La Història

 Elsa Morante, La Història
(títol original: La Storia, traducció de Marina Laboreo, 2025)

"Dels altres habitants fixos de l'alberg ara només hi havia una família, mig romana mig napolitana, i tant nombrosa per si sola que en Giuseppe Cucchiarelli l'anomenava "els Mil". Els components napolitans d'aquesta família, que s'havien quedat sense sostre la primavera d'aquell any a conseqüència dels bombardeigs de Nàpols, havien vingut a refugiar-se a casa dels parents de Roma, però aquí també s'havien quedat sense sostre. igual que els seus hospitalaris familiars, per culpa del bombardeig de juliol. "Naltros - presumien al respecte, fent broma - som un objectiu milirar". Era difícil comptarlos amb exactitud, ja que formaven una tribu fluctuant, però mai eren menys de dotze i, com que se les arreglaven entre tots, amb diverses activitats i oficis, gaudien d'una relativa prosperitat" [pàg. 213].

"En Carlo Vivaldi va ruboritzar-se, com si estigués a punt de confessar alguna cosa il·lícita: 

- Perquè jo -va proferir- no puc matar a dingú. 
- ¿No pots matar? ¿Qué vol dir aixòs? ¿Ni els alemanys? ¿I aixòs què és? ¿Una espècie de vot a l'Església?
L'interrogat va encongir-se d'espatlles:
-Jo -va declarar amb un lleu somriure gairebé despectiu- sóc ateu!
Després va clavar els ulls al rostre d'en Nino i, lletrejant amb força malgrat els llavis botits de la beguda, amb el mateix to redemptor va explicar:
-Els-meus-ideals-rebutgen-la-violència. Tot el mal ve de la violència!
-Prò ¿quina mena d'anarquista ets?
-L'autèntica anarquia no pot admetre pas la violència. L'ideal anàrquic és la negació del poder. I el poder i la violència són la mateixa cosa...
-¿I com es fa un estat anàrquic sense violència?
-L'anarquia nega l'estat... i si el mitjà ha de ser la violència, fora. El preu no compensa. Si és aixís, l'anarquia no es farà. 
-A mi, si no es fa, no m'agrada. A mi m'agraden les coses que es fan. 
-Depèn de com s'entengui l'acció -va respondre en Carlo Vivaldi, esquerp, en veu baixa. Després, obrint-se de nou, amb un ardor fix i persuasiu, va declarar-: Si el preu és trair la idea, l'objectiu ja és un fràcas de bon principi! La id

ea... la idea no és un passat ni un futur... és el present de l'acció... I la violència física la trunca des de l'arrel... La violència és el pitjor que hi ha. [pàg. 267].

"Aquest últim era el cas dels jueus. Aviat van adonar-se que ningú volia escoltar les seves històries: hi havia qui es distreia des del principi, i de qui els interrompia de seguida amb algun pretext, o fins i tot qui els evitava amb un riure nerviós, gairebé com dient: "Germà, et compadeixo. prò en aquest moment tinc altres coses a fer". De fet, les històries dels jueus no s'assemblaven a les dels capitans dels vaixells, ni a les d'Ulisses, l'heroi que retorna al seu palau. Eren figures fantasmals com els nombres negatius, alienes a tota visió natural i incapaces de suscitar ni tan sols la simpatia més banal. La gent volia apartar-los dels seus dies, com s'aparta als bojos, o els morts, de les famílies normals" [pàgs 448-449].
 

"-¿I penseu que estem disposats a tornar a l'escola?- va proseguir, parlant expressament en italià correcte, amb intenció de burlar-se de la mare-. Llatí escrit, llatí oral, història i matemàtiques... geografia... La geografia, jo, me l'estudio als llocs on vai. La Història és una broma de mal gust que s'ha d'acabar! Nosaltres farem que s'acabi! I les matemàtiques... ¿Sats quin és el numbro que més m'agrada, eh, mare? És el zero! Bella, estigues tranquil·la, allà a fora... ara vinc... Nosaltres som la generació de la violència! Un cop s'ha après el joc de les armes toca jugar! Ells tenen la il·lusió d'enganyar-nos una altra vegada... Els trucs de sempre, la feina, els tractats... les directrius... els centenaris... les escoles... les persones... l'exèrcit reial... I tot torna a ser com abans! ¿Ah, síii? ¡Pum, pum, pum!". [pàg. 528].

 "-El terme crist-va fer saber als presents, forçant la veu- no és un nom o un cognom personal: és un títol comú que designa l'home que transmet la paraula de Déu als altres, o de la consciència absoluta, que és exactament el mateix. Aquell crist, segons els documents, es deia Jesús de Nazaret, però altres vegades al llarg dels segles, crist s'ha presentat amb noms diferents, d'home o de dona (el gènere no és important per a ell), i de pell clara o fosca (adopta el primer color que se li acut), i tant a Orient com a Occident i a qualsevol clima (ha parlat en totes les llegües de Babel), ha repetit la mateixa paraula cada vegada! De fet, namés aixís Crist es reconeix: per la paraula!" [pàgs. 702-703]. 

Valoració: 5/5. Magnífica novel·la sobre les penúries de la guerra, en aquest cas de la Segona guerra mundial, a través de la figura de la protagonista, la Ida, una dona italiana senzilla, però lluitadora.