Underground

Murakami, Haruki, Underground. Els atacs amb gas sarín al metro de Tòquio i la psique japonesa.

Barcelona, Empúries, 2014

(Títol original primera part: Andaguraundo, 1997; Títol original segona part: Yakusoku sareta basho de, 1998).  

«Aquest manuscrit es basa en gran part en les “impressions”i en els “records” personals que els entrevistats tenien del moment i del lloc de l’atemptat». (Pàg. 17).

«És un matí com tots els altres. Un dia més a la vida, sense res que el distingeixi de la resta. Fins que cinc homes camuflats rebenten amb la punta esmolada d’un paraigua unes bosses de plàstic que contenen un líquid estrany...». (pàg. 26).

«A les empreses japoneses la gent sol arribar com a mínim mitja hora abans, però a les empreses estrangeres és tot més flexible. Ningú et mira amb més bons ulls perquè arribis abans d’hora». (pàg. 32).

«Mentre m’ocupava dels ferits, veia la cara d’estranyesa de la gent que passava per l’altre cantó, com si es preguntessin: “Què coi passa allà?” Però ningú no s’aturava ni s’acostava a ajudar. Era ben bé com si fossin en un altre món, com si allò no tingués res a veure amb ells». (Pàg. 38). 

«Només tinc la intenció de recollir tants testimonis directes com sigui possible, transcriure de la manera més fidel possible el que diuen i publicar-ho en forma de llibre. M’agradaria transmetre als lectors el que van viure les persones que es trobaven al metro de Tòquio aquell 20 de març de 1995». (Pàg. 57)

«Tot i trobar-se malament, la gent volia arribar a la feina o on fos. A mi em va estranyar. Amb prou feines podien caminar. I hi havia qui fins i tot s’arrossegava. Jo no estava per anar a cap lloc. Sabia que m’hi jugava la vida. [...] Tothom es trobava malament. Però no vaig parlar amb ningú. Em vaig quedar allà assegut, sense fer res» (pàgs. 227-228). 

«La policia no va començar a treballar com cal fins que l’operació de rescat ja estava pràcticament acabada. [...] No entenc com funciona la gestió d’emergències al Japó. Després de tots els ferits que hi va haver a l’atemptat de Matsumoto, ni la policia ni els hospitals no van aprendre cap lliçó». (pàg. 251).

«En realitat ningú no va marxar gaire de pressa. La gent caminava amb calma. Els únics que estaven esverats eren els empleats del metro: “Ràpid! Circulin! Surtin a fora!”. De fet, no es veia res estrany. No hi havia hagut cap explosió. Els empleats del metro estaven molt nerviosos, però els passatgers gens». (pàg. 276).

«El que sí recordo és la ràbia que em feia tota aquella gent que m’ignorava. Imbècils! ¿Com es pot ser tan fred i tan cruel? Em veien allà mig agonitzant i no deien res. Feien com si no em veiessin i s’apartaven. Si hagués estat a l’inrevés, jo hauria dit alguna cosa». (pàg. 279).

«La lliçó més important que hem après amb l’atemptat de Tòquio i el de Matsumoto és que, quan passa alguna cosa greu, les diferents unitats que treballen en el lloc dels fets reaccionen amb rapidesa, però que el pla general d’actuació és un desastre». (pàg. 334).

«L’esquema bàsic que van seguir els mitjans de comunicació a l’hora d’informar sobre l’atemptat va ser enfrontar “el nostre cantó” (el de les víctimes, equivalent a una cosa pura i justa) amb “el seu cantó” (el dels botxins, equivalent a una cosa impura i malèvola). D’aquesta manera, la posició del “nostre cantó” es va convertir en la premissa bàsica, en el punt de partida únic per analitzar minuciosament la lògica i els actes desviats del “seu cantó”». (pàg. 343).

«Tinc una hipòtesi. I es que el “fenomen” Aum potser em va afectar perquè en realitat no m’era una cosa absolutament “aliena”. Amb una forma i un estil que no ens podíem imaginar, potser aquell “fenomen” ens enviava una imatge distorsionada de nosaltres mateixos, ens posava un ganivet ben esmolat al coll». (Pàg. 345). 

«En la mesura que el nostre ego queda assimilat per l’ego de l’altra persona, el nostre relat també queda inserit en el context en què sorgeix el relat de l’altra persona. [...] L’Asahara potser era un dels rars narradors que van aconseguir capturar el clima del moment». (pàgs. 350-351).

«Ara bé, nosaltres, “el nostre cantó”, ¿vam ser capaços d’oferir un relat més efectiu?». (pàg. 352)

«A vegades hem de passar una experiència pel sedàs de la memòria perquè ens sigui més comprensible: en traiem les parts que no ens convenen, en canviem l’ordre, n’omplim els buits, comparem el nostre record amb el d’algú altre i, si cal, el canviem... És un procés que fem de manera natural i inconscient. [...] El que fem és convertir el record de les nostres experiències en una mena de relat». (pàgs. 353-354)

«En un món polièdric com el nostre, a vegades la incoherència pot ser més eloqüent que la coherència». (pàg. 354). 

«A Underground, tractava d’Aum Shinrikyô com si fos una caixa negra, una amenaça desconeguda que irrompia de sobte en la vida quotidiana. Ara, en la mesura de les meves possibilitats, volia obrir aquesta caixa negra i veure què hi havia a dins». (pàg. 375).

«Era important el fet que no havia de pensar res jo mateixa, que no havia de prendre cap decisió. N’hi havia prou de deixar-ho tot a les seves mans: ells et donaven ordres i tu les complies. I com que aquelles ordres venien de l’Asahara, que havia assolit el nirvana, tenies la seguretat que tot estava molt ben pensat». (pàg. 514).

«Però un cop vaig anar a viure amb el grup, vaig veure que era gairebé igual que la societat en general». (pàg. 514).

«Jo no el vaig cometre pas, aquell acte, però sí que, mentre vaig ser allà, vaig treballar tant com vaig poder per ajudar el grup». (pàg. 523).