El joc dels miralls
Barcelona, Ed. 62, 2014
(1a ed. Il gioco degli specchi, 2011)
"S'estirà al llit i allargà els braços cap a en Montalbano sense deixar de somriure.
En aquest punt, el comissari es veié perdut sense remei.
El seu peu dret, malgrat que el cervell li ordenava amb tota la seva autoritat que s'estigués quiet i no es bellugués, va fer una passa en direcció al llit.
El peu esquerre seguí el company amb idèntica determinació.
Només una intervenció sobrenatural podia salvar en Montalbano de l'abisme a què estava condemnat a abocar-se.
- Va, vine!
La veu de la noia va fer efecte sobre els peus del comissari, que respongueren a la invitació amb un salt endavant.
Sant Antoni era l'únic que hauria pogut resistir una temptació així" (pàg. 103-104).
"- Menstre, era perquè és que hi ha dins de la línia el seu amic de vosté que és ell, el peridista Pito.
Altrament dit Nicolò Zito" (pàg. 187).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada