paul, Baumgartner

(títol original: Baumgartner, trad. Ernest Riera, 2024)

"Viure és sentir dolor, va dir-se, i viure amb por al dolor és refusar de viure" [pàg. 70].

"Aquest és el poder de la imaginació, es diu. O, simplement, el poder dels somnis. De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Baumgartner s'ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni" [pàg. 82]. 

"Tecumseh va lluitar per la bona causa. I això és tot és tot el que et demanaré, fill meu acabat de néixer, en les primeres hores del teu llarg viatge per convertir-te en un home que pot pensar i actuar i prendre part en el món... només això, i res més: que lluitis per la bona causa" [pàg. 155]. 

"És clar que en tenia, d'elecció. Tothom té elecció, i la que va fer el seu pare no era necessàriament l'opció equivocada, tot i que el va deixar amargat la resta de la seva vida, però si hagués près l'opció contrària i hagués fugit per esdevenir un professor d'història o un advocat o un cercabregues eixelebrat, segurament s'hauria torturat tota la resta de la seva vida pel pecat imperdonable d'ahver deixat la seva família a l'estacada en el moment de necessitat més gran, cosa que indicaria que no hi havia una elecció encertada o una d'equivocada, tan sols dues eleccions encertades que al final haurien acabat malament totes dues" [pàg. 161].

"... cosa que per en Baumgartner tan sols demostrava, per trilionèssima vegada en la història de la humanitat, que tots depenem els uns dels altres i que cap persona, ni tan sols la més aïllada entre nosaltres pot sobreviure sense l'ajuda dels altres. Com en el cas d'en Robinson Crusoe, que hauria mort si en Divendres no hagués aparegut per rescatar-lo" [pàg. 178].

"¿Un esdeveniment ha de ser cert per tal de ser acceptat com a cert, o la fe en la veritat d'un esdeveniment ja el converteix en vertader, encara que la cosa que suposadament va passar, de fet, no va passar? ¿I si, malgrat els teus intents per descobrir si l'esdeveniment va tenir lloc o no, arribes a un impàs d'incertesa i no pots estar segur de si la història que algú et va explicar a la terrassa d'un cafè a la ciutat d'Ivano-Frankivsk, a l'oest d'Ucraïna, derivava d'un poc conegut però verificable esdeveniment històric o era una llegenda o una fanfarroneria o un rumor sense fonament que havia passat d'un pare a un fill? I encara més important: si la història resulta que és tan astoradora i tan poderosa que se't bada la boca i tens la impressió que ha canviat o augmentat o aprofindit la teva comprensió del món, importa gaire si la història és certa o no?" [pàgs. 190-191].