Sabia llegir el cel

 O'Grady, Timothy i Pyke, Steve, Sabia llegir el cel

(títol original: I could read the sky, trad. Neil Sabatés Crowley, 1997)

"Què és el que fa la pintura, independentment de l'estil? Convida al que no és allà a fer-se present. Comença amb allò que no es pot veure. Pregunteu-li a qualsevol bon pintor. Els pintors estudien les aparences per poder entendre el que hi rau al darrere. L'art visual és aquesta persecució de l'invisible" [del pròleg de John Berger, pàg. 19].

"La feina és molt dura perquè ningú no parla. Posen set tasses d'aigua a la tetera i tallen dues llesques primes de pa per a cadascú. Em donen tres patates sense mantega per sopar. Tenen un número establert per a tot el que et donen i sempre és baix" [pàgs. 68-69].

"El que sabia fer.

Jo sabia reparar xarxes. Fer un sostre de palla. Construir escales. Fer un cistell de canyís. Escanyar la pota d'una vaca. Tallar torba. Construir una paret. Aguantar tres assalts amb en Joe al ring que el pare va posar al graner. Sabia ballar sets. Sabia llegir el cel. Fabricar un barril per al verat. Arreglar camins. Construir una barca. Farcir una sella. Posar una roda a un carro. Tancar un tracte. Preparar un camp. Fer anar l'arada, el tiràs i la ventadora. Sabia llegir el mar. Disparar recte. Fer una sabata. Esquilar ovelles. Recordar poemes. Plantar patates. Llaurar i rasclar. Llegir el vent. Criar abelles. Lligar garbes. Construir un taüt. Aguantar el beure. Sabia espantar amb històries. Sabia quina cançó havia de cantar-li a una vaca quan la munyia. Sabia tocar vint-i-set cançons amb l'acordió" [pàg. 77].

"Ara ja no hi ha marxa enrere. He de collir patates i jeure de nit en aquest paller. He d'estar a Anglaterra vivint amb porcs" [pàg. 111].

 "En P.J. tanca el llibre de cop i el deixa a terra al costat del llit.

- No sé com Déu pot pensar un moment en nosaltres amb tot el que passa a l'univers -diu" [pàg. 115]. 

"- Som els immortals - diu en P.J.. Ja porta unes quantes copes-. Tenim un nom i tenim un cos. Sempre estem a la plenitud de la vida i en forma per a la feina. Cavem els túnels, col·loquem les vies i construïm les carreteres i els edificis. Però no deixem cap altre rastre. Som desconeguts i no constem enlloc. Tenims molts noms i cap és nostre. Quan ve el dolor, i el cos s'encarcara i la feina es complica, com li ha passat a en Roscoe, ens tornem joves de nou. I continuem endavant. Som com l'ampolla que no es buida mai. Som immortals.- Sèstira al llit i sospira profundament" [pàg. 124]. 

"Mentre m'espero, miro l'home i les seves arrugues al coll. Deu ser del Pakistan, de Bangladesh potser. Està immers en el seu got de cervesa i mou els llavis i parla.  Es balanceja endavant i endarrere seguint el ritme del que diu. No ho entenc. Potser resa. Potser som el mateix, ell i jo. M'inclino una mica més avall per sentir què diu, i nota la meva presència. Aixeca la mirada. Té els ulls grocs i marrons i vermells. "Tant de bo Déu destrueixi el món", diu" [pàg. 190]. 

Puntuació: llibre de gran sensibilitat i fotografies espectaculars. 4/5