(títol original Hitsujiwo meguru bôken, 1982, trad. Albert Nolla)
«Nosaltres no som balenes: aquesta és una tesi fonamental per a la meva vida sexual» [pàg. 37].
«- La cosa anirà d'ovelles -va dir-. De moltes ovelles i d'una en concret.
»- ¿D'ovelles?
»- Sí -va dir mentre em passava la cigarreta. Hi vaig fer una pipada i la vaig esclafar al cendrer.- I llavors començarà l'aventura» [pàg. 60].
«Hi ha somnis simbòlics i una realitat simbolitzada per aquests somnis. O bé hi ha una realitat simbòlica i somnis simbolitzats per aquesta realitat. Els símbols són com els alcaldes honorífics de l'univers dels cucs tubifex. En lúnivers dels cucs tubifex no és estrany que una vaca lletera busqui unes estenalles, i fins i tot pot ser que les trobi. Això no és problema meu» [pàg. 91].
«Hi havia moltes coses que no sabia. Fer anys no et fa pas més llest. Tal i com va escriure un escriptor rus, el caràcter et pot canviar, però la mediocritat és invariable. Els russos a vegades diuen coses molt encertades. Potser les pensen tot l'hivern» [pàg. 124].
«El món és mediocre. Això és indubtable. Ara bé, ¿el món ha estat mediocre des de l'origen? De cap manera. L'origen del món és el caos, i el caos no és mediocre. El procés que ens ha dut fins a la mediocritat va començar quan els humans van separar la vida quotidiana dels mitjans de producció. I llavors, quan Karl Marx va introduir el concepte de proletariat, va acabar de consolidar la mediocritat» [pàg. 144-145].
«-El Patró me'l va donar fa uns quants anys -va dir en sec el xofer.
»-¿El què?
»-El número de telèfon de Déu.
»Vaig deixar anar un sospir a penes audible. ¿Qui era el boig: ells o jo?
»-¿L'hi va donar només a vostè, en secret?
»- Exacte. Només a mi, en secret. És una gran persona. ¿També vol saber-lo?
»- Si pot ser... -vaig dir.
»-Va. l'hi dic. El prefix de Tòquio, i 9-4-5...
»- Un moment -vaig dir. Vaig treure la llibreta i el bolígraf i vaig apuntar el número» [pàg. 164].
«-Mix, mix -va fer el xofer, sense allargar la mà.- ¿Com es diu?
»-No té nom.
»-Llavors, ¿com el criden?
»-No el cridem -vaig dir-. Hi és hi prou.
»- Però no es deu estar sempre quiet. Segur que es mou per voluntat pròpia, no? És estrany que una cosa que es mou per voluntat pròpia no tingui nom.
»- Les sardines es mouen per voluntat pròpia i no en tenen pas.
»-Bé, entre les sardines i els humans no hi ha cap vincle emocional. A més, encara que les cridessin pel nom, no el sentirien. Però bé, cadascú fa el que vol.
»-¿O sigui que, segons vostè, els animals que es mouen per voluntat pròpia, tenen un vincle emocional amb els humans i hi senten tenen dret a tenir nom?
»-Exacte -va respondre el xofer, assentint uns quants cops, convençut-. ¿Què els sembla si li poso el nom que vulgui?
»-Cap problema. Però ¿quin nom li posarà?
»-¿Què els sembla Sardina? De fet, fins ara l'han tractat com si ho fos...» [pàg. 194].
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada