Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris matrimoni. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris matrimoni. Mostrar tots els missatges

diumenge, 19 d’abril del 2026

Un mal nombre

 Ferrante, Elena, Un mal nombre

[títol original: Storia del nuovo cognome; trad. Celia Filipetto, 2012]



"Desde niñas habíamos visto a nuestros padres zurrar a nuestras madres. Nos habíamos criado pensado que un desconocido no debía rozarnos siquiera, pero que nuestro padre, nuestro novio y nuestro marido podían darnos bofetadas cuando quisieran, por amor, para educarnos, para reeducarnos. Por lo tanto, desde que Stefano no era el odioso Marcello sino el joven al que había dicho querer muchísimo, el joven con el que se había casado y con el que había decidido vivir para siempre, debía asumir hasta el fondo la responsabilidad de su elección. Sin embargo, no todo cuadraba. A mis ojos, Lila era Lila, no una mujer cualquiera del barrio. Tras recibir un sopapo del marido, nuestras madres no adoptaban esa expresión de tranquilo desprecio que mostraba ella. Se desesperaban, lloraban, se enfrentaban a su hombre con cara de pocos amigos, lo criticaban a sus espaldas y, pese a todo, quien más quien menos, seguían apreciándolo (mi madre, por ejemplo, admiraba sin medias tintas los tejemanejes marrulleros de mi padre). Pero Lila exhibía una sumisión sin respeto [pág. 61].

"-Solo era cuestión de dinero, Lila. Hoy todo ha cambiado, eres mucho más hermosa que la muchacha vestida de verde.
Pero pensé: No es cierto, estoy mintiendo. Había algo malvado en la desigualdad, y ahora lo sabía. Actuaba en profundidad, cavaba más allá del dinero. No bastaban la caja registradora de las dos charcuterías y tampoco la de la fábrica de zapatos o la de la tienda de zapatos para ocultar nuestros orígenes. Lila misma, aunque hubiera sacado del cajón más dinero del que ya sacaba, aunque hubiese sacado millones, treinta o incluso cincuenta, no lo habría conseguido. Me había dado cuenta y, por fin, había algo que sabía mejor que ella; no lo había aprendido en aquellas calles, sino en la puerta del colegio, al observar a la chica que iba a buscar a Nino. Ella era superior a nosotras, así, sin proponérselo. Y eso resultaba insoportable" [pág. 147].

"-Siempre tengo que demostrar que puedo ser mucho mejor. -Y añadió sombría-: Cuando abrimos esta tienda, Stefano me enseñó cómo engañar con el peso; yo, al principio, le grité: Eres un ladrón, es así como ganas dinero; después no supe resistirme, le demostré que había aprendido y enseguida me inventé mis propios trucos para engañar y se los enseñé, y siempre se me ocurren otros nuevos; os engaño a todos, engaño en el peso y en mil cosas más, engaño al barrio, no te fíes de mi, Lenù, no te fíes de lo que hago y digo" [pág. 169].

"Nosotras, las chicas, cuando un tipo no se fijaba mucho en nosotras, solíamos decir que no era hombre. ¿Lo era Enzo o no lo era? Yo no entendía nada de ciertas interioridades oscuras de los varones, ninguna de nosotras entendía nada, de manera que ante cualquiera de sus manifestaciones confusas recurríamos a aquella fórmula. Algunos como los Solara, como Pasquale, como Antonio, como Donato Sarratore, incluso como Franco Mari, mi novio de la Escuela Normal, nos querían con las más variadas tonalidades -agresivas, sumisas, despistadas, atentas- pero nos querían sin lugar a duda. Otros como Alfonso, como Enzo, como Nino, eran -según tonalidades asimismo variadas- de un comedimiento distante, como si entre nosotras y ellos hubiese un muro y el esfuerzo por escalarlo fuera tarea nuestra [pág. 431]. 

"Dimos un largo paseo. Nos besamos, nos abrazamos en el paseo a orillas del Arno, le pregunté, medio en serio medio en broma si quería colarse en mi habitación. Dijo que no con la cabeza, me besó otra vez con pasión. Entre él y Antonio había bibliotecas enteras, pero se parecían" [pág. 512].

Valoració: 5/5. Ferrante no decepciona. Entres de ple en l'univers dels barris populars de Nàpols. Estimes els seus personatges, els veus, gairebé els tens a tocar. 


dimarts, 19 d’agost del 2025

L'Últim tren

 Roca, Maria Mercè, L'Últim tren

(Barcelona, Columna, 2003)


"Perquè els clients sempre s'acaben confessant. Saps de què parlen? Doncs de solituds, de l'orgull ferit, de batalles, perdudes o guanyades, que deixen totes el mateix mal gust; parlen de l'amor que els ha faltat, del que han donat, de gelosies que no els deixen viure, de remordiments que a vegades vénen de molt lluny... Però la majoria m'acaben explicant sempre la sensació que tenen d'haver deixat que se'ls escapés la vida. Com si, immòbils a l'andana, haguessin deixat passar un tren que era l'últim" [pàgs. 39-40]. 

