ESCOLTA LA CANÇÓ DEL VENT/ PINBALL 1973

MURAKAMI, HARUKI, Escolta la cançó del vent. Pinball 1973; Barcelona, Empúries, 2015

[Títol original: Kaze no uta kike (1979)/ 1973 Nen no pinbõru (1980)]

El naixement de les novel·les de la taula de la cuina. Introducció a dues novel·les curtes

«La majoria de la gent –em refereixo a la majoria de les persones que formen part de la societat japonesa- estudia una carrera, després troba una feina i finalment, al cap d’un quant temps, es casa. [...] En realitat, però, primer de tot em vaig casar, després vaig començar a treballar i finalment (d’alguna manera) vaig acabar la carrera. És a dir, que ho vaig fer tot seguint l’ordre invers del que és habitual». (pàg. 9)

«A la segona part de la primera entrada, Hilton va picar el primer llançament de Sotokoba cap a l’esquerra del mig camp i va cobrir dues bases. L’agradable soroll del bat impactant amb la pilota va ressonar per tot l’estadi. Al meu voltant es van sentir uns quants aplaudiments. I, en aquell precís instant, sense que hi hagués cap motiu ni cap fonament, vaig pensar: “Ja ho tinc, potser puc escriure una novel·la”». (pàg. 13).

Escolta la cançó del vent

«Trobar sentit a la vida és molt més fàcil que no pas viure-la». (pàg. 29)

«Per crear art de debò és imprescindible l’esclavatge. A l’antiga Grècia, els esclaus conreaven els camps, cuinaven i remaven a les galeres, i , mentrestant, els ciutadans podien dedicar-se a escriure poesia o a resoldre problemes matemàtics sota el sol de la Mediterrània. L’art és això». (pàg. 30)

«- No em pensava que faria tanta calor –va dir- . Sembla l’infern.

-   A l’infern hi fa més calor.

-   Ho dius com si hi haguessis estat.

-   M’ho va explicar algú. Es veu que ho van escalfant i, quan estàs a punt de parar boig, et posen en un lloc més fresc. Llavors, quan et refàs una mica, et tornen allà on eres.

-   O sigui que és com una sauna.

-   Més o menys. Però n’hi ha que es tornen bojos i ja no tornen al lloc.

-   I què els passa?

-   Els envien al cel, on els obliguen a pintar les parets. Les parets del cel han d’estar sempre ben blanques. No pot haver-hi una taca. Donaria mala imatge. I, de tant pintar cada dia, els queda el sistema respiratori destrossat». (pàg. 82).

«Va haver-hi una època en què tothom volia ser cool.

Poc abans d’acabar l’institut, vaig decidir que només diria la meitat del que pensava. No recordo per què ho vaig fer, però durant uns quants anys vaig posar en pràctica aquella idea. Fins que un dia vaig descobrir que m’havia convertit en una persona incapaç de dir més de la meitat de les coses que pensava.

No sé quina relació té això amb ser cool. Però si una d’aquelles neveres velles que cal descongelar uns quants cops l’any és cool, llavors jo també ho era». (pàg. 100)

«Seguint la voluntat expressada al seu testament, a la seva làpida hi ha aquesta citació de Nietzsche: “Com es pot comprendre a la llum del dia la profunditat de la foscor?”» (pàg. 131)

Pinball 1973

«Tenia una afició malaltissa a escoltar històries de llocs que no coneixia.

Durant una època, ja fa ben bé deu anys, anava voltant per pescar persones que m’expliquessin coses del lloc on havien nascut i on s’havien fet grans». (pàg. 139)

«Setembre de 1973, aquí és quan comença aquesta història. Això és l’entrada. Tant de bo hi hagi una sortida. Si no n’hi ha, escriure no tindrà cap sentit». (pàg. 156).

«Tots teníem una pila de problemes. Ens queien del cel com la pluja, i nosaltres fèiem tot el que podíem per arreplegar-los i omplir-nos-en les butxaques. Encara ara no entenc per què ho fèiem. Potser ens pensàvem que eren una altra cosa». (pàg. 184-185)

«Sempre acabava els encàrrecs dins el termini previst, i els feia de la manera més honesta possible. Segur que a Auschwitz m’haurien valorat molt». (pàg. 221).

«Des de la Segona Guerra Mundial fins a la Guerra de Corea es van dedicar bàsicament a la fabricació de mecanismes per a les bodegues dels bombarders, però quan la Guerra de Corea es va aturar van aprofitar l’ocasió per introduir-se en un altre camp: el de les màquines de pinball, de bingo, les escurabutxaques, els jukebox, les màquines de crispetes... és a dir, el que es coneix com indústria de pau. La primera màquina de pinball que van fabricar data de l’any 1952». (pàg. 240).