Aquest deu ser el lloc

 O'Farrell, Maggie, Aquest deu ser el lloc

(títol original: This Must Be the Place, trad. Marc Rubió, 2017)

"També penso -i això se m'caba d'acudir- i és possible que em casés amb la meva primera dona com a reacció a la Nicola (no pas per despit, una expressió que no m'agrada per a una situació així: sens dubte els homo sapiens som uns éssers més complexos i sensibles que això, sens dubte les nostres tries depenen de matisos més subtils). Jo sempre havia pensat que el matrimoni era en certa manera una reacció a la mort de la meva mare: vaig buscar-hi estabilitat, solidesa, evasió, però ara em pregunto si no va tenir alguna cosa a veure amb la meva separació de la Nicola" (pàg. 233).

"Va rebre una pila de cartes d'en Paul, algunes amb dos mesos de retard, retingudes en alguna de les misterioses xarxes que hi ha en època de guerra; en va llegir unes quantes; les altres les va guardar a la caixa de llautó que tenia sota el llit. Va estar hores tancada al lavabo, fins que el seu germà va donar cops a la porta perquè el deixés entrar, per l'amor de Déu, tinc una urgència. I a la biblioteca va dur a terme una recerca sobre l'amor a primera vista. La Teresa no era una romàntica" (pàg. 270).

"En Calvin li inspira gelosia i pena simultàniament. Ell encara la té, aquesta plenitud, aquesta energia. Ara és allà al llit elàstic, amb els cinc sentits posats en el llit elàstic, i no el preocupa res més, no pensa: ¿però ara què? O: ¿i si? Li inspira pena perquè ara sap que això se li acabarà. Haurà de perdre unes quantes pells; es despertarà algun dia amb unes ulleres noves, invisibles" (pàg. 452).