"Perquè arriba un moment que ja no sé si ser just vol dir tenir pietat o tenir compassió. Més aviat avui em sembla que vol dir ser inclement" [pàg. 64]. 

"Jo no hi entenc però penso que les paraules ho emboliquen una mica tot, perquè no volen dir mai exactament el mateix per a tothom, tenen poders ocults i estan carregades de la memòria i els sentiments de cada u" [pàg. 85].

Valoració: Bona novel·la, que es llegeix en un tres i no res. 

dijous, 11 de juliol del 2024

Baumgartner

 Auster, Paul, Baumgartner

(títol original: Baumgartner, trad. Ernest Riera, 2024)



"Viure és sentir dolor, va dir-se, i viure amb por al dolor és refusar de viure" [pàg. 70].

"Aquest és el poder de la imaginació, es diu. O, simplement, el poder dels somnis. De la mateixa manera que una persona es pot transformar pels esdeveniments imaginaris relatats en una obra de ficció, en Baumgartner s'ha transformat gràcies a la història que es va explicar a ell mateix en el somni" [pàg. 82]. 

"Tecumseh va lluitar per la bona causa. I això és tot és tot el que et demanaré, fill meu acabat de néixer, en les primeres hores del teu llarg viatge per convertir-te en un home que pot pensar i actuar i prendre part en el món... només això, i res més: que lluitis per la bona causa" [pàg. 155]. 

"És clar que en tenia, d'elecció. Tothom té elecció, i la que va fer el seu pare no era necessàriament l'opció equivocada, tot i que el va deixar amargat la resta de la seva vida, però si hagués près l'opció contrària i hagués fugit per esdevenir un professor d'història o un advocat o un cercabregues eixelebrat, segurament s'hauria torturat tota la resta de la seva vida pel pecat imperdonable d'ahver deixat la seva família a l'estacada en el moment de necessitat més gran, cosa que indicaria que no hi havia una elecció encertada o una d'equivocada, tan sols dues eleccions encertades que al final haurien acabat malament totes dues" [pàg. 161].

"... cosa que per en Baumgartner tan sols demostrava, per trilionèssima vegada en la història de la humanitat, que tots depenem els uns dels altres i que cap persona, ni tan sols la més aïllada entre nosaltres pot sobreviure sense l'ajuda dels altres. Com en el cas d'en Robinson Crusoe, que hauria mort si en Divendres no hagués aparegut per rescatar-lo" [pàg. 178].

"¿Un esdeveniment ha de ser cert per tal de ser acceptat com a cert, o la fe en la veritat d'un esdeveniment ja el converteix en vertader, encara que la cosa que suposadament va passar, de fet, no va passar? ¿I si, malgrat els teus intents per descobrir si l'esdeveniment va tenir lloc o no, arribes a un impàs d'incertesa i no pots estar segur de si la història que algú et va explicar a la terrassa d'un cafè a la ciutat d'Ivano-Frankivsk, a l'oest d'Ucraïna, derivava d'un poc conegut però verificable esdeveniment històric o era una llegenda o una fanfarroneria o un rumor sense fonament que havia passat d'un pare a un fill? I encara més important: si la història resulta que és tan astoradora i tan poderosa que se't bada la boca i tens la impressió que ha canviat o augmentat o aprofindit la teva comprensió del món, importa gaire si la història és certa o no?" [pàgs. 190-191].  



divendres, 19 de gener del 2024

dimecres, 1 de novembre del 2023

Aquest deu ser el lloc

 O'Farrell, Maggie, Aquest deu ser el lloc

(títol original: This Must Be the Place, trad. Marc Rubió, 2017)


"També penso -i això se m'caba d'acudir- i és possible que em casés amb la meva primera dona com a reacció a la Nicola (no pas per despit, una expressió que no m'agrada per a una situació així: sens dubte els homo sapiens som uns éssers més complexos i sensibles que això, sens dubte les nostres tries depenen de matisos més subtils). Jo sempre havia pensat que el matrimoni era en certa manera una reacció a la mort de la meva mare: vaig buscar-hi estabilitat, solidesa, evasió, però ara em pregunto si no va tenir alguna cosa a veure amb la meva separació de la Nicola" (pàg. 233).
"Va rebre una pila de cartes d'en Paul, algunes amb dos mesos de retard, retingudes en alguna de les misterioses xarxes que hi ha en època de guerra; en va llegir unes quantes; les altres les va guardar a la caixa de llautó que tenia sota el llit. Va estar hores tancada al lavabo, fins que el seu germà va donar cops a la porta perquè el deixés entrar, per l'amor de Déu, tinc una urgència. I a la biblioteca va dur a terme una recerca sobre l'amor a primera vista. La Teresa no era una romàntica" (pàg. 270).

