Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irlanda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Irlanda. Mostrar tots els missatges

divendres, 7 de novembre del 2025

Gent normal

 Rooney, Sally, Gent normal

(títol original: Normal people, trad. Ernest Riera, 2018).



"L'any passat la Marianne es va discutir amb el professor d'Història, el senyor Kerrigan, perquè la va enxampar mirant per la finestra durant la classe; cap dels seus companys li va fer costat. A ella li semblava una bogeria tan evident, haver-se de posar una disfressa cada matí i que la fessin anar en ramat tot el dia per l'interior d'un edifici enorme, i que ni tan sols se li permetés mirar cap on ella volia, fins i tot el moviment dels seus ulls quedava sotmès a la jurisdiscció de les regles de l'institut, No aprendràs res si t'estàs tota l'estona mirant per la finestra, li va dir el senyor Kerrigan" [pàg. 25].

"Per a ell, la beca és un fet material enorme, com unn creuer gegant que ha aparegut del no-res, i tot d'una pot fer uns postgrau gratuïtament, si vol, i viure a Dublín gratis, i no tornar a pensar mai més en el lloguer fins que acabi l'universitat. Tot d'una es pot passar una tarda a Viena mirant-se L'art de la pintura de Vermeer, i a fora fa calor, i si vol, després es pot pagar un got de cervesa barata ben fresca. És com si una cosa que tota la vida havia donat per suposat que era només un decorat s'hagués descobert que era real: les ciutats estrangeres existeixen, i les obres d'art famoses, i les xarxes subterrànies de metro, i les restes del mur de Berlín. Això són els diners, la substància que fa que el món sigui real. És una cosa tan corrupta i tan sexi alhora" [pàg. 186].

"Jauen de costat sota el cobrellit. En Connell és conscient que ara, si volgués, podria follar amb ella. Ella no ho explicaria a ningú. En Connell ho troba extranyament reconfortant, i es permet pensar com aniria. Ei, li diria en veu baixa. Estira't d'esquena, d'acord? I ella s'estiraria d'esquena, obedient. Hi ha tant secrets entre les persones. Quina mena de persona seria ell, si passés això? Algú molt diferent? O exactament la mateixa persona, ell mateix, sense cap diferència en absolut?
Al cap d'una estona, sent que ella diu alguna cosa que no entén. No ho he sentit, diu ell. 
No sé què em passa, diu la Marianne. No sé per què no puc ser com la gent normal. 
La seva veu sona estranya, freda i distant, com si fos una gravació reproduïda quan ella no hi és o se n'ha anat a un altre lloc.
En quin sentit?, diu ell. 
No sé per què no puc fer que la gent m'estimi" [pàg. 208].

"Ja fa setmanes que té aquesta sensació, la sensació de bellugar-se per l'interior d'una pel·lícula protectora, de flotar com mercuri. El món exterior li toca la pell exterior, però no pas l'altra part d'ella mateixa, la interior. Per tant, sigui quina sigui la raó per la qual en Lukas ha dit "arribes d'hora", a la Marianne no li importa gens, li és completament igual.
A dalt en Lukas prepara l'equip. La Marianne es treu la gorra i la sacseja. En Lukas aixeca el cap, es torna a mirar el trípode. Ja t'hi acostumes, al temps?, pregunta. Ella penja la gorra darrere la porta i arronsa les espatlles. Es comença a treure l'abric. A Suècia tenim una dita, comenta ell. No existeix el mal temps, només la mala roba" [pàg. 217].

"Al funeral, al mes de gener, tothom havia dit que en Rob era una gran persona, plena de vida, un fill devot, i etcètera. Però també era una persona molt insegura, obsessionada amb la popularitat, i la seva desesperació l'havia fet cruel. No pas per primera vegada, la Marianne pensa que la crueltat no tan sols fa mal a la víctima, sinó també al perpetrador, i potser d'una manera més profunda i més permanent. No aprens res de gaire profund sobre tu mateix, quan et fan bullying; però quan en fas a algú altre, aprens una cosa que no pots oblidar mai" [pàg. 256].





diumenge, 13 de juliol del 2025

Sabia llegir el cel

 O'Grady, Timothy i Pyke, Steve, Sabia llegir el cel

(títol original: I could read the sky, trad. Neil Sabatés Crowley, 1997)


"Què és el que fa la pintura, independentment de l'estil? Convida al que no és allà a fer-se present. Comença amb allò que no es pot veure. Pregunteu-li a qualsevol bon pintor. Els pintors estudien les aparences per poder entendre el que hi rau al darrere. L'art visual és aquesta persecució de l'invisible" [del pròleg de John Berger, pàg. 19].

