Mary Shelley

 Mellor, Anne K., Mary Shelley. Su vida, su ficción, sus monstruos

(títol original: Mary Shelley: Her life, her fiction, her monsters. Trad: Ana Useros Martín, 2019).

"[...] Frankestein es el análisis literario más incisivo de nuestra cultura sobre la psicología del hombre "científico" moderno, sobre los peligros inherentes a la investigación científica y sobre la explotación de la naturaleza y de la mujer que lleva implícita una sociedad tecnológica. Tan profundamente sondea la psique colectiva de la era moderna que merece ser calificado de mito, a la par con los relatos más elocuentes de los dioses y las diosas de las mitologías griega y nórdica" [pág. 65]. 

"Desde un punto de vista feminista, Frankestein es un libro acerca de lo que ocurre cuando un hombre intenta gestar y parir un bebé sin una mujer" [pág. 67]. 

"Implícitamente, constrastaba lo que consideraba "buena" ciencia -la descripción detallada y reverente del funcionamiento de la naturaleza- con lo que ella consideraba "mala" ciencia, la manipulación hubrística de las fuerzas elementales de la naturaleza para servir a los fines privados del hombre. En Frankestein o el moderno Prometeo, ilustraba los males potenciales de la hubris científica y, al mismo tiempo, desafiaba los sesgos culturales inherentes a toda concepción de la ciencia y del método científico que se basaran en una definición genérica de la naturaleza en tanto femenina" [págs. 125-126].

"Los científicos del siglo XVIII en general concebían el universo como un mundo perfecto y estático, creado por un fiat divino en un único momento del tiempo. Este universo, metafóricamente representado como una Gran Cadena del Ser, manifestaba miles y mínimas gradaciones entre las especies, pero estas relaciones se consideraban fijas e immutables, incapaces de cambiar. Como insistía Linneo, el gran clasificador del siglo XVIII de todas las formas de vida vegetales conocidas, en su Systema Naturae (1735), "Nullae species novae", no pueden aparecer nuevas especies en un mundo perfecto, ordenado por la divinidad" [pág. 132]. 

"Los efectos atmosféricos de la novela, que la mayoría de sus lectores han desdeñado como poco más que los efectos especiales tradicionales de la ficción gótica, manifiestan de hecho el poder de la naturaleza de castigar a quien transgreda sus límites. Las fuerzas elementales que Víctor ha liberado lo persiguen hasta su escondite, rugen a su alrededor como las furias vengadoras.

Finalmente, la naturaleza impide que Frankestein construya un ser humano normal. Su método natural de reproducción produce un ser no natural. Su prometida es asesinada en su noche de bodas, impidiendo así la oportunidad de engendrar a sus propios hijos. La venganza de la naturaleza es absoluta: quien viola sus lugares sagrados es destruido" [pág. 173]. 

"El concepto que maneja Shelley de la familia incluye a la dama correcta como esposa e hija: la mujer ideal funciona como una criada modesta, devota y autosacrificada a las necesidades de la familia. Puesto que los escritos de Shelley alaban la reproducción ininterrumpida de la familia, ella no experimentaba ningún conflicto entre su papel como mujer y madre y su deseo de escribir. Pero es crucial entender que Mary Shelley, más explícitamente en Frankestein y Lodore, insistía en que el papel de la dama correcta y de la madre también debe ser ejecutado por hombres si se quiere que la familia sobreviva. Su caballero correcto es Horatio Saville: el ejemplo de servicio modesto, generoso, devoto a su esposa y a su familia, un tipo ideal que primero encarnó Clerval y que después renació en Gerard Neville. Si Adrian hubiera sido capaz de cumplir con sus compromisos con la conservación de la vida humana en una unión amorosa con Clara, la civilización no habría llegado a su fin con el último hombre, Lionel Verney" [pág. 282].

Valoració: 4/5. No és una biografia novel·lada, sinó un estudi monogràfic sobre la vida i les obres més importants de Shelley des d'una òptica feminista. Crida l'atenció la curiosa família (poliamorosa) que formava amb el seu marit, Percy Shelley i que, pel que podem intuir en la seva obra, ella no compartía del tot. 

 

Psicopompo

 Nothom, Amélie, Psicopompo

(títol original: Psychopompe, traducció Sergi Pàmies, 2026).

"No tardé en darme cuenta de una maravillosa obviedad: que los pájaros son individuos. Decir que el petirrojo canta bien es tan estúpido como decir que el hombre canta bien. Escuchando con atención, distinguía qué petirrojo tenía talento. Y no era solo cuestión del ejemplar. Del mismo modo que los mejores cantantes de ópera pueden no encontrarse en su mejor momento por mil razones, a un petirrojo le puede fallar el talento en un día concreto o en un momento dado" [pág. 15].

"Hasta entonces, mis intereses siempre se habían incorporado a lo que llamaba historia: la narración ininterrumpida que me contaba en secreto.
Probablemente por eso se me escapó el despertar a este mundo. Acostumbrada a contarme las aventuras de mi propia existencia, me encontré en una situación en la que las palabras no se acercaban a la percepción. Descubrir las aves fue descubrir el asombro" [pág. 26].

"En el fondo, no debería haberme sorprendido tanto. Al simbolismo le trae sin cuidado la verosimilitud. El animal que representa a Bélgica es el león. 

Sin comentarios" [pág. 49]. 

"Al anochecer, vi volar varios chotacabras orejudos. Se respiraba ritual de apareamiento: los machos batían las alas. Eso no me consoló, me salvó. Cuando una se siente incapaz de albergar un pensamiento digno de tal nombre, queda la observación: esto es lo que me enseñó mi amor por los pájaros" [pág. 58]. 