"En Calvin li inspira gelosia i pena simultàniament. Ell encara la té, aquesta plenitud, aquesta energia. Ara és allà al llit elàstic, amb els cinc sentits posats en el llit elàstic, i no el preocupa res més, no pensa: ¿però ara què? O: ¿i si? Li inspira pena perquè ara sap que això se li acabarà. Haurà de perdre unes quantes pells; es despertarà algun dia amb unes ulleres noves, invisibles" (pàg. 452).


dijous, 21 de setembre del 2023

Estiu

 Wharton, Edith, Estiu

(títol original: Summer, trad. Núria Parés Sellarès, 1917)



"La Charity sabia que el que havia passat en aquella horrible nit no tornaria a passar. S'adonava que, així com havia menyspreat el senyor Royall des de llavors, ell es menyspreava encara més a si mateix. Si havia demanat la presència d'una dona a la casa, no era tant per protegir-se sinó per humiliar-lo a ell. No necessitava ningú que la defensés: l'orgull humiliat del senyor Royall era la protecció més segura" [pàgs. 30-31].

"En si mateixa, aquesta indiferència no era particularment significativa, ja que el senyor Royall, igual que la majoria dels seus conciutadans, es limitava a acceptar els esdeveniments amb passivitat, com si hagués arribat a la conclusió que cap habitant de North Dormer podia tenir l'esperança de modificar-los. Però per a la Charity, que es trobava en un estat d'exaltació apassionada, hi havia alguna cosa inquietant en aquell silenci. Era gairebé com si en Lucius Harney no hagués format mai part de les seves vides: la impertorbable indiferència del senyor Royall semblava que el relegués al domini de la irrealitat" [pàg. 72]. 






divendres, 24 de juny del 2022

Alguien a quien conoces

 Shari Lapena, Alguien a quien conoces

(títol original: Someone We Know, traduït per Martín Schifino, 2021)



«Olivia nota tensión en la voz de Glenda. Últimamente todas parecen tensas cuando hablan de sus hijos. Antes no era así. Se sentaban cerca de la piscina para niños, charlaban y reían, con la serenidad de quien supone que sus hijos van a ser inteligentes, hermosos y sensatos. Los padres siempre parecen hacerse una idea demasiado optimista del talento y el futuro de sus hijos cuando son pequeños, piensa Olivia; tal vez así es como logran seguir adelante» [pàg. 137].


diumenge, 8 d’abril del 2018

Persuasion

Austen, Jane, Persuasion
(1818)


«The worst of Bath was the number of its plain women. He did not mean that there were  no pretty women, but the number of the plain was out of all proportion. He had frequently observed, as he walked, that one handsome face would be followed by thirty, or five-and-thirty frights; and once, as he had stood in a shop in Bond Street, he had counted eighty-seven women go by, one after another, without there being a tolerable face among them» [pàg. 108].

«"My idea of good company, Mr Elliot, is the company of clever, well-informed people, who have a great deal of conversation -that is what I call good company". "You are mistaken," said he gently, "that is not good company, that is the best. Good company requires only birth, education and manners, and with regard to education is not very nice. Bith and good manners are essential, but a little learning is by no means a dangerous tihng in good company -on the contrary, it will do very well. My cousin, Anne, shakes her head. She is not satisfied. She is fastidious. My dear cousin"» [pàgs. 114-115].

«"Indeed, Mrs Smith, we must not expect to get real information in such a line. Facts or opinions which are to pass through the hands of so many, to be misconceived by folly in one and ignorance in another, can hardly have much truth left"» [pàg. 158].


dissabte, 29 d’octubre del 2016

La llei del menor

MCEWAN, IAN, La llei del menor; Barcelona, Anagrama, 2016.

(Títol original: The Children Act, 2014)


«- Hem rebut una trucada de l’advocat de l’hospital Edith Cavell de Wandsworth. Necessiten practicar una transfusió urgent a un pacient de càncer, un noi de disset anys. Tant ell com els seus pares s’hi oposen. I a l’hospital li agradaria...
»- Per què s’hi oposen?
»- Són testimonis de Jehovà, senyoria.
»- D’acord». (pàg. 42)

«Semblava impossible que la persona que coneixia més a fons pogués arribar a ser tan cruel» (pàg. 90).