Confessions d'un culer defectuós

Sergi Pàmies
Confessions d'un culer defectuós
Barcelona: Empúries, 2016

Aquest llibre ens el va regalar ma mare pensant en l'Helena, que és la part culer de la parella. Tanmateix, el vaig acabar llegint jo, en part per curiositat i ajudat per la seva brevetat, però sobretot per poder recordar el meu pare mentre llegia les reflexions d'en Pàmies. He somrigut imaginant les seves reaccions, les d'un tribunero recalcitrant, davant d'un text que repassa bona part dels llocs comuns de l'univers culer amb el saludable punt d'ironia tan característic de l'autor.

«Diuen que els esquimals tenen quaranta maneres d'anomenar la neu. Els culers tenim quaranta maneres d'anomenar un jugador dolent però només si és dels nostres» (p. 21)

Dels que recorda Pàmies, jo recordo a mon pare utilitzar amb vehemència el de «toia» i «pepa».

«De seguida em vaig adonar que els culers estaven molt més units contra el Madrid que no pas a favor del Barça» (p. 46)

«Jo entenc el futbol més com una qüestió estetètica i una patologia sentimental que no pas com una passió simbòlica o representativa» (p. 49)

Una cita d'Enric González dins el capítol dedicat a l'Espanyol:

«En mi opinión, a los madridistas, barcelonistas y otros seguidores habituados al éxito les pasa un poco eso. No han tenido tiempo de formarse una fe a prueba de cualquier fiasco. ¿Pierden una final? No pasa nada, ya han ganado finales antes y dan por supuesto que las ganarán después, más pronto o más tarde. Pueden sentirse tristes, pero jamás han experimentado el auténtico vacío existencial de quines sospechan, con bastante fundamento, que dios se ha largado para siempre. Que legarán a sus descendientes una fe hecha de esperanzas incumplidas. Que todo este sufrimiento solo puede tener una explicación metafísica y que no obtendrán recompensa en este mundo. Solo quienes padecen este vacío se acercan al fútbol de una manera realmente religiosa» (p. 61)

Del capítol sobre Cruyff:

«A diferència del que passa amb tants i tants humans, que som l'estricta conseqüència dels nostres encerts i els nostres errors, en els genis aquesta comptabilitat seria inapropiada, injusta i, sobretot, ineficaç a l'hora d'analitzar la realitat» (p. 132-133)

«Si els errors i les contradiccions no li són útils, els ignora. Si els pot reconvertir en munició per tenir raó més endavant i reafirmar-se en les seves idees, els aprofita. I si comprova que li serveixen per millorar, deixen de ser errors. Primera conclusió, doncs: Cruyff sempre té raó. Segona conclusió: fins i tot quan no té raó» (p. 134)

El text està farcit de cites, que donen un to poètic a allò que altrament seria prosa ben escrita... però no aniria més enllà de la que es podria llegir en un diari esportiu. Per exemple, aquests versos de Joan Vinyoli (p. 141):

«La vida val només per moments
inesperats d'intensa
felicitat que no podem
fer nostra del tot
ni retenir-la gaire estona»

Una batalleta que em va fer gràcia i una justificació (convertida en capítol). La primera, la del dia que compartint un àpat amb Johann Cruyff mentre miraven un partit del Barça, aquest anava dient «Xavi», «Xavi», en diferents moments... i en Pàmies acaba descobrint que es refereix als moments en què la pilota passarà (o hauria de passar) pel jugador. Això és entendre el joc.

La segona és el capítol "Silenci" en el qual es justifica l'actitud liceuesca de l'afició del Camp Nou. Haig de reconèixer que em va agradar l'argument. En el fons, no és pas una mostra d'indolència, sinó de sensibilitat. El públic es desperta quan se li ofereix alguna cosa de valor. Una justificació molt catalana.