"A través de una versión, aprendí que a Hermes, el dios mensajero de pies alados, se lo podía denominar psicopompo. El psicopompo era el que acompañaba a las almas muertas en su viaje" [pág. 74].

"Rilke tenía razón, la vida siempre elige el camino más arduo" [pág. 111]. 

Valoració: 4/5. Pur estil Amélie Nothom. Novel·la amb contingut autobiogràfic, que t'acosta, a partir de la seva passió pels ocells, a moments de la seva vida marcats pel dolor i el descobriment del propi camí vital.   

La Història

 Elsa Morante, La Història
(títol original: La Storia, traducció de Marina Laboreo, 2025)

"Dels altres habitants fixos de l'alberg ara només hi havia una família, mig romana mig napolitana, i tant nombrosa per si sola que en Giuseppe Cucchiarelli l'anomenava "els Mil". Els components napolitans d'aquesta família, que s'havien quedat sense sostre la primavera d'aquell any a conseqüència dels bombardeigs de Nàpols, havien vingut a refugiar-se a casa dels parents de Roma, però aquí també s'havien quedat sense sostre. igual que els seus hospitalaris familiars, per culpa del bombardeig de juliol. "Naltros - presumien al respecte, fent broma - som un objectiu milirar". Era difícil comptarlos amb exactitud, ja que formaven una tribu fluctuant, però mai eren menys de dotze i, com que se les arreglaven entre tots, amb diverses activitats i oficis, gaudien d'una relativa prosperitat" [pàg. 213].

"En Carlo Vivaldi va ruboritzar-se, com si estigués a punt de confessar alguna cosa il·lícita: 

- Perquè jo -va proferir- no puc matar a dingú. 
- ¿No pots matar? ¿Qué vol dir aixòs? ¿Ni els alemanys? ¿I aixòs què és? ¿Una espècie de vot a l'Església?
L'interrogat va encongir-se d'espatlles:
-Jo -va declarar amb un lleu somriure gairebé despectiu- sóc ateu!
Després va clavar els ulls al rostre d'en Nino i, lletrejant amb força malgrat els llavis botits de la beguda, amb el mateix to redemptor va explicar:
-Els-meus-ideals-rebutgen-la-violència. Tot el mal ve de la violència!
-Prò ¿quina mena d'anarquista ets?
-L'autèntica anarquia no pot admetre pas la violència. L'ideal anàrquic és la negació del poder. I el poder i la violència són la mateixa cosa...
-¿I com es fa un estat anàrquic sense violència?
-L'anarquia nega l'estat... i si el mitjà ha de ser la violència, fora. El preu no compensa. Si és aixís, l'anarquia no es farà. 
-A mi, si no es fa, no m'agrada. A mi m'agraden les coses que es fan. 
-Depèn de com s'entengui l'acció -va respondre en Carlo Vivaldi, esquerp, en veu baixa. Després, obrint-se de nou, amb un ardor fix i persuasiu, va declarar-: Si el preu és trair la idea, l'objectiu ja és un fràcas de bon principi! La id

ea... la idea no és un passat ni un futur... és el present de l'acció... I la violència física la trunca des de l'arrel... La violència és el pitjor que hi ha. [pàg. 267].

"Aquest últim era el cas dels jueus. Aviat van adonar-se que ningú volia escoltar les seves històries: hi havia qui es distreia des del principi, i de qui els interrompia de seguida amb algun pretext, o fins i tot qui els evitava amb un riure nerviós, gairebé com dient: "Germà, et compadeixo. prò en aquest moment tinc altres coses a fer". De fet, les històries dels jueus no s'assemblaven a les dels capitans dels vaixells, ni a les d'Ulisses, l'heroi que retorna al seu palau. Eren figures fantasmals com els nombres negatius, alienes a tota visió natural i incapaces de suscitar ni tan sols la simpatia més banal. La gent volia apartar-los dels seus dies, com s'aparta als bojos, o els morts, de les famílies normals" [pàgs 448-449].
 

"-¿I penseu que estem disposats a tornar a l'escola?- va proseguir, parlant expressament en italià correcte, amb intenció de burlar-se de la mare-. Llatí escrit, llatí oral, història i matemàtiques... geografia... La geografia, jo, me l'estudio als llocs on vai. La Història és una broma de mal gust que s'ha d'acabar! Nosaltres farem que s'acabi! I les matemàtiques... ¿Sats quin és el numbro que més m'agrada, eh, mare? És el zero! Bella, estigues tranquil·la, allà a fora... ara vinc... Nosaltres som la generació de la violència! Un cop s'ha après el joc de les armes toca jugar! Ells tenen la il·lusió d'enganyar-nos una altra vegada... Els trucs de sempre, la feina, els tractats... les directrius... els centenaris... les escoles... les persones... l'exèrcit reial... I tot torna a ser com abans! ¿Ah, síii? ¡Pum, pum, pum!". [pàg. 528].

 "-El terme crist-va fer saber als presents, forçant la veu- no és un nom o un cognom personal: és un títol comú que designa l'home que transmet la paraula de Déu als altres, o de la consciència absoluta, que és exactament el mateix. Aquell crist, segons els documents, es deia Jesús de Nazaret, però altres vegades al llarg dels segles, crist s'ha presentat amb noms diferents, d'home o de dona (el gènere no és important per a ell), i de pell clara o fosca (adopta el primer color que se li acut), i tant a Orient com a Occident i a qualsevol clima (ha parlat en totes les llegües de Babel), ha repetit la mateixa paraula cada vegada! De fet, namés aixís Crist es reconeix: per la paraula!" [pàgs. 702-703]. 

Valoració: 5/5. Magnífica novel·la sobre les penúries de la guerra, en aquest cas de la Segona guerra mundial, a través de la figura de la protagonista, la Ida, una dona italiana senzilla, però lluitadora.