"La feina és molt dura perquè ningú no parla. Posen set tasses d'aigua a la tetera i tallen dues llesques primes de pa per a cadascú. Em donen tres patates sense mantega per sopar. Tenen un número establert per a tot el que et donen i sempre és baix" [pàgs. 68-69].

"El que sabia fer.
Jo sabia reparar xarxes. Fer un sostre de palla. Construir escales. Fer un cistell de canyís. Escanyar la pota d'una vaca. Tallar torba. Construir una paret. Aguantar tres assalts amb en Joe al ring que el pare va posar al graner. Sabia ballar sets. Sabia llegir el cel. Fabricar un barril per al verat. Arreglar camins. Construir una barca. Farcir una sella. Posar una roda a un carro. Tancar un tracte. Preparar un camp. Fer anar l'arada, el tiràs i la ventadora. Sabia llegir el mar. Disparar recte. Fer una sabata. Esquilar ovelles. Recordar poemes. Plantar patates. Llaurar i rasclar. Llegir el vent. Criar abelles. Lligar garbes. Construir un taüt. Aguantar el beure. Sabia espantar amb històries. Sabia quina cançó havia de cantar-li a una vaca quan la munyia. Sabia tocar vint-i-set cançons amb l'acordió" [pàg. 77].

"Ara ja no hi ha marxa enrere. He de collir patates i jeure de nit en aquest paller. He d'estar a Anglaterra vivint amb porcs" [pàg. 111].

 "En P.J. tanca el llibre de cop i el deixa a terra al costat del llit.
- No sé com Déu pot pensar un moment en nosaltres amb tot el que passa a l'univers -diu" [pàg. 115]. 

"- Som els immortals - diu en P.J.. Ja porta unes quantes copes-. Tenim un nom i tenim un cos. Sempre estem a la plenitud de la vida i en forma per a la feina. Cavem els túnels, col·loquem les vies i construïm les carreteres i els edificis. Però no deixem cap altre rastre. Som desconeguts i no constem enlloc. Tenims molts noms i cap és nostre. Quan ve el dolor, i el cos s'encarcara i la feina es complica, com li ha passat a en Roscoe, ens tornem joves de nou. I continuem endavant. Som com l'ampolla que no es buida mai. Som immortals.- Sèstira al llit i sospira profundament" [pàg. 124]. 

"Mentre m'espero, miro l'home i les seves arrugues al coll. Deu ser del Pakistan, de Bangladesh potser. Està immers en el seu got de cervesa i mou els llavis i parla.  Es balanceja endavant i endarrere seguint el ritme del que diu. No ho entenc. Potser resa. Potser som el mateix, ell i jo. M'inclino una mica més avall per sentir què diu, i nota la meva presència. Aixeca la mirada. Té els ulls grocs i marrons i vermells. "Tant de bo Déu destrueixi el món", diu" [pàg. 190]. 

Puntuació: llibre de gran sensibilitat i fotografies espectaculars. 4/5


dimecres, 1 de novembre del 2023

Aquest deu ser el lloc

 O'Farrell, Maggie, Aquest deu ser el lloc

(títol original: This Must Be the Place, trad. Marc Rubió, 2017)


"També penso -i això se m'caba d'acudir- i és possible que em casés amb la meva primera dona com a reacció a la Nicola (no pas per despit, una expressió que no m'agrada per a una situació així: sens dubte els homo sapiens som uns éssers més complexos i sensibles que això, sens dubte les nostres tries depenen de matisos més subtils). Jo sempre havia pensat que el matrimoni era en certa manera una reacció a la mort de la meva mare: vaig buscar-hi estabilitat, solidesa, evasió, però ara em pregunto si no va tenir alguna cosa a veure amb la meva separació de la Nicola" (pàg. 233).
"Va rebre una pila de cartes d'en Paul, algunes amb dos mesos de retard, retingudes en alguna de les misterioses xarxes que hi ha en època de guerra; en va llegir unes quantes; les altres les va guardar a la caixa de llautó que tenia sota el llit. Va estar hores tancada al lavabo, fins que el seu germà va donar cops a la porta perquè el deixés entrar, per l'amor de Déu, tinc una urgència. I a la biblioteca va dur a terme una recerca sobre l'amor a primera vista. La Teresa no era una romàntica" (pàg. 270).

"En Calvin li inspira gelosia i pena simultàniament. Ell encara la té, aquesta plenitud, aquesta energia. Ara és allà al llit elàstic, amb els cinc sentits posats en el llit elàstic, i no el preocupa res més, no pensa: ¿però ara què? O: ¿i si? Li inspira pena perquè ara sap que això se li acabarà. Haurà de perdre unes quantes pells; es despertarà algun dia amb unes ulleres noves, invisibles" (pàg. 452).